Giorgio Marengo, 48 anys, exorcista, bisbe i missioner, des d’ahir s’ha convertit en el cardenal més jove del planeta. L’eminentíssim Marengo és bisbe a Mongòlia, un dels països més grans del món on hi ha menys catòlics per càpita. No arriben a l’1% del total de 3 milions de persones, la majoria de les quals són creients budistes tibetans, musulmans, amb presència cristiana evangèlica i grups xamanistes. Mongòlia compta, per tant, només amb 1.400 catòlics, 8 parròquies i no més de 35 religioses i 64 missioners en tot el país, una vintena dels quals són capellans. Ja sabem que el papa ha optat per crear cardenals perifèrics, aparentment insignificants, deixant de banda, a propòsit, diòcesis grans i reconegudes. Ell prefereix tenir al col·legi cardenalici, al qual hi ha afegit 21 membres ara, persones que treballen en realitats minoritàries, difícils, poc canòniques. Tria els seus assessors amb cura. I triant, descarta. Ara els té convocats a Roma per a un consistori, una reunió per tractar temes d’agenda on aprofita per incorporar una vintena de nous porprats. Agost no és un mes en què al Vaticà es facin aquest tipus de cimeres cardenalícies. No és forassenyat pensar que estem davant d’un assaig del conclave, que podria ser proper.

Agost no és un mes en què al Vaticà es facin aquest tipus de cimeres cardenalícies. No és forassenyat pensar que estem davant d’un assaig del conclave, que podria ser proper

Marengo es va assabentar que seria cardenal a Roma, on precisament havia viatjat acompanyant una delegació budista per trobar-se amb el papa. La feina que fa a Mongòlia és bàsicament fer créixer des de zero una comunitat catòlica que fins fa poques dècades no existia.

El nou cardenal ha generat moltes expectatives. Va néixer prop de Torí, a Cuneo, el 7 de juny de 1974 i és missioner de la Consolació i l’únic del seu orde religiós al país, on és bisbe i prefecte apostòlic a Ulan Bator. Va estudiar filosofia a la Facultat Teològica del Nord d’Itàlia i teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Va doctorar-se a la Pontifícia Universitat Urbaniana de Roma, precisament, en temes de missions. En les seves primeres declaracions com a neocardenal ha encisat els periodistes per la seva senzillesa, que trenca amb les aspiracions d’alguns nostàlgics que segueixen desitjant cardenals italians a l'antiga, més pomposos, amb aquella astúcia que només es declina en italià. Marengo és més missioner que italià, més capellà que cardenal. Un perfil a seguir de qui s’autodefineix simple, un home de diàleg, proper, amb molta feina i amb els peus sobre la terra. Marengo no encarna cap mena d’opulència ni poder. És una aposta pels marges, i no és detall menor que el seu país estigui encaixonat entre Rússia i Xina, dos potències on el catolicisme també és minoritari i on el mateix papa hi té problemes: no ha pogut trepitjar aquests territoris, encara. Aires de preconclave, per tant, i de nous equilibris geoestratègics que allunyen el focus d’una Església Catòlica Romana. Romana, cada cop menys, amb aquest papa d’horitzons llunyans i desconeguts.