Les facultats de dret espanyoles, els constitucionalistes peninsulars i la majoria dels nostres publicistes ens han acostumat a entendre la Constitució espanyola (qualsevol constitució, de fet) com un text sacre, com la materialització del contracte democràtic fundacional (a Espanya, l’any 1978) i, per tant, com la garantia directa i última de les llibertats i drets dels ciutadans.

La realitat, però, és una altra. Les paraules concretes d’una (qualsevol) constitució no garanteixen  mecànicament el compliment dels drets que es llisten als seus articles, dels compromisos que s’hi expliciten o de les promeses que s’hi fan. La realitat, que és més complexa que qualsevol text legal, excedeix aquest darrer gairebé sempre: altrament no ens caldrien jutges ni advocats. Tot mot o expressió és susceptible d’una interpretació polisèmica. I la vida mateixa s’encarrega de generar situacions imprevisibles per al pare constitucional o legislador de torn. L’any 1978, per exemple, l’ordinador personal, acabat d’inventar, semblava una eina inútil; els diaris digitals no existien; Twitter, i les seves múltiples possibilitats, no arribava ni a l’estadi de quimera. Per tot això, l’aplicació i desplegament de qualsevol text constitucional depenen, en darrer terme, de l’estructura de poder i dels mecanismes de decisió que es descriuen a la constitució corresponent. Depenen, en altres paraules, de qui hagi estat definit com a àrbitre o àrbitres de la interpretació del text constitucional.

Com és ben sabut, la Constitució americana va establir, en línia amb la teoria política del moment, un sistema de divisió en tres poders ―executiu, legislatiu i judicial―, tot especificant les seves funcions i competències respectives. Entre d’altres facultats, el Congrés americà va ser investit amb la competència de regular el “comerç amb Nacions Estrangeres, entre diversos Estats [de la Unió] i amb les Tribus Índies” (art. 1, secció 8, clàusula 3). Com que la definició i l’abast del terme “comerç” són completament imprecisos, el Tribunal Suprem (TS), màxim òrgan del poder judicial americà, va haver d’intervenir ben aviat per establir quins actes legislatius eren o no constitucionals. Inicialment i fins a l’any 1937, el TS va tendir a distingir entre “comerç” (com a fluxos de béns i serveis) i “producció” en l’activitat econòmica, tot restringint la capacitat competencial del govern federal al primer i deixant la regulació de la “producció” en mans dels estats. Amb aquesta doctrina a la mà, els magistrats americans van bloquejar una part important de la legislació del “New Deal” de Franklin D. Roosevelt per entendre que envaïa l’esfera competencial estatal. Tanmateix, i en reacció a l’anunci del president americà d’ampliar el nombre de magistrats al TS (la Constitució no n’estableix cap nombre fix) i de fer-ho anomenant jutges favorables al New Deal, el TS existent va decidir canviar d’opinió per incloure la “producció” econòmica com una part del “comerç interestatal” i, per tant, susceptible de ser regulada pel Congrés i les agències federals. El TS es va “plegar” estratègicament a l’amenaça de Roosevelt, però, fent-ho, va preservar la seva posició quasi hegemònica al sistema constitucional americà. Des d’aleshores, el TS ha pres gairebé totes les decisions polítiques més importants dels Estats Units ―com ara la fi a la segregació escolar, la legalització de l’avortament (un dret no contemplat a la Constitució), la redefinició del concepte de matrimoni i família o els límits del sistema públic de salut―.

La Constitució espanyola (amb un text de més de 17.000 paraules) és molt més llarga que l’americana (4.543 paraules, incloses les signatures i excloses les esmenes). La lògica, però, és la mateixa. Com que estableix els mecanismes de decisió tant per legislar com per judicar la constitucionalitat de la legislació, determina quina és la interpretació de la Constitució que preval: la d’aquella part que controla els mecanismes d’arbitratge polític final a l’Estat.

Com a conseqüència de l’atribució d’un mínim de dos diputats a cada província, les circumscripcions provincials petites es troben sobrerepresentades al Congrés dels Diputats

La relació entre població i representació política a l’estat espanyol és extremadament esbiaixada. Com a conseqüència de l’atribució d’un mínim de dos diputats a cada província, les circumscripcions provincials petites es troben sobrerepresentades al Congrés dels Diputats. Cada diputat electe de Sòria representa unes 45.000 persones. A Madrid, uns 180.000. Les 40 províncies més petites sumen, aproximadament, un 40 per cent de la població espanyola, però controlen més del 50 per cent dels escons del Congrés dels Diputats. Espanya és, a Europa, el tercer país en el rànquing d’estats amb representació distorsionada a la seva cambra baixa. Al món, el setzè. Al Senat, la diferència és encara més dramàtica: un 20 per cent de la població espanyola elegeix la meitat dels senadors escollits per elecció directa.

La sobrerepresentació de províncies rurals, dissenyada explícitament l’any 1977 pel govern Suárez i després acceptada a la primera legislatura democràtica, explica el sistema de fluxos financers interterritorials que han existit, sense gaires canvis, des dels anys vuitanta. I explica, també, la posició sobredimensionada dels grans partits majoritaris, especialment forts als districtes electorals petits. Uns partits que, per la seva mida, són imprescindibles per escollir els membres del Tribunal Constitucional: com indica l’article 159 de la Constitució, el Congrés i el Senat n’elegeixen quatre cadascun per majoria de tres cinquenes parts; el govern en tria dos i el Consell General del Poder Judicial (amb tots els seus vocals elegits per les Corts), dos més. En aquest sistema, Catalunya no compta, ni per població i encara menys per representació política, amb cap capacitat de bloqueig. La suma de les nacions i nacionalitats perifèriques (comptant, amb un càlcul generosíssim i, de fet, artificial, el País Valencià i les Balears a més del País Basc i Galícia), tampoc.

Entre una bona part de la intel·lectualitat orgànica d’aquest país s’ha imposat el relat de la demanda d’independència i dels intents d’assolir-la, directament o indirecta, mitjançant eleccions plebiscitàries i la celebració del referèndum de l’1-O, com el producte d’una confabulació d’uns polítics irresponsables, guiats per l’ambició de poder i per emocions irracionals. El relat deu vendre perquè té un cert toc populista, gairebé fàcil, qüestionant un “establishment” polític que va de deixar de pensar en el benestar real de la gent.

La seva fonamentació és, tanmateix, molt feble. La crisi constitucional que arrosseguem, explícitament des de la sentència del 2010, implícitament des del mateix moment de l’aprovació del primer estatut d’autonomia de 1979, té unes bases objectives claríssimes. Amb un Tribunal Constitucional dominat, per aplicació estricta de les normes constitucionals aprovades l’any 1978, per partits d’obediència estatal, la majoria nacional és l’àrbitre final de totes les normes estatutàries. La minoria nacional catalana es troba, en canvi, mancada de tota garantia real en l’exercici del seu autogovern ―i, per això mateix, obligada constantment a organitzar-se, agitar la vida política i, si és possible, a autodeterminar-se i sortir de la gàbia constitucional―.

Si aquests articulistes crítics amb el procés independentista volen ajudar de debò a resoldre la situació d’impasse en què ens trobem, han d’entendre i acceptar que les accions de la classe política dirigent catalanista (o, fins i tot l’espanyola) no són un mer exercici voluntarista sinó el resultat directe de l’entramat institucional injust que governa la relació entre Catalunya i Espanya. I que, si no es desfà, una nova classe política es veurà abocada a repetir el mateix camí que ja s’ha encetat.

Agustí Colomines
Opinió La indiferència Agustí Colomines