Ahir va fer nou anys del Primer d’Octubre. No és una xifra rodona i els matinals no van obrir amb l’aniversari. L’actualitat passa pels decrets d’habitatge i per les acampades de Sol, que a Catalunya han tingut un seguiment força més limitat. Veure tendes de campanya a la Plaza del Sol ha despertat inevitablement el record del 15M. També perquè entrem en clima preelectoral i Pedro Sánchez, sempre atent a la tàctica, s’ha bellugat per situar l’habitatge al centre del debat. Sánchez arriba a aquest moment amb fronts oberts, des de Ceuta fins als casos judicials que afecten el seu entorn. I torna a jugar una carta coneguda: pressionar els seus socis i convertir cada votació en una nova prova de resistència.
Més enllà de la fundació de Podemos, el 15M va deixar menys transformacions de les que prometia. Va impulsar nous lideratges que van arribar al govern de l’Estat i van ocupar vuit anys l’alcaldia de Barcelona. La crisi de l’habitatge, però, continua. Malgrat haver governat una pila d’anys a tot arreu i haver-ho empitjorat tot, aquell espai polític avui torna a les mateixes consignes: contra l’especulació, contra la propietat privada i contra el mercat. I, com és tradició, contra Junts.
A Catalunya, però, l’1 d’Octubre obliga a mirar cap a un altre lloc. Pot ser —així ho espero— el darrer aniversari amb Carles Puigdemont a l’exili, gairebé nou anys després de marxar. El seu retorn continua pendent de garanties jurídiques efectives. Aquí hi ha una diferència reveladora. Podemos va entrar a les institucions per, segons ells, transformar-les des de dins. L’independentisme, en canvi, va ser apartat del Govern amb el 155, amb dirigents empresonats i d’altres obligats a exiliar-se. I, tanmateix, l’Estat tampoc no ha aconseguit que s’oblidi el problema polític. Nou anys després, cap de les causes que van alimentar l’independentisme ha desaparegut: finançament, poder polític, llengua, infraestructures, relació amb l’Estat, etc.
Nou anys després, aquesta és la gran herència de l’1 d'Octubre: recordar fins on va arribar una societat quan va actuar unida i determinada
El contrast és interessant. Els hereus del 15M poden tornar al carrer reivindicant els seus orígens malgrat haver governat. L’independentisme, en canvi, tendeix a passar comptes amb els seus dirigents abans que reivindicar allò que va aconseguir. I és aquí on l’1 d'Octubre mereix una mirada menys acomplexada. Aquell dia hi va haver urnes, meses, cues interminables i una mobilització popular extraordinària. Milers de persones van decidir participar-hi malgrat tots els impediments. També hi va haver una unitat política i social que avui costa de recordar. Gent molt diferent va compartir col·legis, nits sense dormir, paperetes amagades i coordinació improvisada amb una idea: arribar tan lluny com fos possible.
L'1-O també va mostrar la resposta de l’Estat, que estava disposat a tot. Les càrregues policials per impedir la votació van fer la volta al món i van convertir un conflicte polític intern en una qüestió observada internacionalment. Després van arribar processos judicials, presó, exili i el 155. El president Puigdemont ha convertit aquests nou anys d’exili en una resistència política sostinguda, amb èxits i revessos, però mantenint una posició política que l’Estat no ha pogut doblegar.
Es pot discutir tot el que va passar després de l'1 d’Octubre. I s’ha de fer, de fet. Però discutir-ne els errors posteriors no obliga a menystenir aquell dia: participació, organització, determinació, unitat i capacitat de desbordament cívic. Nou anys després, aquesta és la gran herència de l’1 d'Octubre: recordar fins on va arribar una societat quan va actuar unida i determinada. Per a l’independentisme, continua sent un dels moments centrals des d’on interpretar el seu futur.