Quan després del 20-D els dirigents polítics afirmaven emfàticament que calia evitar repetir les eleccions, mentien com l'ànima de Judes: en realitat, només pensaven en les eleccions. Des del minut en què es va tancar l'escrutini, tots els partits sense excepció van començar a preparar-se per al desempat. L'escenari de la repetició electoral es va apoderar de totes les estratègies i va determinar tots els moviments. Entre desembre i maig, no hi va haver a Espanya una veritable negociació per formar govern: el que hi va haver va ser una batalla posicional en el marc de la precampanya per a unes eleccions que es donaven per descomptades. 

Ara la situació és diferent. Diuen que els fa pànic una tercera votació i, per una vegada, diuen la veritat. Són matussers, però no tan idiotes com per no saber que això equival a prémer el botó nuclear: si al desembre s'obren les urnes de nou, l'"hòstia de proporcions bíbliques" de què parla Pablo Iglesias resultarà una carícia comparada amb el correctiu que els ciutadans aplicarien als culpables.

No existeix una majoria alternativa, encara que alguns encara fantasiegin amb l'extravagant suma PSOE+UP+ERC+CDC+PNB (178)

Això és un avantatge: aquesta vegada és cert que ningú no vol eleccions. Un altre avantatge és que el panorama s'ha aclarit molt: Hi ha un guanyador clar i s'accepta que correspon governar al PP. Ha decaigut el veto personal a Rajoy com a palanca negociadora. I no existeix una majoria alternativa, encara que alguns encara fantasiegin amb l'extravagant suma PSOE+UP+ERC+CDC+PNB (178). Són deliris estiuencs dels addictes a embolicar la troca. De fet, el PSOE i Podemos ja han interioritzat que els toca cohabitar a l'oposició. 

Es coneix, doncs, quin partit ha de governar (el PP) i qui ha de presidir aquest govern (Rajoy). Ara es tracta de trobar el camí que condueixi a aquest resultat i eviti l'hecatombe de les terceres eleccions. No en queda cap altra: ens agradarà més o menys, però aquest menú consta d'un sol plat. 

L'experiència m'ha ensenyat que en la política, com en la vida, quan la situació és complexa i la solució no està clara, el millor és fer el natural. Això no garanteix l'encert, però disminueix molt el marge d'error. 

En aquestes setmanes des del 26-J s'estan fent algunes coses que no són naturals i que, segons el meu parer, estan entorpint el camí cap a la formació de govern: 

Rajoy pretén anul·lar el seu únic aliat natural, que és Ciutadans, i carregar tota la pressió sobre les espatlles del seu adversari natural, que és el PSOE. Està permetent que la competició per l'espai del centredreta destorbi la construcció de la majoria lògica de govern. 

En el PSOE, la qüestió de la investidura de Rajoy s'ha convertit en un element més de la lluita pel poder intern entre els partidaris de Pedro Sánchez i els seus adversaris. Una part del futur congrés del PSOE sembla estar jugant-se entre el "No és no" i el "d'entrada, no". Barrejar el problema del govern d'Espanya amb la contesa orgànica és una molt mala idea; si es prolonga i s'enquista, pot tenir efectes nefastos per al país i per al partit. 

Si Rajoy vol desbrossar el camí cap a la seva investidura, el recomanable és que segueixi el camí natural, el que prendria qualsevol polític europeu al seu lloc: 

Primer, que deixi el PSOE en pau. Tenen raó els socialistes quan argüeixen que no són ells els que han de resoldre el problema de la investidura de Rajoy -almenys en aquesta fase. Continuar pressionant-los per terra, mar i aire no facilita les coses i només serveix perquè la ferida interna que tenen oberta es gangreni i els condueixi a cometre alguna estupidesa.  

Que s'assegui amb Ciutadans i estableixi un acord sobre el programa de govern que permeti al partit de Rivera donar el seu vot favorable a la investidura. Que això desemboqui en un govern de coalició o en un pacte de legislatura, és assumpte seu mentre tots dos es comprometin a donar estabilitat a aquest govern. 

Per començar a greixar els passos següents, aquest programa hauria d'incorporar algunes propostes substancials de l'acord que van firmar al seu dia Ciutadans i el PSOE. Propostes que són assenyades i assumibles per al PP. 

S'hauria d'acompanyar, a més, d'uns altres tres elements clau: 

a) Un compromís per obrir immediatament el procés de la reforma constitucional, al qual, òbviament, s'hi haurien d'incorporar tant l'esquerra com els nacionalistes. 

b) Garanties addicionals sobre el control parlamentari del govern per l'oposició. Això inclou una composició equilibrada de la Mesa i una figura consensuada per a la presidència de la Cambra. 

c) Una disposició efectiva del PP per fer passos veritables i visibles de regeneració política, inclosos alguns sacrificis humans que s'han fet ineludibles. 

Amb això, Rajoy obtindria l'encàrrec del Rei i podria presentar-se davant del Congrés amb 170 vots favorables. En el seu discurs –i això és clau- hauria d'anunciar que aquest serà el seu primer i únic intent. Si és elegit, governarà. I si no, s'haurà engegat el que Sánchez anomena "el rellotge de la democràcia" (que en aquest cas és una bomba de rellotgeria) i ens encaminarem cap a les eleccions. Però és essencial, segons el meu parer, que el candidat talli de soca-rel qualsevol il·lusió de sotmetre'l a diverses investidures fallides abans de donar-li el salconduit a la Moncloa. Així tothom sabrà a què atenir-se i cadascú podrà mesurar exactament l'abast del seu vot. 

El normal és que després de la segona votació de la investidura, o hi ha govern o hi ha eleccions. És una estació terminal

Si és possible, que es faci un debat d'investidura civilitzat, sense provocacions innecessàries. El normal és que el candidat perdi la primera votació. I allà s'obre un termini de 48 hores per parlar i per reflexionar, sabent que aquell termini és una estació terminal: després de la segona votació, o hi ha govern o hi ha eleccions. 

En aquestes condicions, hi haurà 171 diputats disposats a repetir el seu vot negatiu sabent el que això significa? Si n'hi ha, és que definitivament ens hem tornat bojos i aquest país no té remei. 

Sí, aquest serà el moment en què el PSOE haurà de prendre una decisió; però no pas abans. I l'ha de prendre el secretari general amb la seva comissió executiva, no un conclave de barons territorials ni un altre confús exercici de presumpta democràcia directa. Que rumii el que està en joc i assumeixi tota la responsabilitat que se'n derivi. Que aquesta decisió es compleixi sense queixar-se, com correspon a una organització madura i de llarga cultura orgànica. I que res aliè no la condicioni tret de l'opció pura i nua, to be or not to be: o govern o eleccions. Ja arribarà el moment en què n'hagi de respondre davant de la societat i davant del seu partit. 

Això és el natural. És el seriós. I a més, estic convençut que seria el més efectiu per arribar a port sense mals majors i sense que ningú hagi de suïcidar-se o arrossegar-nos a tots al precipici. 

El cas és que, coneixent el pa que s'hi dóna, hi tinc poques esperances. Jo exposo la idea i a continuació apostaria doble contra senzill que no passarà. Però la vida et dóna sorpreses...