Carregant...

La Llei Orgànica del Règim Electoral General diu a l'article 51 que la campanya "comença el dia trenta-vuitè posterior a la convocatòria" i que "dura quinze dies", i al 53 veta la publicitat electoral entre la convocatòria i aquest dia. La d'aquestes generals va arrencar a les zero hores del divendres 13. Llavors Santiago Abascal ja s'havia assegut el dilluns 9 a La Revuelta, davant 4.815.000 espectadors, quatre-cents mil més dels que va tenir Pedro Sánchez en el mateix plató el 22 d'octubre. Alberto Núñez Feijóo va passar dimecres per El Hormiguero, i dijous, vigília de l'arrencada oficial, La 1 va apartar Broncano per donar-li la nit a Sánchez a El perro andaluz.

El cara a cara del 2008 entre Zapatero i Rajoy el van veure tretze milions de persones; el del 2023 entre Sánchez i Feijóo, 5,9 milions, la pitjor dada des del 1993. A Abascal, en el programa de Broncano, li ha faltat poc més d'un milió per assolir-lo. No tinc cap estudi que demostri que avui el vot es decideix en el sofà d'un humorista i desconfio de qui digui que el té. Sí que puc llegir l'agenda dels partits. Hi haurà un sol cara a cara entre Sánchez i Feijóo, el 19 de novembre, organitzat per l'Acadèmia de la Televisió després que Feijóo deixés fora TVE. Sánchez, en canvi, ha trobat dos buits en tres setmanes en els programes d'entreteniment de la televisió pública.

Fa molts anys que defenso davant de tribunals, alguns amb jurat, i sé que la simpatia pesa més del que als juristes ens agrada admetre. Però, en una sala, fins i tot el testimoni més simpàtic ha de contestar a les preguntes de l'altra part. En un plató d'entreteniment no hi ha altra part i el que s'examina és si el convidat cau bé, a les onze de la nit.

Els mítings han seguit el mateix camí. Al pavelló només hi va qui arriba convençut de casa, de manera que el míting ja no persuadeix ningú i s'organitza per fabricar mig minut de telenotícies amb banderes al fons, una foto que surt igual amb dos mil militants ben col·locats que amb vint mil. A Catalunya vam aprendre abans que ningú a fer campanya sense pavelló, i per la pitjor de les raons. El desembre de 2017, el president Puigdemont va fer campanya des de Brussel·les, amb una pantalla en lloc del faristol, i la seva llista va quedar per davant de totes les altres independentistes. A nosaltres, la distància ens la va imposar una ordre de detenció; als altres, els la imposa ara un algoritme que no deixa passar un raonament de més d'un minut.

En el buit que han deixat els arguments s'hi han instal·lat les notícies falses, i en aquesta campanya hi ha dos proveïdors principals que es necessiten l'un a l'altre per espantar. El 5 d'octubre, el dia en què es van dissoldre les Corts, Abascal va animar en una entrevista a no votar per correu; el compte oficial de Vox va difondre les seves paraules, que es van traduir a quatre idiomes. Prova de frau, no en va aportar cap. Segons el recompte de Maldita, han circulat més d'una desena de vídeos fabricats amb intel·ligència artificial en què un carter tritura el sobre que li entrega una anciana o uns falsos interventors manipulen paperetes. Els vots es compten a mà, mesa per mesa, davant dels interventors que cada partit vulgui enviar, i Vox pot enviar-los a totes.

El PSOE juga a l'altra punta del mateix camp i no necessita fabricar vídeos perquè disposa d'organismes públics. El dijous 12, últim dia abans de la campanya, el CIS va publicar l'enquesta més gran de la seva història, 45.074 entrevistes, i va donar al PSOE el 33,3 % i gairebé vuit punts d'avantatge sobre el PP, quan la mitjana de les enquestes privades col·loca el PP una mica més de quatre punts per davant. El juliol de 2023 el mateix CIS va donar guanyador el PSOE per un punt i quatre dècimes, i va guanyar el PP. José Félix Tezanos, que va arribar al CIS des de l'Executiva Federal socialista, està a punt de marxar i s'acomiada amb un pronòstic que no s'assembla a cap altre. Des que Sánchez va descobrir l'abril de 2024 la "màquina del fang", tota dada que l'incomoda és una notícia falsa, i les que li convenen les produeix un organisme autònom que financem tots amb els Pressupostos de l'Estat.

El programa és l'única vara amb què el votant pot mesurar el que s'ha fet enfront del que s'ha promès, i l'únic text que permet discutir propostes en lloc de cares. Sense programes no hi ha res a comparar, i per triar queden la simpatia o la por

La Llei 39/1995 obliga el CIS a actuar conforme als "principis d'objectivitat i neutralitat" i li encarrega "la realització d'estudis que contribueixin al coneixement científic de la societat espanyola". Publicada en aquestes condicions, una estimació de vot no es rep com una opinió, perquè porta segell oficial, i per això desinforma millor que qualsevol muntatge de TikTok, que almenys es pot desmentir. Qui la llegeix al mòbil ignora la cuina i només veu l'Estat anunciant-li qui guanyarà.

Entre 2018 i 2025 el CIS va rebre 82,8 milions d'euros. Durant nou anys, als autèntics independentistes catalans se'ls ha acusat de malversar per destinar diners públics a una finalitat política sense quedar-se un euro, una finalitat que figurava en el programa electoral amb què van ser elegits. Mai he acceptat aquesta tesi i no l'acceptaré ara, però els qui la defensen amb tant d'entusiasme haurien d'explicar per què se n'obliden quan és el govern espanyol el que gasta una fortuna de l'erari en finalitats difícilment confessables i amb mètodes ben poc transparents.

El CIS, almenys, té una llei per incomplir. Des de 2024, una instrucció de la Junta Electoral Central obliga qualsevol organisme públic que pregunti per la intenció de vot a comunicar-ho abans de sortir al carrer, "amb independència de la denominació que se li atorgui" a l'estudi. A l'octubre la Junta va concloure que el CIS havia incomplert la llei electoral perquè no havia donat a temps al PP les dades del seu baròmetre, tot i que no va voler obrir expedient a Tezanos per l'"escassa entitat de la infracció".

Iván Redondo no té llei per incomplir. De la seva trajectòria ja vaig escriure aquí la setmana passada i a això em remeto, perquè ara m'interessa el seu ofici. El 4 de maig va presentar a Madrid un llibre titulat El manual, va reivindicar el seu paper en la candidatura de Salvador Illa i va avisar que estava "preparat per tornar". El 9 d'octubre va explicar a Antena 3 que el PSOE podia ser primera força, i el 7 de novembre ho va donar per fet a la xarxa social X. Ningú sap si parla com a analista o com a assessor d'algú, i la llei no l'obliga a aclarir-ho. Un pronòstic sense mostra ni client declarat, llançat en horari de màxima audiència per qui va dirigir el gabinet del candidat, no està subjecte a cap regla. El legislador de 1985 va imaginar una campanya amb candidats, partits, mitjans i electors, i no va preveure el professional que ven la mateixa tècnica a uns i altres i després la comenta per televisió com si la mirés des de la graderia. Els comptes del partit els revisa el Tribunal de Comptes. Els del consultor no els revisa ningú, i el votant no té manera de saber qui li paga.

Mentrestant, la llei segueix a la seva. Prohibeix publicar enquestes entre el 24 i el 28 de novembre, però res impedeix que el CIS publiqui la seva onze dies abans. I obliga l'Estat a pagar un correu que gairebé ningú obre. L'article 175.3 de la llei electoral subvenciona l'enviament directe i personal als electors de sobres, paperetes i propaganda, i l'Ordre HAC/1062/2026 fixa la quantitat en vint-i-sis cèntims per elector, només per a les candidatures amb grup parlamentari propi i fora del límit de despeses. Amb 38.728.356 electors, un partit que es presenti en totes les circumscripcions pot rebre uns deu milions d'euros per repartir per correu una papereta que l'elector trobarà igualment al col·legi. Que jo sàpiga, ningú ha decidit mai el seu vot en obrir la bústia.

El que no arriba en aquest sobre és l'únic que hauria de servir per decidir. El PP va presentar el seu programa el 10 de novembre i Vox el 12, cinquanta-cinc pàgines i cent quinze mesures un dia abans que comencés la campanya, quan els seus candidats ja havien passat pels platós. Aquest mateix dijous el PSOE, que governa des de 2018, no havia publicat el seu.

La Constitució estableix a l'article 67.2 que els diputats "no estaran lligats per mandat imperatiu", i amb raó, però la regla té un preu. Com que ningú pot exigir davant un jutge que un diputat compleixi la seva paraula, el programa és l'única vara amb què el votant pot mesurar el que s'ha fet enfront del que s'ha promès, i l'únic text que permet discutir propostes en lloc de cares. Sense programes no hi ha res a comparar, i per triar queden la simpatia o la por, just el que es fabrica en un plató i en un vídeo fals. L'article 20.1.d) de la Constitució reconeix el dret a "rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió", i no conec informació més veraç sobre el que algú pensa fer que el que està disposat a deixar per escrit. La llei electoral regula avui la part de la campanya que ja no decideix res i deixa sense regla la part que la decideix.

El dissabte 28 la llei ens concedeix una jornada de reflexió, sense mítings ni propaganda. Aquest dia la dada del CIS seguirà als mòbils i el sobre de veritat, amb vint-i-sis cèntims públics dins, estarà al contenidor de papers i cartró.