L’altre dia em deia un company de feina que “el catalán me suena payés”, i jo me’l mirava de fit a fit calculant mentalment l’efecte que tindria si li respongués que més pagès és parlar només castellà i no saber ni una paraula d’anglès, com és el seu cas. Però ja sé què m’hagués contestat, perquè m’ho sé de memòria: que la seva llengua és una llengua important i que la meva, en canvi, és de segona.

Tinguem clar que el gran problema de la llengua catalana no és que tingui menys parlants que el castellà, sinó que els espanyols en general (tret d’il·lustres excepcions com Juan Manuel de Prada, catalanòfil actiu) la consideren, en el millor dels casos, una relíquia del passat, i en el pitjor, l’obsessió de quatre sectaris recalcitrants. I en qualsevol cas, el veuen com una llengua de segona.

He discutit d’aquest tema amb gent del PSOE, de Podemos, apolítics, anarquistes I lliurepensadors —amb els del PP o de Ciudadanos ja ni em prenc la molèstia de discutir-hi. En el fons del fons  —ho manifestin obertament o de forma subliminal— invertir esforços en aprendre català els sembla una pèrdua de temps, una excentricitat nostàlgica o una dèria antropològica. I pretendre que el català obtingui un estatus similar al del castellà és, directament, una ocurrència pròpia d’eixelebrats.

Considerar que el castellà és una llengua més important que l’eusquera, el gallec, el català, el danès o el francès només perquè el parla més gent és tan estúpid com dir que Austràlia és un país més important que Espanya perquè és més gran. La importància és un valor qualitatiu, no quantitatiu, i tots els homes tenen amb la seva llengua materna una relació igualment genuïna i intensa. No és més “important” el vincle d’un xinès amb la seva llengua materna per molt que sigui la més parlada del món. No és més “important” un nord-americà que un andorrà, per moltes diferències que hi hagi entre els dos països.

Perquè, si alguna llengua es pot considerar més important que les altres, aquesta és l’anglès, que és la única que avui dia es pot considerar veritablement universal. Les altres llengües, totes sense distinció, són molt importants per als qui les tenen com a llengua materna i molt inútils —quant a eina de comunicació universal— per a qui no. Tot i això, curiosament, no he sentit cap angloparlant menystenir altres llengües considerant-les “de segona” o “rareses del passat”.

Els catalanoparlants sí que som usuaris d’una llengua minoritzada, és a dir, que ha patit durant segles una erosió constant i severa, no per efecte d’una convivència natural amb una altra llengua, sinó per l’acció política d’un Estat que, independentment de qui governi (militars o civils, dretes o esquerres) i amb quina forma de govern ho faci (dictadura o monarquia, o ambdues alhora), ha intentat convertir el castellà en llengua única a tot el seu territori.

Els espanyols —i aquí sí que es pot parlar de coincidència plena entre les elits governants i la ciutadania— creuen que el català és una raresa condemnada a desaparèixer i molts d’ells pensen inclús que, mentrestant, l’eutanàsia lingüística està plenament justificada. Si no hi ha un canvi de mentalitat al respecte a tot Espanya, els catalanoparlants sempre estarem qüestionats per parlar, ensenyar i voler conservar la nostra llengua. L’altra solució és que la llengua catalana, algun dia, deixi de ser un afer intern espanyol. Work in progress, per dir-ho en una llengua universal.