Si, essent postadolescent o universitari júnior, s’haguessin fet públics missatges sexistes provinents d’un diàleg de servidor amb els seus amics, majoritàriament mascles (nota generacional: parlaríem de correus electrònics o de notes en paper), converses on s’incloguessin referències als homosexuals com a “marietes” i a les dones com a diferents tipus de “formatgets” a les quals “cal partir-los les calces”, el meu pare m’hauria tombat d’una hòstia tot recordant-me que no m’enviava a escoles de pago perquè acabés escrivint com un quinqui, o qui sap si em sancionaria via pasta per negar-me alguna de les meves activitats formatives de first world (al seu torn, li doldria més el prestigi de l’embolic en termes de cognom i les taques acadèmiques de tot plegat, que no pas el to dels missatges). Diria: “parla amb l’autoritat competent, disculpa’t, i que tot s’oblidi com més aviat millor.”

Ma mare, molt contrariada, però del tot silent, afirmaria que no escrivís mai més aquestes coses i, acostant els ulls blaus a la seva rèplica, repetiria aquest “mai més” amb aquell mig plor de tenor poruc que se’ns posa a tots dos quan un simple clac sorollós ens evoca les formes més altes de terror. Només m’hauria de mirar cinc segons, mentre prosseguís l'esbroncada del meu pare, perquè jo entengués perfectament el missatge. Ella pensaria: “fill, ja sé que per vosaltres tot això són només bromes i que no ets un mal nen; però per a mi són l’eco de tot allò que m’ha fet mal, de tants dinars en què el teu pare m’ha dit burra (nota sonora; allargant la erra, com un foll) o mantinguda (nota contextual: ma mare és una de les millors enginyeres de la seva generació)". Després dels cinc segons, ella m’acariciaria i acabaria dient, com sempre: “això t’ho perdono, Berni; però m’ho apunto.”

Considero que disposar de (limitadíssims, encara que sigui) espais on puguem posar entre parèntesis els tòpics exemplars de convivència és un altíssim exemple de civilitat

Si l’any 2023 el meu fill (nota contextual; que no tinc) visqués una situació semblant (nota mediàtica: hagués escrit idèntics missatges en una conversa de l’univers whatsapp, on ja no existeix la distinció públic-privat), jo m’asseuria al costat de la meva parella per escarmentar-lo. L’Alba i servidor hauríem parlat abans per consensuar el missatge i no crear cap mena de jerarquia d’emissors. A través d’un fifty-fifty quasi perfecte, diríem al nano que la seva conducta és inacceptable, car la seva forma d’expressar-se és un mirall del seu comportament ètic. Afegiríem que una relació sana i recíprocament plaent exclou “partir-los les calces” a les noies i reblaríem el clau recordant-li que aquest tipus de masculinitat també serà molt lesiva pel seu gaudi corporal. Conclouríem exigint-li que es disculpés personalment amb les afectades i acatés humilment el càstig imposat.

Jo no considero veritat el nucli argumental d’aquest darrer paràgraf. Opino (nota acadèmica: després de mantes hores d’estudi) que l’univers del llenguatge i de l’ètica són dos espais absolutament aliens. Ho sé a escala superficial, perquè no és el mateix dir que vull escanyar a una persona que fer-ho, ni compondre o gaudir amb una cançó com La Mataré d’en Loquillo, que assassinar una senyora. Contràriament, considero que disposar de (limitadíssims, encara que sigui) espais on puguem posar entre parèntesis els tòpics exemplars de convivència és un altíssim exemple de civilitat. Em plauria veure el meu fill dient que vol partir calces? El premiaria? No i recontrano! Però calibraria la meva sanció moral avaluant els seus actes, no pas el verb. Liberal de pro, denunciaria la universitat per publicitar uns missatges que pertanyen a l’estricta illa de la seva privacitat.

Per què, doncs, acataria consensuar el missatge amb la meva parella? Bàsicament, perquè tot i que jo pugui tenir raó (nota pedant; que la tinc), entenc perfectament que una dona com ella (nota conjugal: jo soc un Xer i ella una zentennial de primera fornada més propera a la cultura millennial) visqui la grolleria d’un preadult molt més enllà dels meus termes conceptuals. Jo he crescut dins l’era on els insults romanien en l’univers de la classe i l’estigmatitzat només podia xerrar-ho amb un psicòleg (nota històrica/personal; si és que el centre en disposava, o amb un amic com jo; sempre cuidava els freaks). Contràriament, l’Alba ha viscut un univers on, cada any, les fotos d’una noia en boles —o fent-li una mamada a un noi— acabaven corrent pel whatsapp de tot un poble, on a les discos et tocaven el cony i on tothom té una amiga que ha entrat a la zona Vip de Cocoa i l’endemà no recordava res.

Obraríem santament ocupant-nos de l’ètica de l’esfera pública-fàctica abans d’erigir-nos en inquisidors dels whatsapps d’uns estudiants

Les paraules són les mateixes, els contextos formatius són molt diferents i —com veieu i excuseu-me— requereixen moltes notes. Resulta molt fàcil jutjar les actituds de totes les persones que he citat des de l’escalforeta moral del present, car tots pensem que les nostres coordenades són les bones i que el nostre patiment és el que reclama més respecte. No hi ha cap fórmula òptima i caldria, entre tots, superar l’àmbit de la sanció exemplar i la decapitació pública. Tots, insisteixo, hauríem de trobar l’equació per protegir les noies vexades i els nanos que s’han passat de rosca, sense butlles ni fàtues. Però hi ha dues coses que tinc clares. Primera; faríem bé posant entre parèntesis la nostra frisança per jutjar moralment el passat. I segona; obraríem santament ocupant-nos de l’ètica de l’esfera pública-fàctica abans d’erigir-nos en inquisidors dels whatsapps d’uns estudiants.

Ho sé perquè, per posar un sol exemple (nota mental: l’exemple és parcial i estigmatitza quelcom que fan les dones... però també els homes), al mòbil hi guardo alguns textos on amigues ben doctes descriuen a companyes de lluita feminista com “l’analfabeta que comercialitza la seva violació”, “la tarada bipolar” o “aquesta que només ha arribat on és a còpia de menjar moltes polles processistes". Són mots feridors i entenc que són una forma de parlar circumstancial, producte de frustracions o moments d’ira intransferibles que no esmenen la sororitat honestament feminista de qui les ha escrit. Si les pensen de debò, doncs ja s’ho faran amb el seu cinisme públic. El que mai em passaria pel cap, of course, és fer-les públiques perquè (nota contextual final) sé que visc en un món on el meu prec és inútil i les lapidacions a la xarxa cada vegada s’assemblen més a les bíbliques.

Nota de l’Alba, posterior a la redacció de l’article: Et fotràs en un altre fregao. Entenc el que dius, però no et compro la separació tan clara entre el llenguatge i l’ètica. Personalment, per mi la forma de parlar d’uns tios així sobre les dones ja és una red flag moral que m’allunya d’un tipus de caràcter. No posaria un mur entre paraules i fets; tu sempre parles del context... Per què a la reflexió no hi inclous el context psicològic i de l’empatia cap a la víctima, per què no parles del tema amb la Leti (nota amical; es refereix a la meva estimada Letícia Asenjo, reconeguda psicòloga i amiga d’ambdós)? Tu mateix ho entens quan relaciones la forma de parlar del teu pare (per cert, no creus que s’enfadarà?) amb el teu patiment i el de ta mare. Per altra banda, allò que a les ties ens rebenta és que, podent fins i tot compartir la teva posició teòrica, aquest tipus de grups de whats sempre els acaben escrivint els homes. Mai, però mai, veuràs grups de ties parlant de rebentar-los el cul a uns paios o de violar-los al gimnàs del col·le. I clar, després d’haver llegit tants missatges així en grups de nois i noies (referint-se a nosaltres com a chochetes, per exemple), doncs entendràs que quan hi ha un tio que ens demana calma i es posa en plan filòsof de la vida com fas tu, doncs joder, que n’acabem fins la polla. Perquè els tios sempre demaneu calma i us poseu intel·lectuals i moderats només quan allò que està en perill és el vostre putu privilegi. Que sí, que jo també he fet whats parlant de dones en aquests termes que tu cites —no tan bèsties, a mi mai no em veuràs frivolitzant amb el verb “violar” (pensa si tens alguna amiga que ha patit una violació; te’n riuries usant aquest verb?)— i després m’he posat les mans al cap llegint les meves pròpies paraules. I sí, també he insultat a moltes ties d’una forma molt crua. Però aquí no estem parlant d’això. Jo puc haver menyspreat molt a una jamba, però si una tia d’aquestes de qui he malparlat em diu que l’han agredida o l’han violada, el que faré primer de tot i abans que res és creure-me-la. Però bé. Estigues tranquil: has escrit coses molt pitjors i vas millorant.