Una caloria és una unitat d’energia que tenen tant les proteïnes com els greixos i els hidrats de carboni. A pesar que hagin entrat al club de les indesitjables pels grassofòbics, les calories són el combustible indispensable per fer-nos rutllar dins la roda del hàmster en què vivim, però com tot a la vinya del senyor, algunes d’aquestes unitats d’energia són tan inútils com perilloses per a la salut humana, amb un problema afegit: solen romandre amagades en aquells productes de bonica aparença però tan inútils des d’una perspectiva nutricional que s’anomenen buides.
Quan vaig arribar al centre d’addiccions per recuperar-me del meu alcoholisme i d’altres amors hipotalàmics, al meu cos li sobraven 13 quilograms de calories buides. Una cosa típica dels addictes és cercar la satisfacció immediata, i el greix era el resultat de tota aquesta disbauxa calòrica inútil, que havia desfigurat el meu continent i me l’havia buidat de contingut.
La política de nova generació pateix d’obesitat mòrbida per culpa de les calories discursives buides. I el resultat d’aquesta manca de nutrients és una casta política, de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta, que fa basarda. No es tracta de fer comparacions amb el passat. Si bé enyorem certs estadistes d’antany per la magnitud dels seus discursos i la seva capacitat discursiva, els polítics actuals no són una baula perduda. Més aviat, són fills d’un sistema que ha fet de la meritocràcia el camí més curt entre la mediocritat i el poder. Amb una mica de capacitat per maniobrar, habilitat de suro i tres lectures ben memoritzades, pots acabar com Miquel Iceta, convertit en ministre de Cultura.
El Miquel és una gota dins d’una pluja torrencial. D’exemples de buidor n’hi ha cada dia, i un és el llenguatge que s’ha instal·lat en la vida quotidiana del safareig polític. Es tracta d’una amalgama de frases fetes que no volen dir res però que fan patxoca. Com les calories buides. Frases com “ho tenim sobre la taula” o “hi estem treballant” busquen tranquil·litzar al ciutadà, però, a mi, em sonen a la burocràcia desesperant amb què a nosaltres, els imbècils que votem sempre, votem segons les circumstàncies o no hem votat mai, ens fan entrar en un forat de cuc, una estructura hipotètica associada a un espaitemps en què la seva topologia és múltiplement inconnexa. Per dir-ho en el llenguatge de Joaquín Sabina: “Más perdido que un torero al otro lado del telón de acero”.
Vivim una època de calories buides polítiques i els partits novells, aquells que van arribar prometent implantar una nova manera de fer política, s’estan engreixant de manera preocupant per culpa d’aquestes unitats energètiques inútils
Que els polítics fan coses, ho sap fins i tot Rajoy i gent com Alfonso Guerra, que fa trenta anys que viu en la realitat paral·lela dels filibusters.
“Ho tenim sobre la taula” és una moda dialèctica absurda. Tant com si diguessin que “ho tenim sota la taula”. Entenc que amb aquestes frases vulguin demostrar la seva preocupació pel ciutadà i que treballen molt i molt per solucionar els problemes, però sobre la taula no es té ni el dinar, perquè, en general, diem que "el menjar és a taula". Lamentablement, són frases que passen a formar part de la normalitat dialèctica, com n’ha acabat formant part “a nivell de”, una frase feta que no se’n va ni amb el dissolvent de la intel·ligència. Fa uns anys vaig escoltar una tertúlia radiofònica en què s’abordava la crisi de la indústria pesquera, i un dels participants va dir: “A nivell de rap, la cosa pintava malament”. Si practiques el busseig, veuràs que tots els raps formen una sola capa sota el mar.
Un altre exemple de calories buides polítiques són els aplaudiments que regalen els diferents grups parlamentaris quan un dels seus representants fa una intervenció més o menys lluïda. Són uns aplaudiments que sonen com els riures enllaunats de les sitcoms, com si les ovacions vinguessin empaquetades al buit. Aquests aplaudiments ja no premien, sinó que reverencien i busquen un lloc en la retina del cap de la manada. No arriben al nivell de l’estalinisme, on qui no aplaudia els discursos del líder suprem acabava congelat al gulag. En la democràcia espanyola, si caus en desgràcia, no hi haurà cap Institut Cervantes o ambaixada on puguis gaudir de l’exili.
L’aplaudiment és gratuït, però ha perdut l’èpica de l’instant. Fa la impressió que si algun d’aquests oradors “carismàtics” deixés anar un pet tan aviat arribés a la tribuna del Congrés, l’aplaudirien com quan Martin Luther King va encendre les masses amb el “I have a dream”. Tot plegat és com la vida, pur teatre.
Vivim una època de calories buides polítiques i els partits novells, aquells que van arribar prometent implantar una nova manera de fer política, s’estan engreixant de manera preocupant per culpa d’aquestes unitats energètiques inútils. Quan veus, per exemple, un congrés assembleari dels comuns o Sumar, els aplaudiments sonen tan enllaunats com els dels partits que criticaven quan eren políticament uns somiatruites. I amb aquell toc de politburó tan nostrat: qui no aplaudeix les lideresses Colau o Díaz amb fervor, serà esborrat de la foto.