A l’hora de judicar les accions dels líders polítics i civils catalans, el Tribunal Suprem haurà de triar, inevitablement, entre una aplicació garantista (liberal) de la llei o una interpretació estatista (il·liberal) de la legalitat vigent. Una concepció liberal de la justícia té com a objectiu fonamental la protecció dels drets i llibertats de ciutadans i de la presumpció d’innocència dels acusats. Implica llegir i aplicar la llei d’una manera restrictiva. És a dir, obliga els jutges a limitar la seva funció a determinar si les accions concretes que examinen es corresponen o no amb la descripció de cada delicte desenvolupada al Codi Penal.

Per contra, en la concepció estatista del dret hi preval la raó d’estat i la protecció del sobirà estatal per damunt dels drets dels ciutadans individuals. Els tribunals apliquen la llei penal, en cas de necessitat i per defensar les institucions de l’Estat davant d’aquells que les posen en dubte, d’una manera expansiva. El jutge continua tenint en compte les accions dels acusats. Però, a l’hora de dictar sentència, passa a considerar també les seves intencions i objectius en la mesura que aquests eren o són susceptibles de generar una crisi constitucional, és a dir, de soscavar o haver volgut soscavar l’autoritat mateixa de qui imparteix justícia.

Com és ben sabut, el ministeri fiscal espanyol demana una condemna per delicte de rebel·lió ―un delicte que requereix “alçar-se públicament i violentament”―. Per la seva banda, l’Advocacia de l’Estat demana una condemna per delicte de sedició, figura que, al Codi Penal, implica “alçar-se públicament i tumultuàriament”. Tot i que és cert que més de dos milions de persones (cap d’elles, per cert, encausades) van participar en el referèndum de l’1-O, l’1-O no va haver-hi cap violència (almenys per la part catalana) pròpia d’una rebel·lió. I el 27-O, que es va cloure amb una declaració d’independència merament simbòlica, no es va posar en pràctica la república promesa mitjançant cap mena d’alçament sediciós. Per això, i en el marc d’una justícia liberal o garantista, caracteritzada per una interpretació estricta dels dos tipus penals, el judici que va començar la setmana passada hauria de resoldre’s amb una sentència no condemnatòria.

Aquest no és, però, el marc conceptual de l’acusació (o, si vostès volen, tri-acusació). L’escrit del ministeri fiscal, per exemple, subratlla constantment el fet que els actes comesos pels encausats es van produir integrats dins d’un “procés” que tenia un objectiu final molt concret: la independència de Catalunya. L’èmfasi en el “procés” per sobre de les accions concretes dels acusats no és innocent o casual. Els encausats, insisteix el ministeri fiscal, tot utilitzant un curiós to exploratori construït amb temps verbals subjuntius (“acataría”) o, com a molt, imperfets (“se basaba”, en comptes del perfet “se basó”), van desenvolupar un pla per separar-se d’Espanya. Aquell pla no va, efectivament, reeixir per complet. Tanmateix, va implicar la realització de passes específiques que, tot i que només tenien relació directa amb la realització del referèndum de l’1-O, anaven dirigides a la consumació de la secessió. Per això mateix, les intencions independentistes dels encausats (i tots els seus actes preparatoris per independitzar-se) són equiparables amb l’acte en si d’alçar-se ―acte que és, segons la llei, constitutiu de delicte―. De fet, com a part d’aquest procés i en coherència amb el seu objectiu final, les accions dels encausats ni excloïen ni podien excloure l’ús, en darrer terme, de violència ―d’una violència definida per la voluntat de destrucció de l’ordre constitucional espanyol―.

Una concepció liberal de la justícia té com a objectiu fonamental la protecció dels drets i llibertats de ciutadans i de la presumpció d’innocència dels acusats

A la llum tant del caràcter pacífic de l’independentisme català com del desenvolupament dels fets d’octubre (mancats de violència i de cap declaració real d’independència), l’acusació de violència resulta xocant. La nostra perplexitat desapareix, però, quan recuperem la distinció entre justícia garantista i estatista que feia al principi de l’article. En la seva argumentació, el ministeri fiscal substitueix una definició “penalista” de violència (aquella que es fa servir tant al Codi Penal com a la jurisprudència que l’interpreta) per un concepte “polític” (o “constitucionalista” en el sentit de defensa de la Constitució) de violència.

Per l’acusació, tota estratègia (unilateral) per recompondre l’estat espanyol ha de ser entesa com una forma de violència (independentment de l’existència d’accions explícitament violentes) perquè qüestiona per complet l’ordre constitucional i, qüestionant-lo, destrueix la possibilitat mateixa de justícia. La Constitució és, per l’acusació, el requisit indispensable, la precondició de l’existència d’una societat pacífica. Negar la Constitució (fins al punt de voler-se separar del sobirà constituït per aquesta) amenaça de dur els espanyols a una situació d’anarquia i a una possible situació de guerra. Considerant, a més, que el sobirà espanyol es va atorgar a si mateix aquest ordre constitucional mitjançant mecanismes democràtics, l’amenaça és doblement injustificable i l’existència de delicte de rebel·lió és, per tant, indiscutible.

Conceptualment, i per raons que desenvoluparé en un altre article, l’argument de la fiscalia és erroni: una Constitució no crea sinó que pressuposa l’existència d’una comunitat humana disposada a conviure voluntàriament sota aquest ordenament; i, per aquesta raó, la Constitució no pot convertir-se en una presó de les voluntats que la sostenen. En tot cas, però, el que m’interessa assenyalar aquí és que, fent balanç de la seva actuació des de la tardor de 2017, el Tribunal Suprem comparteix, ara per ara, la filosofia de l’acusació. La intervenció sistemàtica del TS a la vida parlamentària catalana o la decisió de mantenir en presó preventiva els encausats des de fa més d’un any es justifiquen com a mètode per lluitar contra el “despropòsit” de trencar un ordre constitucional que garanteix la pau, com a estratègia per controlar un moviment polític que, deixat lliure, remataria el procés començat pels processats. Ara bé, aquest punt de partida doctrinal converteix el TS en jutge i part del cas que ha estat cridat a judicar. I això buida el judici en curs de tota imparcialitat.

En la concepció estatista del dret hi preval la raó d’estat i la protecció del sobirà estatal per damunt dels drets dels ciutadans individuals

Dubto, però, que, durant el judici, sigui possible demostrar i denunciar aquesta parcialitat del TS (i la violació dels drets polítics i civils que se’n deriva) als ulls de l’opinió espanyola. L’opinió pública catalana ha decidit atribuir bona part de l’actuació del TS a la manca real de separació de poders a Espanya. I és possible que el sistema d’elecció de la cúpula judicial espanyol sigui una de les raons de la “judicialització” del problema polític català. Les arrels de l’acció judicial són, però, molt més profundes. L’estratègia estatista-il·liberal en marxa compta amb un suport molt estès a la societat espanyola.

Una part de l’opinió pública espanyola (representada a la manifestació del 10-F a Madrid) manté encara una concepció sacra de la unitat d’Espanya. Al seu costat, hi ha un segment de la població (no sé si més gros o més petit que l’anterior) que, sense tenir una visió religiosa de la nació com a realitat intemporal, entén la Constitució de 1978 com el pacte que va permetre reconciliar les Espanyes enfrontades del passat i modernitzar un país en decadència des de feia segles. Parafrasejant Fukuyama, la Constitució del 78 és, per la nació majoritària (tothom llevat de les minories nacionals perifèriques), la fi de la història, el punt final d’una història de la pell de brau tràgica. Per això, l’independentisme constitueix, als seus ulls, una esmena injustificada al pacte convivencial del 78, una mena de violació incomprensible de la pau democràtica i, per tant, una acció imperdonable.

Davant de tots aquests ressorts psicològics espanyols, que, lamentablement, es discuteixen poc a Catalunya, convertir la Causa especial 3/20907/2017 en una denúncia de la falta de garanties democràtiques a Espanya (és a dir, fer de l’independentisme un moviment cívic que es presenta com l’últim democratitzador de l’Estat sencer) pot tenir molt menys èxit del que sovint es planteja. Si aquest és el cas, l’estratègia de defensa dels catalans com a minoria nacional mancada de garanties político-constitucionals, tot seguint la línia d’acció que va inspirar l’1-O, ha de continuar sent prioritària en tot moment.

 

Carles Boix és professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Princeton