Aquesta és la història oblidada d'una història que no s'hauria d'haver oblidat mai. Podríem començar explicant-la per 1898, quan Caterina Albert s'ha de rebatejar amb el nom masculí de Víctor Català per tal de rebre un premi als Jocs Florals d'Olot. O potser per l'any 1497, quan Isabel de Villena publica Vita christi a València, el primer llibre que narra la vida de Crist des del punt de vista de les dones que van acompanyar-lo. Un dels problemes d'aquesta història, precisament, és que si no sabem ben bé quan comença és perquè ens l'han explicada malament, o directament no ens l'han explicada. Per això podríem començar a narrar-la, també, per un vespre d'abril de 1910 del qual no se n'ha parlat prou. No sabem si a Barcelona aquell dia era nit freda per ser abril, però sabem que uns quants homenots amb cara de beure te aixecant el dit petit van sortir de l'Ateneu Barcelonès una mica esverats. Pocs minuts abans, la publicista, periodista i escriptora barcelonina Carme Karr havia fet una conferència on havia dit "senyors, trobo haver arribat a un punt escabrosíssim de la meva dissertació, car tracta de la poca consideració social, i fins particular, de què sol gaudir la dona a Catalunya". Pobres prohoms del Noucentisme: encara els durava al cos l'ensurt de la Setmana Tràgica que ara, per postres, havien d'enfrontar-se al feminisme.

En aquells temps en què la gent llegia el Glosari d'Eugeni d'Ors amb la devoció d'un malalt fent cas a la recepta del metge, una sèrie de dones ja feia anys que havien decidit demostrar que el món de la literatura o el periodisme també podia parlar en femení. "És total la importància de la passió masculina a l'hora de fer art, atès que les dones no estan tan dotades d'aquest element per dedicar-se a l'escriptura general", havia escrit Xènius a la seva columna de La veu de Catalunya pocs anys abans. Des d'unes altres pàgines, les de Feminal, una tal Xènia havia respost "Vostres gloses ens han parlat sovint de la dòna hermosa, de la Catalana hermosa, però què'n penseu de la dòna Catalana baix el punt de vista de la Inteligencia –de la Percepció–, de la Cultura, de la Utilitat social?". La tal Xènia que estava despatxant figa d'aquesta manera, fins i tot vacil·lant en la tria del pseudònim, també era Carme Karr, que a més era la directora d'aquest suplement de La Il·lustració Catalana que es pot considerar el primer mitjà de comunicació feminista de la nostra història. No era la primera revista en català dirigida per una dona, però, ja que malgrat que Eugeni d'Ors pensés que les senyores no tenen 'passió masculina' per dedicar-se a les lletres, Dolors Montserdà havia estat la creadora l'any 1880 de Modes y labors, el magazín del Diari Català destinat a un públic femení. Sense amagar-se rere cap pseudònim i sense la necessitat d'acovardir-se pel fet de ser dona, l'any 1904 Montserdà va publicar La fabricanta, la primera novel·la urbana escrita en català per una dona.

"La intel·ligència no té sexe", havia escrit l'any 1898 ella mateixa a La Renaixensa. Gairebé deu anys després publicaria l'opuscle El feminisme a Catalunya, on provaria de traçar unes línies mestres sobre el "problema sense nom" en el qual es trobaven les dones en la societat. La invisibilització de la dona en l'àmbit de la cultura era ferotge, tal com ella havia experimentat l'any 1888 quan, després de publicar Poesies catalanes, el crític Josep Yxart li diu en una carta que "callo, ja que si dic res serà com no dir res". Venint d'això, que l'any 1909 l'escollissin presidenta dels Jocs Florals de Barcelona és tot un punt d'inflexió, com encara ho és més que l'obra guanyadora fos Solitud, que Caterina Albert -firmant com Víctor Català- havia anat publicant per fascicles a la revista Joventut. Quan Caterina Albert va ser la segona dona presidenta dels Jocs Florals, l'any 1917, en el discurs inaugural va reconèixer Dolors Montserdà com la més important de totes les dones que havien destacat en diferents àmbits de la vida cultural catalana. Aquell va ser l'any que Feminal va deixar de publicar, però havent deixat palès a cada número que la dona és una figura autònoma, amb possibilitats i amb ideologia pròpia. Carme Karr va abaixar la persiana de la revista però no de la missió per la qual la dirigia, ja que en plena Primera Guerra Mundial constitueix, també, el Comitè Femení Pacifista de Catalunya que va reclamar el sufragi universal per primer cop a Espanya. Anys abans havia fundat La Llar de la Dona, una residència especial per a professores i alumnes, i poc temps més tard, l'any 1921, impulsaria l'associació Acció Femenina.

Es pot entendre el feminisme a Catalunya sense la figura de Karr? És que fins i tot havia treballat, també, a l'Institut de Cultura per a la Dona impulsat per Francesca Bonnemaison. Ara bé, malgrat tot això, segurament avui el 99% de la població no respon 'Carme Karr' si micròfon en mà, a la sortida d'un podcast en directe de Ràdio Primavera Sound, li preguntes pel nom d'alguna escriptora catalana rellevant. Per què? Per sort, fa un mes l'editorial Medusa va editar Volves, i just aquesta setmana l'editorial Barcino ha refermat el trencament d'aquest insultant silenci literari publicant Clixés, un llibre de narracions breus escrit l'any 1906 i en el qual es denuncia l'estat d'abandó en què es trobaven les dones, sense vida pròpia, sota l'aparença de benestar que proporcionava el matrimoni burgès. "Cada dona té una història, però cap llibre d'Història parla de les dones", va escriure la mateixa Karr a les pàgines de Feminal en un text on defensava que el terme feminisme calia associar-lo al d'educació, perquè educació vol dir cultura.

En aquelles pàgines hi havia també articles de Agnès Armengol, Palmira Ventós, Maria Domènech, Sara Llorens, Joaquina Rosal, Mercè Pedrós o Isabel Serra, desgraciadament noms de periodistes catalanes, feministes totes, tan desconeguts i enterrats avui com el de la mateixa Carme Karr. Aquelles pàgines, però, tenien joves lectores com Irene Polo, Aurora Bertrana o Anna Murià, per a les quals llegir Feminal va ser una forma d'empoderament. Per sort, l'any 2024 tots sabem qui són Eva Baltasar, Elena Martín Gimeno o Marina Garcès, com també qui van ser Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal o Maria Aurèlia Capmany, però si hi ha un fil roig de la història, també n'hi ha un de lila que desgraciadament alguns es van encarregar de tallar fa gairebé un segle. Per això la majoria de nosaltres sortim de l'institut o fins i tot de la universitat sense tenir ni idea de quines escriptores i periodistes van crear el feminisme català. De mica en mica, per sort, anem refent i apedaçant aquest fil tan necessari, ja que com sempre passa, si aquesta història que no s'hauria d'haver oblidat mai ha estat oblidada, sens dubte, és també per culpa dels homes. Com sempre.