Durant anys, Pedro Sánchez ha aconseguit una cosa que molt pocs líders polítics contemporanis han aconseguit sostenir sense fissures: una aparença d'invulnerabilitat. No una simple fortalesa electoral o una habilitat tàctica per sobre de la mitjana, sinó una imatge de dirigent capaç de travessar crisis que haurien fet caure qualsevol i sortir-ne reforçat. Aquesta percepció, acuradament fabricada, es basava en un relat repetit fins a convertir-se en sentit comú: Sánchez no queia, Sánchez es rearmava; Sánchez no retrocedia, Sánchez girava; Sánchez no es defensava, Sánchez sobrevivia. La seva política, en aquest marc, era la del supervivent, la de l'estrateg que transforma cada cop en una oportunitat.
Però el 2025 ha estat l'any en què aquest encanteri ha començat a desfer-se. No per un únic esdeveniment definitiu, sinó mitjançant un procés lent i acumulatiu d'erosió, que, precisament per això, resulta més difícil de revertir. La fortalesa no es perd quan el líder cau; es perd quan, sense caure, deixa de semblar inevitable. Aquest canvi psicològic és el preludi més fiable d'un any pitjor. Perquè quan es trenca la intuïció col·lectiva que algú sempre trobarà la sortida, aquest algú queda exposat a la realitat en la seva forma més simple: ja no governa la percepció, només administra el temps.
El que ha ocorregut durant aquest any que acaba no es pot explicar com una mala ratxa, sinó com la manifestació d'un desgast intern del propi model. Sánchez ha governat des d'una lògica molt específica: centralització de decisions, control del relat, identificació sistemàtica de la crítica amb l'hostilitat, multiplicació de torcebraços amb adversaris i aliats i un ús constant del conflicte com a element de cohesió. Mentre aquesta fórmula produeix resultats, es confon amb lideratge. Quan comença a fallar, revela la seva veritable naturalesa: un sistema sostingut en la tensió, que necessita confrontació per justificar-se. El que el 2025 ha mostrat és que el país comença a cansar-se d'aquesta manera de convertir-ho tot en una batalla.
La figura de Sánchez ha estat, des del principi, una construcció en la qual el poder es confon amb la narrativa. El cèlebre "manual de resistència" no va ser només un títol: va funcionar com un instrument cultural. Li va permetre presentar la seva supervivència com a èpica, la seva permanència com a superioritat moral i la seva astúcia com a destí. Però aquest mecanisme té límits. El relat del supervivent funciona mentre el públic sent que el supervivent lluita per alguna cosa més que per si mateix. Aquest any, aquest punt s'ha debilitat. L'estil que abans s'interpretava com a audàcia es percep cada cop més com a càlcul. El que abans era flexibilitat s'assembla massa a una absència de principis clars. I el que abans es justificava com a capacitat de negociació comença a veure's com una cultura política basada en l'intercanvi permanent, en la dependència constant del següent pacte i en una governabilitat estructuralment precària.
Sánchez continua dempeus, però ja no sembla indestructible
Aquesta mutació té una conseqüència decisiva: Sánchez continua dempeus, però ja no sembla indestructible. I aquesta diferència, que pot semblar subtil, és enorme. La política no es decideix només per vots: es decideix per atmosferes. Quan un líder perd la sensació que ho controla tot, la resta d'actors comencen a comportar-se com si no ho controlés. I aquesta conducta aliena accelera el deteriorament, perquè el poder no és només l'exercici de l'autoritat, sinó l'expectativa de continuïtat.
Un indicador rellevant d'aquest canvi ha estat la transformació de l'ecosistema mediàtic que durant anys li ha servit d'escut. No és cap secret que Sánchez ha comptat amb un cinturó de mitjans disposat a esmorteir contradiccions, a justificar decisions polèmiques i a modelar el debat públic en termes funcionals al govern espanyol. La novetat de la part final del 2025 és que aquest acompanyament ha deixat de ser un cor i comença a semblar una suma de veus aïllades que canten massa alt per compensar el silenci creixent de d'altres. L'entramat s'estreny, i la defensa es torna més nerviosa, precisament perquè és més escassa.
La causa no és ideològica: és de supervivència. Molts mitjans han entès que associar la seva credibilitat empresarial i professional al destí de Sánchez és una aposta massa arriscada en un escenari on la incertesa creix. La fidelitat mediàtica, quan es converteix en dependència, deixa de ser convicció i es transforma en inversió. I quan una inversió comença a fer olor de desgast, busca alternatives, es reclou o es protegeix. Queden els que no poden sortir. Queden els que han vinculat tant el seu destí al del president que, si ell cau, ells cauen amb ell. Aquest nucli dur no només es manté: s'endureix. Però aquest enduriment produeix un efecte invers perquè reforça la percepció que ja no es tracta d'acompanyament, sinó de militància interessada.
Aquest estretament mediàtic arrossega un altre fenomen: la pèrdua de la capacitat de fixar el marc. Sánchez ha estat fort mentre ha aconseguit organitzar la discussió pública al voltant del seu guió i deslegitimar la crítica amb facilitat. Aquest any, aquest control ha començat a fallar. L'agenda se li escapa més sovint. Les crisis ja no es recondueixen amb la mateixa rapidesa. Ja no n'hi ha prou amb les explicacions. I quan el relat deixa de tancar-se, l'esquerda es torna visible: la gent comença a veure el mecanisme, no el truc.
Però el símptoma més seriós no és a fora, sinó a dins. Tot poder personalista arriba a un moment en què l'entorn mateix comença a preguntar-se, sense dir-ho, quant costarà seguir a prop del líder. El 2025, i especialment durant els últims mesos de l'any, s'ha observat amb més nitidesa aquest moviment: dirigents que no trenquen, però que marquen distància; que no s'hi rebel·len, però que protegeixen el seu futur. L'exemple de Salvador Illa és, probablement, el més il·lustratiu, no perquè es tracti d'una oposició interna, sinó perquè encarna el càlcul interessat de qui entén que, tot i formar part del nucli polític del líder, necessita respirar amb autonomia i oferir una imatge diferenciada o, fins i tot, allunyada d'aquell a qui fins ara ha donat suport incondicionalment. Aquest gest, en aparença menor, és un signe polític major: quan una organització territorial intenta deslligar el seu destí del líder central, és perquè ha començat a considerar la possibilitat que aquest destí ja no sigui necessàriament expansiu.
Aquest any també ha canviat alguna cosa encara més significativa: la manera com es percep la crítica. Durant molt de temps, qüestionar Sánchez, el seu estil o la seva manera d'exercir el poder implicava quedar automàticament etiquetat com a enemic, reaccionari, extremista o part d'una conspiració. La crítica democràtica va ser empesa als marges i deslegitimada. Els que advertíem que aquell model implicava degradació institucional, normalització de l'abús, ús partidista de les institucions i una relació instrumental amb els principis, érem vistos com a rareses, com a obstinats, com a “gossos verds” o, senzillament, com a sospitosos.
El 2025 aquesta mirada ha començat a canviar. No perquè el país s'hagi tornat de cop i volta més lúcid, sinó perquè l'acumulació ha generat un efecte de reconeixement. Moltes persones, fins i tot algunes que van donar suport al president amb convicció, comencen a preguntar-se si el “manual de resistència” no ha estat també un manual d'ocupació de l'espai públic, de polarització útil, de gestió de la por i de substitució de la política per la comunicació. Comencen a qüestionar no només el què, sinó el com. I, sobretot, comencen a entendre que una democràcia es deteriora més pels mètodes normalitzats que pels excessos puntuals.
Aquest desplaçament de percepció té un efecte crucial: els que criticàvem des de la coherència democràtica vam començar a ser vistos menys com a excepcions extravagants i més com el que sempre hem sigut. No hem canviat nosaltres: ha canviat el clima. I quan el clima canvia, el poder perd una de les seves armes més eficaces: la capacitat d'aïllar el dissident i presentar-lo com a irrellevant.
En aquest balanç final, el més preocupant per a Sánchez no és l'any que acaba, sinó el que anuncia. La pèrdua d'imbatibilitat no es repara amb una maniobra tàctica ni amb una nova campanya comunicativa. Es repara amb autoritat política genuïna, amb credibilitat renovada, amb una relació diferent amb el poder. I precisament aquest és el punt: Sánchez no ha demostrat aquest any capacitat de canvi, sinó insistència en el mètode. I quan un líder insisteix en el mètode que el va conduir al desgast, el que obté no és recuperació, sinó acceleració.
Per això el 2025 no és un sotrac, sinó una advertència. Ha estat l'any en què Pedro Sánchez ha deixat de semblar inevitable, encara que l'oposició continuï tenint-li por. I quan un líder deixa de ser inevitable, la ciutadania comença a comportar-se com si ja es pogués imaginar un dia sense ell. Aquesta imaginació col·lectiva, un cop activada, és pràcticament irreversible. El problema per a Sánchez és que la seva fortalesa sempre va ser, més que institucional, psicològica. I quan aquesta fortalesa psicològica s'esquerda, la història es torna més simple: no és que el líder caigui, és que els ciutadans deixen de creure que no pot caure. I en aquest moment, l'any que ve no és una continuació: és un escenari més hostil, més incert i, per a ell, molt més perillós.