Els discursos de Cap d'Any dels diferents presidents autonòmics s’han convertit en una tradició política i mediàtica. Cada vegada són més sofisticats audiovisualment i, cada cop més, intenten visibilitzar que la seva administració autonòmica té una institucionalitat de la qual, fins fa poc, o no n'eren conscients, o no volien exercir, o fins i tot renegaven. El president Pujol sempre explica que durant una visita a Extremadura a principis dels anys noranta (en plena reivindicació del traspàs de les competències de seguretat a favor dels Mossos) un alt mandatari del PSOE extremeny li va dir: “no queremos que tengáis policía propia; no porque nos neguemos a que la tengáis, sino porque nosotros no la queremos para nosotros”. Durant molt de temps, el mal anomenat “cafè per a tothom” autonòmic no era ben bé una petició de nous recursos per a uns, sinó la negació per a altres, especialment a Catalunya.

El cas és que moltes autonomies han passat de repudiar determinades competències (bàsicament pel cost que comportaven) a simular que també tenen una singularitat pròpia que les fa mereixedores de fer discursos de Cap d'Any des d’uns palauets presidencials, emesos en canals de televisió autonòmics públics, als quals tothom s'hi ha apuntat ràpidament. Encara més, la tradició de fer aquests discursos de Cap d'Any va ser inventada a mitjans dels anys 80 pel president Pujol i el lehendakari Garaikoetxea aprofitant, precisament, la creació de TV3 i Euskal Telebista com a televisions nacionals de Catalunya i Euskadi. El que aleshores –i durant molts anys– va ser criticat i ridiculitzat, avui és un format imitat amb fruïció, normalitat i un punt de supèrbia i fatxenderia.

Quan els presidents autonòmics demanen “ni un euro més però tampoc menys” obvien que, precisament, porten anys rebent-ne més

I pel que fa al contingut d’aquests discursos, aquest any, com molts dels darrers, la majoria dels mandataris han tingut un front comú: Catalunya. En aquesta ocasió, el pretext ha estat la possibilitat (encara inconcreta) d'un nou model de finançament que, resumit breument, suposaria que la Generalitat disposés d’una mica més dels diners que generen els catalans amb els seus impostos i que mai acaben de retornar, per allò del dèficit fiscal. Segons els últims càlculs, els ciutadans de Catalunya paguen en impostos uns 75.000 milions d’euros i, a canvi, reben en serveis, inversions i d’altres despeses públiques uns 55.000 milions d’euros. Aquests 20.000 milions d’euros de diferència, que suposen més o menys el 8,5% del PIB català, és el que en termes acadèmics es coneix com a dèficit fiscal, tot i que altres veus prefereixen parlar d’espoli. Per contra, la majoria de les comunitats autònomes, com Extremadura, Andalusia, Astúries, Galícia, Castella i Lleó i Castella la Manxa, són beneficiàries netes d’aquest sistema. És a dir, cada any, aquests territoris perceben més diners dels que recapten en forma de tributs.

Bona part dels presidents d’aquestes comunitats són els que han sortit amb un mateix mantra: “no volem ni un euro més que la resta, però tampoc menys” (que Catalunya). Bé, aquesta és una reivindicació impossible de complir perquè això és exactament el que ha passat històricament a causa d’aquesta descompensació en les balances fiscals: cada any sí que reben més euros que la resta. La solidaritat territorial pot ser justa o injusta, però el que sí que és segur és que existeix, i això comporta, necessàriament, que si hi ha territoris que aporten més del que reben, n’hi ha d’altres que reben més del que aporten. D’aquesta manera, doncs, ha començat la llarga campanya política contra la consecució d’allò que, a ulls de la majoria de la societat catalana (voti el que voti), sembla una qüestió de justícia: que es vagi eixugant la diferència entre allò que es paga i allò que es rep.

Fa quasi 20 anys que l’Estat espanyol no publica les balances fiscals; i no per incapacitat logística sinó per voluntat política

De totes maneres, hi ha un fet previ tan important com necessari i que és el punt de partida de la negociació: la publicació, per part de l’administració espanyola, d’aquestes balances fiscals. Tots aquests càlculs sobre les diferències en aportació fiscal de les comunitats autònomes s’han fet o bé des de les mateixes institucions (com la Generalitat) o des del món acadèmic, però l’Estat fa quasi vint anys que no explica com es reparteixen els diners entre els territoris de l’Estat. No és una manera de parlar: des de l’any 2008, quan governava José Luis Rodríguez Zapatero, Espanya no fa públiques les balances fiscals. Tenint en compte que l’Agència Tributària és una de les maquinàries més precises d’Europa, i que cada any sap amb una exactitud decimal quants euros hem rebut i quants n’hem declarat, no és difícil pensar que més que una qüestió de capacitat logística, les xifres no es fan públiques per raons polítiques. I més concretament, per no evidenciar la disparitat territorial que podria donar arguments objectius a reivindicacions nacionals.

Si tan convençuts estan del que diuen, la primera petició que haurien de fer aquests presidents és sumar-se a la petició de transparència i que, de manera unànime, demanin la publicació de les balances fiscals. I que, llavors, repeteixin que “no volen ni un euro més, però tampoc menys”. Perquè, més enllà de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears són les altres dues demarcacions més perjudicades pel dèficit fiscal. Dit d’una altra manera, els Països Catalans són la regió més descompensada econòmicament, i sense això no s’explicaria ni la degradació dels serveis públics (a més d’altres factors) ni l’existència d’aquests mateixos serveis públics en altres punts de l’Estat que, per si sols, no se’ls podrien permetre. Així que, la pròxima vegada que aparegui un president autonòmic demanant que Catalunya no rebi un tracte fiscal més just, està, precisament, invocant una desigualtat que –entre altres coses– li ha permès crear la televisió pública des d’on està emetent el missatge.