Hi ha refugis on poder ser tu mateixa. Uns pocs duren un sospir, altres s'allarguen una mica més. Alguns són persones i no pas llocs, i diversos més floten en la memòria i no són ni humans, ni espais físics. Simplement, són. Un concert pot esdevenir un d'estos raconets on riure, plorar o ballar com si ningú t'estigués veent. Un oasi on dixar-te portar per les emocions, ja siga en solitari o acompanyada per amistats, parella o persones desconegudes amb qui acabes compartint un tros de vida comuna amb només una mirada de reüll. Perquè tots hem estat dins d'alguna de les seues lletres. Perquè hi ha cançons que ens unixen més enllà de l'origen o la coneixença. Cançons on et podries quedar a viure. Cançons com les d'Ismael Serrano.

Lo cantautor madrileny va omplir el Palau de la Música Catalana, de la mà del Guitar BCN, en la seua gira simfònica: un petit somni de joventut que s'ha fet gran i real amb los extraordinaris arranjaments i la direcció musical del mallorquí Jacob Sureda, pianista habitual de Serrano que per a esta ocasió especial aparca les tecles i agafa la batuta. A Barcelona, fou l'Orquestra Simfònica del Vallès qui es va posar a les seues ordres —amb una interpretació de força i delicadesa meravelloses— i, amb ella, la veu d'Ismael va ressonar amb més exquisidesa i finor, gràcies a la llibertat de poder-se concentrar només en cantar. La seua inseparable guitarra és la gran damnificada d'esta gira, malgrat que en algun moment puntual reapareix perquè, què seria de les seues cançons sense este instrument... i què en seria d'ella sense que ell l'abracés.

Acostant-se als trenta anys de carrera, Ismael Serrano mos presenta un repertori simfònic que és refugi immaterial

Acostant-se als trenta anys de carrera, i havent superat lo mig segle de vida, lo cantautor de Vallecas ha escollit tretze temes del centenar llarg que ha publicat i els presenta embolicats amb la brillant cel·lofana de violins, violes i violoncels, flautes travesseres, clarinets i oboès, trompes o percussions. Un viatge més enllà del de Rosetta, amb paradisos deserts inclosos. Si haguessen estat unes altres tretze les cançons triades tampoc no hauria passat res. Lo seu repertori és igual de bonic com extens i, tot i trobar-ne a faltar algunes, no és sobrera cap de les que hi apareixen. Curiós que de l'àlbum Acuérdate de vivir no en desgranés cap (potser ja ha agranat completament tota aquella cendra que hi apareixia, la paraula més repetida d'aquell treball), ni tampoc del següent —lo seu ressorgiment emocional, l'au fènix— Todo empieza y todo acaba en ti, entre altres absències. Igualment significatiu és també que, dins d'este Simfònic, los discos que hi són més representats siguen lo primer, Atrapados en azul, i l'últim, La canción de nuestra vida: entre tots dos aporten sis de les tretze peces —tres i tres— d'este recopilatori orquestral. Mig disc, mitja vida.

La música en directe és sempre rabeig on reposar i revisar l'ànima. Allí, podem dixar de remar una estona i esquivar les aigües braves del dia a dia. Assistir a un concert d'Ismael Serrano és entrar en una bombolla que dura fins al cap d'uns dies i que no voldries haver de punxar mai. En deu ser conscient i potser per això els allarga tant, perquè mos hi poguéssem recrear abans de reprendre el camí. De fet, saps quan hi entres però mai ben bé del tot quan en sortiràs: la seua duració és un altre principi d'incertesa. Lo refugi immaterial que entre tots vam construir lo passat dijous al Palau contenia missatge reivindicatiu —com pertoca en la cançó d'autor— i als assistents mos va permetre creure en lo sentit de la lluita i la memòria i en la veritat de l'amor. Ell posa el dit a la ferida i després te la cura. Verí i antídot alhora. Un repertori que de tan conegut, essencial i estimat, ja forma part de la dimensió dels éssers vius. Cançons amb vida pròpia.