Encara que es parli més que mai, el castellà fa temps que ha perdut la capacitat d’esdevenir la llengua comuna de la democràcia espanyola —com pretenien els pares de la Constitució i els militars que els vigilaven. Els socialistes ho intueixen i utilitzen el català, el basc i el gallec per defensar els interessos del seu partit i, de passada, cobrar-se la feina bruta que van fer a la Transició per frenar les aspiracions de Catalunya i el País Basc. El castellà és la llengua dels vencedors de la guerra civil. Però la guerra cada cop queda més lluny, i les xarxes d’interessos que l’Estat va bastir amb els materials defectuosos del franquisme fa temps que es van esmicolant.

La quantitat no ho és tot, ni tan sols en una democràcia. Els francesos es van pensar que n'hi hauria prou d’ensenyar la seva llengua als immigrants per integrar-los, i tenen el país de cap per avall. Als anglesos els ha passat tres quarts del mateix. Londres ha resistit millor que París gràcies a l’esperit empíric de les seves elits, però la immigració també se’ls comença a menjar pels peus, tot i la força de l’anglès. El fet d’haver creat l’idioma més ric, més culte i més parlat del món no els ha donat barra lliure per jugar amb tot. Ni tan sols els americans s’ho han pogut permetre.

A Espanya, el poder castís que dirigeix l’Estat també fa temps que ha perdut el món de vista. Durant el franquisme i la Transició, Madrid va utilitzar els pobres del sud d’Espanya per intentar integrar Catalunya “al idioma nacional”. Durant molts anys va semblar que se’n sortiria. El 2011, José María Lasalle encara em deia que mai podríem fer la independència perquè Catalunya estava plena de gent que parlava castellà —una mica el mateix que creia Artur Mas. Ara sabem que la independència no va fracassar per raons sociolingüístiques, sinó per la frivolitat dels partits catalans i la repressió de la policia i els jutges de Madrid.

El 2018, quan Oriol Junqueras va regalar els vots a Pedro Sánchez per tombar Rajoy, ningú no hauria dit que el PSOE acabaria defensant el plurilingüisme a Europa i a les institucions espanyoles. Les posicions de Sánchez es poden titllar d’oportunistes. Però, en política, l’oportunitat de la idea és gairebé tan important com la idea mateixa. Els partits d’obediència catalana —el PSC inclòs—, van abraçar l’autodeterminació per raons electorals, però també perquè es pensaven que podien defensar-la sense riscos excessius després de 30 anys de democràcia. Va ser així que es va arribar a l’1 d’octubre. 

El castellà ja no té al darrere un projecte polític que vagi més enllà dels diners i les comoditats particulars. Només li queda un règim deslegitimat i un poti-poti de memòries inconnexes

Amb el plurilingüisme i amb els socialistes espanyols passa una mica el mateix. Una cosa era quan la llengua castellana tenia darrere la força d’un exèrcit mobilitzat per la pèrdua de l’imperi, i pel pes simbòlic de dues dictadures i una guerra civil. Ara el castellà ja no té al darrere un projecte polític que vagi més enllà dels diners i les comoditats particulars. Només li queda un règim deslegitimat i un poti-poti de memòries inconnexes que, molt sovint, no tenen res a veure ni amb Espanya ni amb Europa. El castellà pot ser la primera llengua que aprenen els immigrants, o l’idioma que parlen molts catalans. Però com a llengua comuna de la democràcia espanyola va acabar de fer fallida amb l’1 d’octubre i la pacificació del País Basc.

Sempre es parla de la politització del català, però el català no es polititzaria si el castellà no s’hagués polititzat primer, amb armes i tot. El mateix poden dir, i diran cada cop més, els bascos i els gallecs. Tard o d’hora es començarà a recordar que tots els territoris del continent que han perdut la seva llengua nacional s’han convertit en forats negres. En algun moment, els polítics catalans assenyalaran Marsella, Nàpols, Alacant o Perpinyà, com a exemples a evitar. A mesura que Espanya necessiti revitalitzar l’economia, els pensionistes del macizo de la raza hauran de decidir si volen imposar el seu idioma o cobrar a final de mes. 

Sánchez ho sap perfectament. El monopoli polític del castellà és un luxe que ni Espanya ni els mateixos castellans ja no es poden permetre. No és casualitat que el País Basc sigui l’únic territori de l’Estat amb una economia i un índex de productivitat decents. També és el territori que té més autonomia i que ha revifat el seu idioma amb més èxit. Catalunya, però, és un problema més gran. És l’autèntic problema, perquè té una tradició civilitzadora i una llengua culta més antiga que el mateix Estat, i perquè sense la implicació dels catalans l’economia espanyola no funciona, com s’ha vist des de la crisi de 2008.

Sánchez necessita canviar les regles del joc per assegurar un futur al PSOE i s’agafa a Catalunya per sostenir-se, mentre espera que passi alguna cosa. El Rei també pateix i fa servir VOX de comodí per controlar les pulsions autoritàries del PP i garantir la continuïtat de la monarquia. No és casualitat que els socialistes utilitzin el plurilingüisme per mirar de construir una nova èpica democràtica espanyola. Amb les primeres consultes independentistes, la literatura castellana va perdre els cinquanta anys de prestigi que la censura de Franco li havia atorgat a Catalunya, i no només no l’ha recuperat, sinó que tampoc sembla que l’article 155 l’hagi afavorit gaire.  

El PSOE s'agafa al català amb el punt d'intel·ligència i de cinisme amb què, durant la Transició, es va agafar a l'antifranquisme per fagocitar tota l'esquerra. Les llengües cooficials s'han convertit en un factor d’arrelament i, per tant, d’ordre i concreció en un món cada cop més inestable i dispers. La política no va de descobrir la sopa d’all, sinó de veure el que tothom mira i ningú no veu, per avançar-se als esdeveniments. D'aquí va sortir l’èxit de les consultes. D’aquí ha sortit la figura de Sílvia Orriols. I això és el que fan Sánchez i els seus ministres quan agafen una demanda de Carles Puigdemont —el president exiliat, que no reconeix els jutges de Madrid— i la posen al centre del debat polític espanyol per conservar el poder.