Es multipliquen tantes causes judicials vinculades a la causa general que l’Estat va començar contra Catalunya arran del Primer d’Octubre, que l’acumulació ens ha anestesiat i ja gairebé res no ens sorprèn. La implacable repressió espanyola es manté amb persistència i minuciositat, perseguint, un a un, milers de catalans que varen participar en protestes i accions, en defensa de les nostres llibertats. Dia a dia, cada dia des de l’inici del procés català, la maquinària repressiva activa els mecanismes del càstig i, mentre esclafa a tort i a dret, converteix el dret de protesta en un espantall rebregat i malmès. És un degoteig imparable, infatigable i insaciable, àvid de deixar sense alè tots aquells que es mantenen determinats en la defensa catalana.

Només per posar un petit exemple personal, quan aquest divendres he connectat el mòbil, després d’hores de vol des de Buenos Aires, i he obert ElNacional.cat, els titulars semblaven disparats a boca de canó, però tan sols era un dia més, un dia qualsevol, en la lògica espanyola: l’Audiència envia Boye a judici en les vigílies de les vistes de Luxemburg dels exiliats; la consellera Garriga i els diputats Jové i Salvadó, a un pas del judici per l’1-O; el judici a Laura Borràs s’anuncia per al febrer; el Suprem confirma un any d’inhabilitació per a l’exalcalde d’Agramunt Bernat Solé, per permetre les votacions... I per reblar el clau, dues notes de color: el Borbó rep en audiència l’excap de l’exèrcit que va dissenyar un pla militar contra l’1-O, i ElNacional.cat ens informa que es prepara un gran homenatge a Franco per al 20-N (és a dir, avui), malgrat la llei de la memòria històrica. El negre dels represaliats, i el rojigualda dels repressors.

En aquest context de “normalitat” repressiva, només faltava l’estafa perversa del delicte de sedició i tota la parafernàlia que l’acompanya. Ja ha estat dit: és una reforma indecent d’un delicte decimonònic que no tenia cabuda a la UE i que ja havia estat derrotat pel president Puigdemont a la cort alemanya, el 2018. Però el regal de la derogació, com vaig escriure diumenge passat, porta el verí d’una reforma que criminalitzarà el dret a protesta d’una manera impensable en democràcia. És a dir, obrirà una solució per a alguns exalts càrrecs jutjats o en procés —“una mena d’amnistia per al sottogoverno”, que diu en Partal—, però deixa completament a mercè de la repressió el moviment ciutadà independentista. La maniobra no pot ser més perversa.

És una reforma pensada gairebé en exclusiva per practicar la caça major, i aquest fet, que és o hauria de ser un escàndol —canviar una llei general per poder perseguir un dissident polític—, l’expliquen a la manera borbònica, “llenos de orgullo y satisfacción”

I, tanmateix, sí que ho pot ser, perquè, com han anunciat a bombo i platerets, sense cap mena de complex, aquesta reforma ha estat feta amb l’objectiu primordial de poder agafar el President Puigdemont. És una reforma pensada gairebé en exclusiva per practicar la caça major, i aquest fet, que és o hauria de ser un escàndol —canviar una llei general per poder perseguir un dissident polític—, l’expliquen a la manera borbònica, “llenos de orgullo y satisfacción”. Així ho han ratificat diversos líders socialistes, amb el president Sánchez inclòs i una vicepresidenta Calviño que no podia ser més explícita: "La dificultad para la extradición de Puigdemont —es lo que queremos todos, que venga, comparezca ante la justicia y cumpla con la pena que corresponda— se dió porque el tipo penal de la sedición no existe en otros países. Damos un paso importante". És a dir, han reformat el codi penal maliciosament, desesperats de no aconseguir vèncer Puigdemont en els jutjats europeus. Lluny d’acceptar que el Primer d’Octubre no va ser cap delicte, i que l’edifici repressiu que han muntat per reprimir-lo no s’aguanta a Europa, perpetrant una mena d’estafa monumental per continuar reprimint allò que mai no hauria de ser perseguit. Sánchez demostra novament que és un gran manipulador, el gran triler de la política espanyola. Per una banda, en verbalitzar eufòricament la possibilitat de detenir Puigdemont, alimenta el baix ventre de tota la gossada nacional espanyola; per l’altra, gràcies al suport de Podem i sobretot d’Esquerra, fa veure que és l’home del diàleg, el conciliador, el pacificador, i tot passa mentre manté intacta la cultura repressiva.

És en aquest punt, en el suport de Podem i ERC, on la qüestió es torna molt fosca. I les preguntes les ha formulat el mateix president Puigdemont en un fil de Twitter que reprodueixo per la seva importància:

Primera: “Això que explica el PSOE en públic, ho va exposar també en privat durant la negociació? La part catalana, era conscient que aquestes eren les intencions del govern espanyol en la reforma de la llei? Ningú no va advertir que es faria aquesta interpretació?”

Segona: “Si la resposta és negativa (és a dir, ningú d’ERC es va adonar que el PSOE tenia aquestes intencions, i el PSOE tampoc no en va parlar durant la llarga negociació), hauria de portar-los a retirar el suport a la reforma. Perquè l’haurien pactada amb un soci que els ha amagat l’ou.”

Tercera: “Si, per contra, la resposta és positiva (és a dir, el PSOE els va donar a entendre que la reforma facilitaria la meva extradició), la situació en la qual ens trobaríem seria molt greu. No m’ho vull ni imaginar. En aquest sentit, el silenci després de tanta eufòria és preocupant.”

El silenci després de tanta eufòria... Eufòria del president Aragonès, que, per dir-ho en termes populars, no va tapar-se un pèl a l’hora de mostrar la seva alegria. Eufòria d’Oriol Junqueras, que ho va vendre com si fos l’arribada de la República. I, amb ells, eufòria de tots els opinadors de la via àmplia, que varen repetir el relat fabricat amb aplicada servitud. Certament podria ser, com planteja el President, que en Sánchez els hagués marcat un gol per l’esquadra. Però ara que ja sabem que les cartes estan marcades, perquè els mateixos estafadors ho han deixat meridianament clar, com s’explica el silenci d’Esquerra i el manteniment del seu suport a una jugada bruta que cerca la captura del President?

No s’explica. No hi ha manera d’explicar-ho. O pitjor, hi ha una manera d’explicar-ho i és molt greu. Se n’alegren? Ho volen? Ja els va bé que detinguin el president Puigdemont? Ai, el silenci..., el silenci que el carrega el diable.

FI.