Que la democràcia participativa és un element cabal de les actuals societats seria una afirmació de notable consens, i que, cada vegada més, la ciutadania ha de poder-hi dir la seua —no n'hi ha prou amb votar cada quatre anys—, també. Com ho és lo fet que un dels grans reptes que hem d'abordar com a humanitat és lo canvi climàtic. Ara bé, dit això, hi ha idees de dubtosa viabilitat: pels precedents incomplerts, pel descrèdit de la classe política i pel desencís generalitzat —fruit d'anys de desmobilitzar i criminalitzar— que s'ha instal·lat en molts moviments socials.

La Generalitat de Catalunya està en procés de creació de l'Assemblea Ciutadana pel Clima (que així dit, sona bé i tot). L'ens estarà format per cent ciutadans triats a l'atzar —d'entre 20.000 invitacions enviades— (això ja no sona tan bé) i tindran l'encàrrec d'analitzar, deliberar i elaborar propostes que puguen donar resposta a un dels grans desafiaments de futur: lo canvi climàtic. A l'explicació oficial també hi diu que per a participar-hi no cal ser ni científic, ni activista, ni és necessari tindre coneixements previs en la matèria (i això ja, xiquets, grinyola bastant).

La previsió és que estes cent persones es reunisquen en sis sessions de treball que es faran entre el novembre d'enguany i el febrer de 2024 —en les quals estaran acompanyades per diversos experts de suport— i que tindran lloc a Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Vic. Per a començar, posats a escoltar la veu del poble, ja sobta que cap de les trobades es faça al delta de l'Ebre, l'indret de Catalunya més afectat pel canvi climàtic. Ni que fos per equilibri territorial, no seria gaire demanar que el nostre Govern tingués lo marc mental de les vegueries —llei encara no desplegada— i no el de les províncies.

Una assemblea de cent inexperts triats a l'atzar proposarà solucions no vinculants al canvi climàtic, i el Govern decidirà si les aplica o no

Les cent ciutadanes escollides per sorteig (que cobraran 65 € per sessió i tindran totes les despeses pagades) debatran sobre dues qüestions específiques: les energies renovables i el model agroalimentari. No puc evitar preguntar-me si el sorteig farà que al bombo hi haja algun pagès, o alguna biòloga, o algun geògraf. O si seran ramaders afectats o empresaris devoradors (lo resultat final pot variar força, per molt que l'Institut d'Estadística vetle perquè siguen perfils diversos de la societat catalana). L'esmentada assemblea —finançada amb fons de la Comissió Europea— lliurarà les seues recomanacions al Govern de la Generalitat, que les avaluarà i en valorarà la seua incorporació o no a les polítiques públiques.

I aquí també radica bona part del recel que desperta la iniciativa: quin cas en faran els nostres governants d'un document que no tindrà caràcter vinculant? Quin cas se'n va fer del 9N? Es va aplicar el mandat de les urnes de l'1 d'octubre? De què servixen los espais de suposat debat (taula de diàleg, taula de mobilitat, acord de claredat) si després queden en aigua de borraines i el diàleg no mos fa avançar cap a la independència, lo transport públic —sobretot Rodalies— continua sent una ofensa i la claredat proposa cinc tipus de referèndums, com si això fos la gran novetat?

Les assemblees pel clima són mecanismes de participació prou habituals a Europa i, fins ara, països com França, Regne Unit o Alemanya ja n'han impulsat. A l'estat espanyol i a la ciutat de Barcelona es van constituir assemblees pel clima durant lo 2022, que van elaborar llurs documents de conclusions i propostes. Ara, lo Principat seguix aquells mateixos passos i, més enllà del seu contingut concret —la inexpertesa dels seus membres pot condicionar-ne el resultat, tot i que també poden sorgir-ne idees aprofitables—, preocupa que les solucions exposades es queden en propostes i au.

I és que a l'ajuntament de la capital catalana ja se li va fer lliurament del document final (l'exalcaldessa Colau va rebre les 34 propostes lo gener del 2023) i a l'estat espanyol, Pedro Sánchez va fer el mateix lo juny del 2022 i ja té a les seues mans los 172 suggeriments fets per la població aleatòria. A Barcelona, la vara ha canviat de mans. A l'Estat, lo Gobierno està en funcions i, per ara, lo més calent està a l'aigüera. Varien los governs, lo temps passa, los pressupostos s'exhaurixen abans d'hora i les idees van quedant a n'aquells calaixos on la pols no es torca mai.

Si sovint no es complixen ni les lleis aprovades, ves a saber si es compliran les recomanacions del carrer. I mentrestant s'haurà anunciat que s'està fent alguna cosa

Potser fos qui fos qui tingués la pensada inicial, a Brussel·les o a qualsevol despatx europeu, ho feia de bona fe i amb cert criteri, però no n'hi ha prou en la bona intenció perquè una acció siga bona. Si s'estigués parlant de temes de salut, per exemple, posaríem en mans d'inexperts les decisions importants? A banda, si els acords no són vinculants, poc mo'n podem refiar que el polític de torn los acabe aplicant. Prou que ho sabem aquells qui des de nombroses plataformes socials fa dècades que tallem vies, carreteres i fem manifestacions i reunions. Primer tot són bones cares —no sempre, és clar— per, en acabat, on vaig dir blat, dic ordi.

Segurament n'haureu vist l'anunci a la televisió, a bombo i plateret, que una bona campanya publicitària és important per a acompanyar una iniciativa d'este tipus i presentar-la com a bonica. Ho descriuen com una eina pionera de democràcia deliberativa, però lo cert és que, darrere esta definició tan grandiloqüent, pareix més una neteja d'imatge institucional. Una inversió de temps, diners i il·lusions que no sabem on farà cap. Si massa sovint no es complixen ni les lleis aprovades, ves a saber si es compliran les recomanacions del carrer. I mentrestant s'haurà anunciat que s'està fent alguna cosa.

Ja perdonareu l'escepticisme —tant de bo m'erre i resulte que la cosa funciona— però és que fa molts anys que sentim a parlar de cimeres pel clima, topalls d'emissions i convencions variades, fa molts anys que tenim la mà trencada en debats constituents i consells assessors i, per ara, tot sembla un dia de la marmota dels que no fan gràcia, perquè quan les solucions proposades arribaran als parlaments o als responsables governamentals, n'executaran només les que creguen oportunes —si és que ho consideren— i s'implantarà de nou lo descrèdit pels incompliments i el desànim en la societat que, un altre dia, no voldrà participar-hi. Gat escaldat en aigua tèbia en té prou.