Diumenge passat vaig assistir a la rifa de Carnaval del meu poble i vaig tenir la sensació de viure en una distopia, malgrat que per desgràcia tot el que vaig sentir era realitat. Com cada any, el diumenge de Carnestoltes se celebra al Pla del Penedès la Festa de les Torrades, una jornada deliciosament humil i que es basa a encendre sis brases en un descampat a tocar d'unes vinyes per tal de torrar-hi pa, socarrimar arengades i beure vi. Així de primari. És una festa conceptualment ben pròpia del neolític, potser, però els planencs l'estimem com si fos el millor convit reial al palau de Versalles en ple segle XVIII. Per això és un d'aquells dies marcats al calendari i per això, també, aquell dia l'AMPA de l'escola municipal celebra una rifa en la qual se sorteja un premi gros. Per sorpresa de tots, enguany, per primera vegada segurament des del franquisme, la rifa va fer-se en castellà. O el que és més patètic: en castellà i català, a la bilingüe manera.

"Atenció! Us informem que procedirem a sortejar la rifa d'enguany", va dir el presentador de l'acte just abans de dir "¡Atención! Informamos de que procederemos a sortear la rifa de este año". En aquell moment, un servidor estava fent a la brasa un parell de botifarres i observant l'escena amb la sensibilitat de qui mira un Velázquez, ja que cada any em passo el dia de les Torrades recitant en veu baixa, com qui resa el "Senyor, no sou digne que entreu a casa meva..." a missa, aquell poema de Vicent Andrés Estelles que diu "Res no m'agrada tant/ com enramar-me d'oli cru/ el pimentó torrat". En el meu cas, com que sóc com el Shin Shan i no m'agrada el pebrot, canviant el pimentó per la xistorra, les albergínies o les costelles de xai. Com deia, doncs, jo estava absort en la meva catarsi horaciana davant aquells productes de la terra sobre el foc quan una veu llunyana, que no era la d'Estellés sinó la d'un speaker amb un micròfon a la mà, va informar-me en dues llengües que un sorteig estava a punt de començar.

Durant uns instants, vaig témer que el paio que cantava la rifa fos una marioneta comandada per Carlos Carrizosa, però sorprenentment hi vaig trobar un noi del Pla la mar de català

Automàticament vaig aixecar-me, vaig agafar una canya comuna de les que serveixen per punxar les llesques de pa de pagès i vaig preparar-me pel combat. No sé si va ser per culpa de l'impacte d'aquell discurs bilingüe o del vi a granel, però vaig comprendre que les milícies populars de Tabàrnia ens estaven declarant la guerra. Armat amb la meva canya i deixant la carn al foc, vaig apropar-me a la guingueta on sortejaven el gran lot amb el temor que el paio que parlava fos una marioneta comandada per Carlos Carrizosa, però sorprenentment hi vaig trobar un noi del Pla que a part de ser un paio ben parit i pare d'alguna criatura, indubtablement és català. Alarmat, desorientat i terriblement corprès, vaig reclamar que també fessin la rifa en anglès, i en amazic, i en polonès, i en francès, i en romanès, i en panjabi, i en urdú, i en romanès, i en àrab, però el tio, sorprès, va mirar-me amb cara d'arròs bullit mentre jo buscava desesperadament l'alcaldessa del poble, de Junts, per preguntar-li què n'opinava d'aquell disbarat. No vaig aconseguir trobar-la, però.

Durant uns instants, vaig tenir la sensació de viure en una distopia en la qual Ciutadans havia aconseguit sumar forces al Parlament aquell desembre del 2017, aplicar el seu programa electoral, estendre el bilingüisme a tot el país i reduir el català a l'estatus de llengua regional sense futur, de llengua de segona, de llengua privada. Ràpidament, però, vaig recordar que no, que aquelles eleccions van acabar amb un Parlament amb majoria absoluta de diputats sobiranistes, potser per això em vaig emprenyar encara més: perquè sense haver perdut mai el control del Govern de Catalunya, el catalanisme no ha fet res per impedir que allò que pregonava Inés Arrimadas s'hagi imposat i ara, al meu poble, un reducte agrícola de poc més de mil habitants sense cap trista indústria, ple de pagesos amb el John Deere aparcat enmig del carrer mentre fan el cigaló al bar i on absolutament totes les persones migrants que hi ha arribat parlen català, de sobte fan les rifes també en castellà. Perquè Ciutadans desapareixerà, però la seva obra, desgraciadament, no.

Un dels meus amics amb fills, de fet, ja fa temps que ens diu que el grup de WhatsApp de l'AMPA emet comunicacions oficials en format bilingüe. Que tot això passi en un poble on PSC, PP, Comuns, Ciutadans o Vox no es presenten a les municipals és, senzillament, desolador. Entre l'any 2008 i el 2012, en els temps bons del totxo i els lloguers econòmics, El Pla va augmentar la seva població amb l'arribada de gairebé tres-cents nous veïns, alguns vinguts de molt lluny i d'altres de molt a prop. La majoria s'han integrat plenament al poble, participant en les entitats culturals del municipi, fent vida social i evidentment posant el seu granet de sorra per muntar aquella barricada de tractors aparcats a banda i banda de l'escola que va impedir l'arribada de la policia el dia 1 d'octubre del 2017, però en canvi, en ple febrer del 2023, en aquella mateixa escola on es va defensar una urna per votar en un referèndum, avui la llengua catalana hi té una presència secundària.

Deia Eduardo Galeano que “gente pequeña haciendo cosas pequeñas en lugares pequeños, puede cambiar el mundo” però la cita també pot llegir-se negativament: poden tres o quatre famílies canviar la idiosincràsia lingüística de tota una AMPA? Pot tan poca gent enviar un missatge polític com el del bilingüisme en un poble on fins i tot els gats semblen dir ‘putaespanya!’ quan miolen? Poden uns quants veïns clarament en minoria generar un conflicte lingüístic per després dir que a Catalunya hi ha fractura social? Poden, sí, ja que si no defensem el que és nostre, ni que sigui amb un pal i una canya, algun dia ens adonarem que ja no ens queda res. Que ja no ens entén ningú. Que per por de ferir sensibilitats, vam acabar-nos ferint a nosaltres mateixos fins a acabar morint. Per això cal recordar que potser som gent petita, potser som d'un lloc petit i potser fem coses petites, però si jo no m'he cansat de passar-me la vida sentint "no sé on és" quan dic el nom del meu poble i havent d'afegir que és el poble de Nissaga de Poder, el de Jean Leon o el del vídeo de pájaros del Cárdenas per tal que el situïn al mapa, mentre tingui forces per escriure i una veu per poder parlar, no em cansaré de voler canviar el món, perquè un món on la meva llengua no hi té cabuda és un món contra el qual val la pena lluitar.