L'acord entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont sobre l'oficialització del català podria acabar portant molta més cua de la que es preveu. A mi m'ha fet pensar en el pacte de Sant Sebastià de l'agost del 1930. Aquells acords de mínims entre les esquerres catalanes i espanyoles també feien volar coloms i també estaven carregats d'ambigüitat i oportunisme, però van servir de base per instaurar la Segona República i van multiplicar els plets que van portar fins a la guerra.

La llengua castellana ha fet, els darrers 50 anys, la funció coercitiva i aglutinadora que havia fet la monarquia entre 1640 i 1931. Després de guanyar la Guerra Civil de la manera més bèstia possible, Franco va entendre que els borbons no tornarien a tenir la força unificadora que havien tingut, ni tan sols entre l'exèrcit, de manera que es va dedicar a castellanitzar la població a través de la por i dels moviments migratoris.

El règim del 78 va servir, sobretot, per institucionalitzar la política cultural i demogràfica perpetrada per la dictadura. El rei Joan Carles no hauria pogut tenir una imatge amable i democràtica si els nostres pares haguessin arribat a la Transició llegint, escrivint, i fent negocis en la seva llengua. Si Franco no hagués portat el català al límit de l'extinció, el tall amb el passat no hauria estat prou profund, ni la monarquia prou simbòlica, per sostenir els pactes de la Transició.

Ara el castellà ha esgotat la seva funció històrica com a base de la unitat espanyola. D'una banda, ha esdevingut una llengua internacional, amb el centre de creativitat cada cop més desplaçat a l'Amèrica Llatina. De l'altre, el català s'ha enfortit massa a casa seva, i té massa sortides a internet perquè l'Estat pugui residualitzar-lo d'una manera democràtica. La intel·ligència artificial anirà estovant les fronteres lingüístiques, i les posicions del PP i Vox sobre la unitat del català es tornaran cada cop més ridícules i alienadores.

L'acord d'investidura de Sánchez pressuposa que el castellà ja no té més recorregut com a eina de nacionalització, però també que intentar dissoldre els Països Catalans amb immigrants extracomunitaris portarà més problemes que solucions. El PSOE pressuposa que el Principat és una societat invertebrada, amb poques possibilitats de tornar a aixecar un lideratge capaç d'aglutinar tota la nació. Si els polítics de la Transició ja es van trobar en una situació difícil per cohesionar el país, els nous lideratges difícilment podran articular un nacionalisme lingüístic com el de Jordi Pujol el 1980.

L'acord del català tindrà una traducció molt més folklòrica que no pas política, d'entrada; però marcarà un abans i un després en la política espanyola

La política ha entrat en una fase de visceralitat i d'incertesa. El PSOE intenta incorporar el separatisme als pactes de la Transició per solucionar l'encaix de Catalunya dins d'Espanya i esdevenir el nou partit alfa de l'Estat. L'acord sobre el català és l'ham populista d'una agenda més àmplia que passa per reformar el sistema de finançament i donar més recursos a les elits de Barcelona. Com en els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera, Espanya ha perdut el centre i això ofereix tants perills com oportunitats.

L'entorn de Waterloo no és l'únic actor polític que té interès que Puigdemont es pugui presentar a les pròximes eleccions europees amb garanties de sortir escollit. L'Estat necessita guanyar temps per pacificar Catalunya sense quedar en mans dels fantasmes que va despertar amb Vox. L'acord del català tindrà una traducció molt més folklòrica que no pas política, d'entrada; però marcarà un abans i un després. Com ja es va veure amb el finançament i amb les consultes, quan introdueixes un concepte a l'agenda política, la competència electoral tendeix a desenvolupar-lo fins a la seva màxima expressió.

Igual que Gaziel va avisar Lluís Companys que la República era l'"enredada" més gran que els catalans havien fet als castellans, l'acord sobre el català deixarà l'Espanya dels últims 50 anys en una situació molt incòmoda. Per més que ara es parli del gallec, el basc, l'asturià o l'aragonès, l'únic idioma que té capacitat per disputar els privilegis del castellà, i per transformar Espanya de manera fonda, és el català. Els polítics que van utilitzar l'autodeterminació per aconseguir un millor tracte fiscal amb Madrid haurien de tenir presents els perills que suposa fer servir idees grans de manera oportunista.

És probable que la dinàmica geopolítica ens obligui a triar entre lluitar per consolidar el català com a llengua europea de primera divisió, dins d'Espanya, o jugar-ho tot a la independència. Aquesta vegada no podrem tocar tots els botons i esperar que ens vingui a salvar una amnistia. Puigdemont i Sánchez han trobat en la llengua una medicina forta per revifar l'anomenat gen convergent sense haver d'afrontar les comèdies de l'1 d'octubre. Però el català toca elements de la unitat de l'Estat més fondos, fins i tot, que la mateixa monarquia, i ningú no hi podrà jugar per restablir el vell joc polític sense pagar-ne les conseqüències.