En aquesta primavera freda i humida, a Madrid sura a l’ambient un sentiment col·lectiu de victòria bèl·lica. Les banderes als balcons, les proclames dels mul·làs espanyolistes als mitjans de comunicació i la fe retrobada per l’home del carrer que la unitat perenne és possible són els efectes balsàmics que ha tingut, a la capital, l’onada repressiva a Catalunya.

A l’Espanya oficial la reconforta veure’s encara capaç de trepitjar qui sigui que s’interposi —com Letizia a les fotos— entre ells i la sagrada unitat de l’imperi. Encara que l’imperi, pobret, es limiti ja al tros de península que no ha guanyat Eurovisió, les Canàries, les Balears i Perejil.

Un poble que trepitja altres pobles per continuar sentint-se viu és a l’avantsala de la seva defunció. Això ho sabem els pobles que lluitem per alguna cosa més que per una bandera, un himne, un rei, un exèrcit o una unitat fictícia forjada a canonades o empresonant bones persones.

Un poble que trepitja altres pobles per continuar sentint-se viu és a l’avantsala de la seva defunció

L’eufòria madrilenya es deu assemblar molt a la viscuda durant les últimes —i escadusseres— victòries prèvies a la pèrdua definitiva de Cuba o a les guerres de Sidi Ifni, en què Franco va guanyar el prestigi com a militar i va perdre a canvi un testicle. Però tant li fa, en un imperi que continua en descomposició qualsevol petita victòria s’ha de celebrar com si fos la conquesta d’Egipte per Napoleó.

Molta gent ho verbalitza obertament aquests dies referint-se a Catalunya com a “terra reconquerida”. També he sentit l’expressió que ara “cal reconstitucionalitzar” Catalunya. En la línia de l’afany de l’exministre Wert per espanyolitzar els alumnes catalans. O sigui d’adoctrinar-los, però en el bon sentit.

Per tot això, quan vius a Madrid i sents cada dia les tertúlies radiofòniques catalanes tens la sensació que el sobiranisme viu instal·lat en un bucle temporal, capficat amb els borrissols del melic, mentre els botxins es rifen la seva cabellera.

No s’entén que en aquesta hora tan decisiva molts polítics s’entestin a fer giragonses posant l’ego davant de la recerca activa de sortides a l’atzucac. I això val tant per als qui han volgut forçar fins a l’últim moment la investidura de Puigdemont, com per als que, a la primera de canvi, ja tiraven per la borda anys de lluita fent bandera del pragmatisme més claudicant.

L’eufòria madrilenya es deu assemblar molt a la viscuda durant les últimes victòries prèvies a la pèrdua de Cuba

A Catalunya seria bo que els polítics i els opinadors, abans d’obrir la boqueta, féssim un exercici constant de contextualització històrica. No es pot gestionar de la mateixa manera el clàssic conflicte de competències autonòmic que el naixement d’un nou estat i la transició d’una legalitat a una altra.

Els xocs tacticistes, les consignes de gabinet de comunicació i les picabaralles caïnites estaven molt bé a l’època de Pujol, Duran, Ribó i Obiols. Però avui, els actors polítics catalans necessiten tenir més altura de mires, han de saber que de la gestió de l’actual conflicte en depèn la dignitat de les pròximes generacions de conciutadans. Inclús dels que el 21-D van votar Cs, el PSC o el PP.

Cal recordar un cop més que la societat va estar a l’alçada de les circumstàncies l’1 d’octubre. I també ho hauria estat si la declaració d’independència del 27 d’octubre hagués estat efectiva i no simbòlica. Ningú s’hauria amagat a casa. Hauríem donat la cara encara que a algun, segurament, la hi haguessin trencat.

Per tant, tinguem molt present en tot moment que a Madrid creuen que han guanyat la guerra i que el desafiament català és mort i enterrat. No deixem que la dispersió dels nostres polítics els doni la raó. Exigim-los la fermesa, el coratge i el seny que nosaltres hem tingut fins ara i seguirem tenint en el futur, quan se’ns demani.

Carles Torras
Opinió Del Tamayazo al Cifuentazo Carles Torras