Tant li fot si hi ha 400.000 persones o un sol espanyol que hagi estat víctima d’assetjaments sexuals per part de membres de l’Església catòlica, i m’és ben igual que ho digui el Defensor del Pueblo (extrapolant —una mica a la torera, és cert— una mostra de poc més de vuit mil conciutadans) o sa tia en patinet. La Santa Mare és una organització criminal per definició. Primer i abans que res, perquè obliga els seus membres a prescindir de l’activitat sexual compartida (que és, refregar-se fins a l’èxtasi, una de les ocupacions més profitoses dels humans), la qual cosa resulta pràcticament igual a prohibir la respiració, el trescar o l’afartament. El pobre ruc del bisbe Omella, que a banda d’enze ens ha sortit espanyol, diu que això dels abusos no té res a veure amb el celibat; doncs sí, monsenyor, perquè castrar el plaer i el goig és el primer pas que porta qualsevol bípede normal a la psicosi.

Diu aquest Omella que l’Església no té res a veure amb els abusos infantils, car la majoria dels casos d’aital tipus es donen en allò que els cursis anomenen “l’àmbit intrafamiliar.” És cert, senyor monjo; però la diferència entre la (imperfecta) societat il·lustrada i vostès és que nosaltres fem tot el possible per dur els assetjadors a un tribunal per jutjar-los i a la seva secta només els arrenquem les pomes podrides quan les víctimes no poden reprimir més la seva angoixa i l’acaben compartint, a pesar de totes les traves que hi posen les sotanes. Els ateus pretenem ordir una societat on tothom tingui els mateixos drets i, per maldestre que sigui l’aplicació del nostre ideari, no en neguem ni un de sol a les dones. Vostès els maten la capacitat d’oferir el sagrament, les segreguen de qualsevol àmbit decisori de política interna, i només les consideren imprescindibles quan han de parir.

No hi ha cap revelació d’abusos sexuals que s’hagi compartit amb la ciutadania a iniciativa de l’Església. Diuen els bisbes que els tocaments de cuixa i les enculades involuntàries també s’esdevenen en altres confessions. En efecte, perquè l’arrel del mal es troba en cercar la transcendència de la vida en un ésser que superi la grandesa (i la misèria) de la raça humana. L’abús envers una altra persona comença quan hom considera que hi ha alguna cosa de més valor que aquesta. El nostre és un món on hi ha éssers humans, idees i una multiplicitat infinita d’objectes. Només amb això, la vida cobra totalment de sentit; la verticalitat ètica que imposa la religió no és un acte que regali modèstia a la humanitat, sinó que la supedita a la indefensió. Sé que molta gent troba sentit i escalf en Déu, però és una sensació irracional i falsària, sobretot quan la divinitat sempre tria portaveus malalts.

Salvem la tradició catòlica, només faltaria, però acabem amb aquesta Església del dimoni

No exagero ni un bri la retòrica quan dic que l’Església és una institució punible per naturalesa. I això, tanmateix, tampoc li treu ni un sol gram de rellevància cultural. Soc un ciutadà d’Occident i el catolicisme forma part inherent de qualsevol de les activitats que practico. Totes les institucions de la política europea són una forma o altra de secularització, la Bíblia és el llibre més important de tota la literatura universal, i vendria la meva pròpia mare si hagués de triar-la a ella o la partitura d’una missa de Josquin Des Prés. Soc orgullós alumne de Can Colapi i un ferm defensor que l’ensenyament del catolicisme (i d’altres creences irracionals) formi part troncal del currículum educatiu. Però admiro tot aquest llegat indestriable de la meva carn des de lluny; car no vull que cap dels seus preceptes sigui la guia d’una societat democràtica on no hi ha culpables sinó responsables.

La humanitat ha aconseguit segellar conflictes d’una duresa bestial, com ara l’Holocaust o la Guerra (in)Civil a Espanya. Simptomàticament, les úniques bullangues que repeteixen els abusos contra l’alteritat són els religiosos; així passa en aquest indret desèrtic i espantós que hom anomena Terra Santa i que només interessa a una pila d’eixelebrats perquè els ho mana la seva deïtat. Aquesta manca de traça és la mateixa que ha dut a tants profetes de la fe a violar uns nanos a qui han arruïnat tota la vida. Se me’n carda un quilòmetre que siguin una minoria i que hi hagi gent estupenda dins l’Església; el problema no és numèric sinó d’arrel. Que cadascú cregui el que vulgui, només faltaria, però a hores d’ara ningú pot discutir que l’Església catòlica gaudeix d’una impunitat com cap altra institució al món (la qual, per acabar-ho d'adobar, és afavorida pels estats a base de privilegis fiscals i patrimonials).

Per molta reparació que s’ofereixi a les víctimes (en general, a base de bitllets), mai no es podrà compensar un dolor que comença pel fet de castrar els mateixos apòstols de la fe d’una faisó inhumana. Salvem la tradició catòlica, només faltaria, però acabem amb aquesta Església del dimoni que, a banda de corrupta, sempre ha professat un odi visceral contra la nostra tribu. Perquè odien la llibertat, només faltaria.