A casa només llegim La Vanguardia quan volem saber l’opinió (previsible) dels virreis de la tribu sobre el país o també quan —després d’haver escrit un article insignificant, presos d’una concavitat d’ànims que no guareix ni l’Escitalopram— ens consola saber que sempre hi haurà la prosa de Jordi Évole o de Lluís Foix per animar-nos l’esperit. Ahir mateix, el diari de Godó va publicar una enquesta ordida expressament per espantar la sociovergència catalana; primer amb una lleugera caiguda del PSC, per la qual hom voldria suggerir que la normalització del president Illa i l’aparença d’un Govern pencaire-endreçat no acaba de fer trempar els electors. En segon terme, hi sobta l’auge espectacular d’Aliança catalana (segons els aliançats, “cuinat a la baixa”) que els espanyols de Francesc Macià voldrien equiparar a l’èxit de Vox pel que fa a la pulsió superdretana i l’al·lèrgia als nouvinguts.
Les minyones de la third way s’han afanyat a explicar-nos l’estrellat de Sílvia Orriols en el desencís indepe del postprocés, les tones d’ira reprimida d’una ciutadania abans hipermobilitzada que ara veu com Esquerra i Junts juguen a apropiar-se de l’antic espai convergent, i fins i tot d’una nostàlgia per l’època folklòrica del pujolisme amb la seva conseqüent defensa de la preservació de la llengua catalana com a condició de possibilitat per l’ambició nacional. També voldrien que el tauler polític del Parlament, pel que fa als grups emergents, fos resultat del caos a Rodalies, de la crisi de l'habitatge (ecs) i de tot un seguit de negligències polítiques que explicaria un decantament envers les solucions fàcils que ens regala el populisme. Com sempre passa en aquests casos, cal allunyar-se de la prosa del sistema socialista i buscar escalf (ecs) en la gràcia de gent que guarda idees al cap.
Intentant relligar la política a l’àmbit de les emocions i posant-hi un punt de vista global que és d’agrair, Enric Juliana ha tornat a visitar el seu estimadíssim brau oracular Segador. Juliana i el seu animaló voldrien relligar el fenomen d’Aliança a la retòrica mediàtica trumpista-ayusista, consistent en fer córrer rumors del tipus “els immigrants es mengen els gossos” o “Madrid és Sarajevo” per així incitar la viralitat d’uns arguments propers al deliri però que, una vegada posats a l’arena discursiva, esdevenen d’ús comú. Paral·lelament, Juliana preveu una Espanya pseudoaznarista on el socialisme s’arraparia a la metàfora del genocidi a Gaza per excitar les bases del progressisme i on la dreta podria acabar devorada en la cursa per la radicalitat entre el PP i Vox. Aquest terreny, no és sorpresa, seria el sòl idoni perquè ressuscités la vetusta metàfora julianesca; el retorn del català emprenyat.
El català no viu aïrat, sinó que justament s’està desvetllant per deixar de treballar pels polítics i que els responsables públics penquin pels seus interessos
La primera objecció a la tesi, si se’m permet la deformació professional, és més aviat filosòfica. Lluny de trobar-nos en un debat tendent a l’emoció —i, en aquest sentit, els processistes haurien progressat adequadament— som davant d’un electoral curull de gent que no vol que li tornin a prendre el pèl a base de falses promeses o trampes dialèctiques. En aquest sentit, lluny d’emprenyats, els votants d’Aliança són gent sense complexos que no tem afrontar la discussió sobre l’unilateralisme, l’impacte dels nouvinguts en els serveis públics i la identitat cultural del país (unes idees que alguns indocumentats temeraris titllen de feixisme però que es podrien aplicar a la política de seguretat interior de la majoria de països). El català no viu aïrat, sinó que justament s’està desvetllant per deixar de treballar pels polítics i que els responsables públics penquin pels seus interessos.
Al seu torn, relligar l’esperit d’Orriols a polítics com Trump, Salvini i Meloni em sembla un pèl trampós, car tots aquests líders comparteixen potser l’esperit de la nova estrella de Ripoll, però escampen la seva propaganda a través de l’escalforeta de les estructures ideològiques d’un estat. En aquest sentit, és normal que la capatassa d’Aliança Catalana retorni l’independetisme a la retòrica identitària, puix que els moviments cívics poden rematar-se amb un deix de transversalitat —recordem moviments com Súmate o lemes com fer la independència sense llençar ni un sol paper a terra—, però necessiten una base identitària-folklòrica per cimentar-se. Tot això a mi, com a nen de l’Eixample educat en el maragallisme, em pot cardar una mandra oceànica, però una cosa apresa durant el procés és que el nostre no ha d’ésser un moviment d’astuts culturetes, sinó una trama d’imposició.
En aquest sentit, Juliana oblida que mesures pacificadores com l’amnistia no han suposat una pacificació de Catalunya (Enric, escrius com si l’abstenció no fos el principal partit del país!), sinó precisament la presa de consciència d’uns ciutadans que saben perfectament que els seus líders van treballar des d’abans del 2017 per salvar el cul i fer-se els màrtirs. Sentimentalitzar aquest procés com si el votant d’Aliança fos un simple català emprenyat que s’indigna perquè l’R1 no passa a temps per Mataró o perquè els cambrers argentins es pixen en la llengua és un pèl deshonest. Però cal agrair als virreis periodístics i polítics (escolteu, per exemple, la darrera entrevista de Josep Borrell, un dels nostres enemics més sagaços) que ens indiquin l’estratègia de confondre tot déu amb un biaix envejable. Com que som menys sentimentals i aïrats, precisament, ho veiem tot d’una forma molt més clara.