"La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci"
Ciceró

Sobreviviré va ser un superèxit de Mónica Naranjo que gairebé tots hem ballat, encara que sigui en un moment boig. Tenia molta marxa i tant val per a un final de festa, per a una manifa reivindicativa o per taral·lejar-la quan el nostre cap es gira. Ja saben "y cada amanecer me derrumbo al ver la puta realidad”, deia la lletra. És que la puta realitat és molta realitat i, en gran part dels casos, molt puta. Mai no és trista la veritat, el que no té és remei, que deia el noi de Poble Sec.

He vist la roda de premsa de la presidenta del Parlament i sent semblant a la de Mónica Oltra, en la determinació i en el sentit d'aquesta, no ho ha estat ni en l'estil, molt millor el de la Borràs, ni en el moment processal en què es produeix. Això ens porta a la sempiterna pregunta sobre quan la responsabilitat política ha de prendre carta de naturalesa en els polítics, en relació amb els temps processals i de la Justícia. Segons la meva opinió no hi ha una correlació automàtica que valgui per a tots els casos. Sempre he defensat que era una estupidesa dels partits escriure en els seus codis que la mera imputació d'un càrrec havia de portar la dimissió immediata. En primer lloc, perquè això seria tant com deixar en mans d'un jutge individual el destí dels electes —el que és perillós perquè els atorgaria més poder del que la mateixa llei els ha volgut donar en aquells moments— i en segon, perquè en aquells moments del procediment la presumpció d'innocència de qui serà investigat està encara pràcticament intacta, sense que hagi pogut ser parcialment enervada per fets acreditats durant una investigació. Tanmateix, després d'estudiar el cas de Mónica Oltra jo sí que pensava que havia de dimitir i és que, més enllà de l'automatisme, ha de regir l'estudi detallat de cada cas perquè hi ha vegades que hi ha acusacions de lawfare, desgraciadament cert, però no sempre que t'acusen ho fan de forma espúria o política. Pensar això seria afirmar que els nostres, els que ens agraden, mai no poden fallar i això seria com a mínim ingenu i com a màxim perillós.

No tinc intenció de dilucidar si Laura Borràs ha de dimitir o no, però sí d'analitzar què hi ha darrere del seu processament, el que és pertinent a l'hora que cadascú, amb el seu estàndard ètic, pensi si li és exigible una responsabilitat política ara o si cal esperar i si cal esperar, fins quan. Judici, sentència, sentència ferma en cassació, recurs al TC, Estrasburg? Posi cadascú la seva barrera.

El que m'agradaria plasmar aquí és el que no comparteixo de la intervenció pública de la presidenta del Parlament. Després de llegit amb tot deteniment la interlocutòria de transformació en procediment abreujat he de contradir-la, a mi no em sembla una persecució política o judicial, és impensable que a ningú en les mateixes circumstàncies no se l'assegui al banc dels acusats. A Borràs en aquesta qüestió no la persegueixen els enemics dels indepes sinó els fets, que són tossuts. El que els deia, "la puta realitat" que cantava la Naranjo.

En l'ordre de processament es recull que en la investigació ha quedat acreditat que Borràs dirigia l'ILC i que d'ella depenia la contractació a què es fa referència. Fets. També la normativa de contractació pública que apareix vulnerada, tal com van manifestar la intervenció delegada de Cultura i el síndic de Comptes al seu dia. Bé, que allò que s'havia fet una partició de contractes que feia mala olor no va sortir d'un pervers jutge espanyolista.

És impensable que a ningú en les mateixes circumstàncies no se l'assegui al banc dels acusats. A Borràs en aquesta qüestió no la persegueixen els enemics dels indepes sinó els fets, que són tossuts

Els contractes i els seus fraccionaments estan determinats un a un. Fets. El més demolidor són les converses intervingudes a Isaías H. —que es va beneficiar de 112.503 € al seu nom i de 101.035 € a través d'una cooperativa que utilitzava per facturar. Fets— en les que deixa anar el que no és en els escrits, entre altres coses la seva por que amb la intervenció del 155 sortissin a la llum els "marrons, perquè jo tinc una de marrons...", amb la seva cap, que això tampoc no es priva de dir-ho. Els correus creuats amb Laura Borràs també són allà i són fets. Alguna de les seves respostes de la llavors directora a Isaías M són demolidores: "com que s’han de fer 3 pressupostos per cadascuna de les persones o empreses diferents, jo havia pensat que podríem fer que tu et presentes als quatre i tan sols en guanyes un, el més econòmic de la sèrie, la cooperativa ídem, APM gestió ídem i l’altra ídem. La resta es podria fer amb l’empresa de l’A. i potser amb la cooperativa de Madrid. Si tu fas els quatre vostres jo faig els altres. Te sembla bé?". Això són fets. La interlocutòria de transformació —equivalent a un processament— és clara, estructurada i fonamentada. Amb tals evidències és impossible no processar.

Significa això que Laura Borràs sigui culpable dels delictes pels quals s'asseurà al banc dels acusats? Això és qüestió de la determinació dels tipus penals que comprenguin les conductes, de la prova de l'autoria de cada un d'ells i de la lliure valoració del conjunt de la prova per un tribunal que ponderi també totes aquelles qüestions que la seva defensa legal plantegi. Ni és invàlida la multiplicitat d'evidències ni això significa que no pugui resultar absolta. Ara bé, a hores d'ara del procediment, si volen la meva opinió, la cosa és difícil fins i tot per a un bon advocat i no per estranyes conjures sinó per la força del que hi ha provat sobre la taula.

El que no comparteixo, doncs, és que es tracta d'una "persecució judicial" ni que la Justícia "aprofiti per intentar apartar-la". Si amb aquestes mateixes cartes sobre la taula em posen a qualsevol altre càrrec públic —així sigui Ayuso com Sánchez— jo els diria el mateix: que no hi ha altra que portar-la a judici. El contrari seria tant com renunciar a la defensa dels diners públics i constatar que estem disposats a deixar córrer els indicis de corrupció. No em sembla defensable el victimisme que el cas només ha arribat fins aquí "pel projecte que representa". No és cert. Fets. Un càrrec públic que li diu a un contractista que presenti diversos pressupostos encoberts amb altres denominacions i que se'l donaran amb un, ha de ser jutjat. El mateix es tracti d'una web, d'unes mascaretes o d'una obra pública. No entendre això és precisament estar dinamitant qualsevol projecte polític que defensis.

Dilucidar si la dimissió ha de produir-se ara o ha d'esperar la sentència ferma és discutible, però convertir el processament judicial en una persecució política en aquest cas no em sembla just. I li ho dic jo, que en aquestes mateixes pàgines els he explicat quants casos em semblaven lawfare clar i un ús espuri de la Justícia, amb dades. Això no cobreix tot. Hi ha qüestions que cauen sobre la taula com a lloses, també sobre la del Parlament.

Borràs pot triar no dimitir si el seu partit li ho consent, però sabent que penja al Parlament i a la seva formació una llosa de mesos, en la qual cada pas processal pot ser un llast per a tot el seu entorn i tot el seu projecte, com ella mateixa l'ha anomenat.

Sobreviviré era un himne. Sortir il·lès no sempre és possible, per això cal pensar què estàs disposat a arrossegar amb tu.