Castillo era un teòleg (acaba de morir a 94 anys) que demanava als catòlics cremats que no abandonessin l’Església, “perquè li havien de fer la vida impossible”. José María Castillo era un home càustic, odiat pels més conservadors, adorat per moviments que en ell veien un profeta, una persona sense pèls a la llengua, un creient empoderat que no tenia por de res ni de ningú. Catedràtic sense càtedra (li van retirar el permís per ensenyar perquè era massa progressista), va continuar donant la tabarra amb sornegueria. Fa pocs mesos va ser aquí i va tornar a dir que la religió era un destorb per al missatge de Jesucrist, que anava per altres canals, més sanejats i gens institucionals. Quan jo estudiava teologia, els seus llibres eren material perillós, inflamable, d’alt risc. Llegir Castillo era desafiar l’autoritat. Els seus llibres destil·laven vida: els recordo al magatzem (i a la sala de lectura) de la biblioteca de la Pontifícia Universitat Gregoriana, on havia estudiat i era professor convidat: estaven masegats, subratllats, castigats, viscuts. Ell era els seus llibres. 

Castillo és una metàfora de la resistència, de la desobediència i de la rehabilitació, fins i tot papal

Va ser un flagell per a bisbes i capellans, que n'hi reconeixien l’autoritat (va ser un sacerdot doctor jesuïta formadíssim), però que tenia una visió de la doctrina molt diferent de la predominant. Amb Ratzinger va patir, i amb Francesc ha viscut una rehabilitació (el Papa l’ha rebut i li va trucar directament dues vegades). El seu martell no volia fer mal ni picar el crostó a les jerarquies per divertimento. S’ho creia. Estava convençut que l’Església catòlica s’havia anquilosat en una mentalitat i maneres de fer medievals que no connectaven gens. Alguns hem dedicat la nostra tesi doctoral i anys de biblioteques i experiència a estudiar aquests entrebancs en la connexió, i encara hi estem donant voltes. El missatge no sembla ser el problema, sinó els missatgers i el canal.

A Castillo el van apartar d’ensenyar per prescindir de l'obligada referència a la tradició i el magisteri. Els títols dels seus llibres eren prou clarividents: La alternativa cristiana. Hacia una iglesia del pueblo (1978), Dios y nuestra felicidad (2001) o Los pobres y la teología, ¿qué queda de la teología de la liberación? (1997). En un món on som conscients que les estructures oprimeixen i que les persones queden arraconades, ell plantejava un projecte comunitari i seriós que pogués oferir esperança a qui ja no en té, i mantenir-la a qui la conserva, però també li trontolla. La història és plena de condemnes i rehabilitacions. Les persones fan i desfan, neixen i moren (a algunes les maten i les oprimeixen en vida). Castillo és una metàfora de la resistència, de la desobediència i de la rehabilitació, fins i tot papal. Els esperits que miren a llarg termini poden comprendre la muntanya russa de les trajectòries audaces i difícils. Homes com Castillo han fet la guitza a l’autoritat, han estat una pedra a la sabata, un destorb incòmode. I, tanmateix, la seva cantarella contenia esbossos profètics que ara sentim en plataformes institucionals. Mor Castillo, però deixa tot un regne.