Óscar Puente va marxar el dimarts 3 de novembre "per dignitat política, coherència i empatia amb les víctimes", i aquella mateixa nit Pedro Sánchez va escriure a X que "polítics com ell dignifiquen el nostre país". L'endemà va afegir que "no tots els servidors públics som iguals", i en això té raó. La nit del 28 d'octubre, el mateix dia de l'accident, a les nou en punt, dos mitjans van publicar alhora les converses entre el centre de control d'Atocha i els maquinistes de l'AVE i de l'Iryo, i una cadena de ràdio ho va fer un minut després. Segons la premsa, aquests àudios van sonar a la sala on hi havia el ministre durant la seva visita al centre, i la còpia que va arribar a les redaccions té silencis que no són als originals d'Adif. Amb ells es va fabricar el titular de l'"error humà" i es va assenyalar un treballador abans que la jutgessa d'Orgaz escoltés una sola cinta. En el discurs de la dignitat no hi ha ni una paraula sobre això.
L'article 417 del Codi penal castiga l'autoritat o el funcionari públic que reveli secrets o informacions dels quals tingui coneixement per raó del seu ofici o càrrec "i que no hagin de ser divulgats", amb multa i inhabilitació. No exigeix que un jutge hagi declarat secret res. N'hi ha prou que la informació no hagués de sortir d'on era, i la prova principal d'una causa per seixanta-nou morts no s'hauria de penjar a la web d'un diari aquella mateixa nit. Un sindicat ha demanat al jutjat que esbrini com van arribar les gravacions a la premsa. Alferro ha denunciat Puente davant la Fiscalia del Suprem i la Guàrdia Civil segueix el rastre dels arxius des d'Atocha cap amunt, per una cadena que, segons s'ha publicat, no s'atura al Ministeri. Res d'això prova encara qui va filtrar. Em passo la vida defensant la presumpció d'innocència i no deixaré de fer-ho amb Puente, però aquesta presumpció protegeix davant una condemna, no davant les preguntes, i ningú hauria de ser canonitzat mentre les té pendents.
No és la primera vegada. El 13 de març de 2024 el correu en què l'advocat d'Alberto González Amador oferia reconèixer dos delictes fiscals va arribar a una ràdio en qüestió d'hores, després als mateixos mitjans que ara han difós els àudios d'Adif, i l'endemà al matí la Fiscalia ho va rematar amb una nota de premsa. El novembre de 2025 el Suprem va condemnar per això el fiscal general, Álvaro García Ortiz, a dos anys d'inhabilitació per revelació de dades reservades, amb el mateix article 417 a la mà.
El mètode consisteix una altra vegada a treure d'un expedient el que no havia de sortir per fixar la versió abans que parli el jutge, guanyar el titular de la nit i aconseguir que la veritat arribi quan ja no interessi. Com en qualsevol activitat delictiva que es repeteix, també els col·laboradors són els mateixos. L'únic que canvia és el segon acte. Amb el fiscal hi va haver filtració i després condemna; amb Puente, filtració i després homenatge, i la dimissió arriba embolicada en un llaç perquè ningú miri a sota.
Això és trumpisme, encara que es faci amb el puny enlaire, i la paraula no descriu una ideologia, sinó una tècnica. Steve Bannon ho va explicar el 2018 al periodista Michael Lewis. L'oposició de veritat, va dir, són els mitjans, i la manera de tractar-hi és "flood the zone with shit", inundar la zona de merda. A una mentida així li és igual que la creguin; el que persegueix és que, a la cinquena, ja ningú distingeixi el veritable del fals. En una sala de vistes qui afirma un fet ha de provar-ho, i el trumpisme ha capgirat la regla. Qui afirma no prova res; a l'altre li toca demostrar que el complot no existeix, i cada desmentiment l'engrandeix perquè ve de l'enemic. Anomenar això realitat paral·lela és fer curt, perquè una realitat paral·lela almenys existiria en alguna part. El que queda és un fang en què ja res es pot comprovar i en què guanya qui crida l'últim.
Espanya i Catalunya necessiten un carril central. Aquest carril, que no té res a veure amb un escó al mig de l'hemicicle, és una manera democràtica de conviure que admet qualsevol destí i posa una sola condició: respectar la senyalització, que en democràcia la formen els fets
L'esquerra que està a l'esquerra del PSOE va posar la seva part aquella mateixa setmana. Irene Montero va demanar "renacionalitzar el sistema ferroviari aplicant l'article 128 de la Constitució". L'article existeix i permet reservar per llei al sector públic serveis essencials, o intervenir empreses quan ho exigeixi l'interès general. El que no existeix és el ferrocarril privatitzat que caldria recuperar per a l'Estat. La via, la senyalització, l'LZB i el centre de control d'Atocha són d'Adif, i l'article 27 de la Llei 38/2015, del sector ferroviari, atribueix la titularitat de les infraestructures als seus administradors, que són dues entitats públiques empresarials, Adif i Adif Alta Velocidad. L'AVE era de Renfe, que també és de l'Estat, i al quilòmetre 118 l'únic tren privat era el que estava aturat. Montero sap de qui és Renfe i li és igual. La frase li diu a qui té seixanta-nou morts al cap que algú li ha robat alguna cosa i que ella li ho tornarà.
A Espanya el mètode va arribar abans per la dreta, i amb nom propi. El 12 d'abril de 2018 Vox va anunciar que Bannon els assessoraria per "combatre la propaganda separatista fora d'Espanya". El president Puigdemont acabava de sortir de la presó de Neumünster, i aquella propaganda eren, sobretot, interlocutòries de tribunals alemanys i belgues que no donaven la raó a Madrid. Fora d'Espanya aquella assessoria no va aconseguir res, però a casa va deixar el seu producte estrella, la teoria de la substitució, que a França anomenen el gran reemplaçament, segons la qual una elit traïdora està canviant els europeus per musulmans. A Catalunya ho ven Sílvia Orriols, que el 2022 va explicar a 8tv que "en una Catalunya islàmica hi hauria violacions en grup, mutilacions genitals i matrimonis forçats". Segons la UCIDE, a Espanya viuen dos milions i mig de musulmans, sis-cents seixanta mil d'ells a Catalunya, i gairebé la meitat té nacionalitat espanyola, així que bona part dels reemplaçants figura en el mateix cens que els reemplaçats.
Amb les xifres passa el mateix, i l'exemple més conegut és el cartell que Vox va penjar en una estació de Cercanías per a les autonòmiques de Madrid del 2021, "Un mena 4.700 euros al mes, la teva àvia 426 euros de pensió/mes". Cap menor tutelat cobra un sou. El que paga l'Administració és el cost de la seva tutela, uns diners que no rep el menor i que acaben en centres i professionals espanyols. El jutge es va negar a retirar el cartell, i va encertar, perquè el dret penal no està per decidir què és veritat en una campanya. Qui esperi que un jutge faci la feina al votant s'endurà una decepció, i Alvise Pérez ho va entendre abans que ningú. Tres dies abans de les eleccions al Parlament del 2021 va publicar una PCR positiva de Salvador Illa que, segons la Fiscalia, era una falsificació seva de principi a fi, i tres anys després gairebé vuit-cents mil votants el van enviar a Estrasburg.
El mètode tampoc té ideologia. Iván Redondo va estar a la cuina de la campanya que va portar Xavier García Albiol a l'alcaldia de Badalona abans de dissenyar la moció de censura i passar tres anys a la Moncloa com a cap de gabinet de Sánchez. El 2 d'octubre va assegurar a La Sexta que "la narrativa i el relat han mort", i, si és així, el certificat de defunció l'hauria de signar ell. Els àudios d'Urda i el llaç de la dignitat són el que va ensenyar, en versió de tardor.
Aquest doble trumpisme, el que es practica des del poder i des de la seva esquerra i el que la dreta va importar abans, converteix cada problema real en un que no es pot resoldre. Les cent setanta incidències del LZB no s'arreglen expropiant el que l'Estat ja té ni sacrificant un operari a la ràdio, i qui ven un enemic inexistent compra temps per no tocar el que existeix. No hi ha res menys progressista que un progressisme que necessita mentir.
La sortida té forma de via. Espanya i Catalunya necessiten un carril central pel qual circulin trens de tots els colors, els de l'esquerra, que vol més Estat, i els de la dreta, que en vol menys, perquè una Fiscalia independent o una política migratòria aplicable només s'aconsegueixen amb majories que cap extrem reuneix. Aquest carril, que no té res a veure amb un escó al mig de l'hemicicle, és una manera democràtica de conviure que admet qualsevol destí i posa una sola condició: respectar la senyalització, que en democràcia la formen els fets. La senyalització, com l'LZB, no pregunta al maquinista d'on ve ni on va; només l'obliga a frenar quan la via no està lliure. El carril funciona com una vista oral, en la qual acusació i defensa discrepen en tot, sovint amb força mala sang, però cap pot presentar un testimoni que no existeix. Per aquest carril no passen els extrems ni passa qui filtra enregistraments amb silencis, surti de l'estació que surti.
Dimecres va dimitir també el president d'Adif. Els enregistraments originals continuen al centre de control d'Atocha, sense silencis, i són l'únic d'aquesta història que encara és públic de veritat.