La nova grada d’animació del Camp Nou apareix com un dels temes preferits de la premsa catalana. Com si d’un objecte d’atenció preferent es tractés, una aclaparadora majoria de periodistes esportius (i no esportius) s’han centrat a observar amb lupa cada acció, cada paraula que ha sortit dels membres d’aquesta grada. Després del derbi entre el Barcelona i l’Espanyol, el focus s’ha maximitzat a bastament fins al punt que el diari Ara ha publicat un editorial on qualifica l’actitud dels membres de la grada d’animació de "vergonya col·lectiva". La causa: els crits contra l’Espanyol i la pancarta que es va desplegar des de la grada: "RCDE primer negoci xino sense final feliç".

La tromba de crítiques, desqualificacions i judicis que l’opinolatria ha regalat contra la grada d’animació solament culminen amb els fets del derbi. D’ençà el primer dia que la voluntat d’aquesta opinolatria és poder tancar la grada. Per fer-ho possible, ha emprat dues menes d’arguments: els estètics i els morals.

En un país-colònia com el nostre, amb una premsa servil i acostumada al servilisme, no és estrany de veure com ens embranquem en qüestions menors o en les quals sembla que puguem decidir alguna cosa important. En aquest sentit s’explica que hi hagi hagut una atenció tan detallada a l’estètica de la grada. Els temes més freqüents han anat del "fan pinta d’skinheads/Boixos/violents" al divertit i delirant "animen massa". Pel mig, hi ha hagut els "no m’agraden els càntics" o "no segueixen el joc". Tenir una estètica que no t’agradi no és cap delicte, ni és lesiu: el mal gust no és il·legal, i en una societat lliure i normalitzada el mal gust està protegit tant per les lleis com per la llibertat i la justícia. En aquest grup d’arguments estètics contra la grada n’hi ha un de molt interessant: "no forma part de la tradició d’animació del Camp Nou". La pregunta que em sorgeix és: quina tradició? Ens referim al Barça sota el franquisme? O bé al Barça de preguerra, d’uns temps de molta més normalitat malgrat tot?

La qüestió de la tradició del Barça obre la porta a una problemàtica molt més de fons, que afecta el cas dels catalans. Com en el pujolisme, els catalans encara avui estem prenent com a referent del que és i ha de ser el caràcter català en els anys de plom i repressió del franquisme—en la pau obtinguda per conquesta militar i obliteració de la llibertat, justícia i tota una generació de catalans. En línia amb el fals pacifisme català del qual sempre parlava Artur Mas, l’opinolatria catalana ens vol fer creure que tenir un Camp Nou ple de menjapipes i amb un silenci espectral propi de les òperes barates del Liceu és la normalitat del futbol barcelonista. La finestra a la història anterior al 1939 ens ofereix el que realment era la tradició del Barça. A la revista Panenka, Toni Padilla —altrament un dels periodistes contra la grada—ofereix un retrat històric d’una rivalitat Barça-Espanyol absolutament apassionada i violenta—violenta com la nostra pròpia història nacional. L’argument de la tradició barcelonista és, com tants d’altres arguments de la Catalunya-colònia, una fal·làcia.

Hi ha més normalitat en els Boixos Nois que en els liceistes castrats que tenen abonaments al Camp Nou

Quan es comprèn que el Barça és més que un club perquè Catalunya és menys que un país, aleshores es pot comprendre que comportaments i caràcters que avui semblen propis dels catalans siguin en realitat una anomalia històrica. Hi ha més normalitat en els Boixos Nois que en els liceistes castrats que tenen abonaments al Camp Nou. I és que potser la normalitat d’un país és tenir un hooliganisme actiu i uns camps de futbol vibrants i apassionats com passa a Anglaterra, Alemanya i Itàlia —per posar exemples de països normals. Mentre no siguem normals i ens pesi al damunt la làpida de la distorsió de l’ocupació espanyola, haurem d’assumir que molts aspectes de la nostra vida catalana són anòmals—l’excepció europea.

La frontera entre els arguments estètics i els arguments morals és molt fina. Es comença criticant la manera de vestir d’algú i seguidament s’entona el "no és correcte", "no està bé". En la lectura habitual dels periodistes contra la grada, es realitza l’equació de convertir el "no és correcte" en "no és legal". Com en l’estètica, que l’acte d’una altra persona atempti el teu sentit moral no és, en si, una qüestió ni lesiva ni delictiva, i molt més important, ni injusta. S’ha volgut convertir la pancarta "RCDE primer negoci xino sense final feliç" en una qüestió de racisme i xenofòbia, i els insults contra l’Espanyol com una ofensa a la dignitat col·lectiva. La pancarta de la grada pot considerar-se poc encertada o no, però no té un contingut lesiu. Potser hauríem de preguntar-nos si ens molesta més la referència al sexe—el gran tabú català—o a la desbocada prostitució en negocis xinesos de Barcelona. Potser ens agafem que és una pancarta racista per amagar realitats alienes a la grada i sobre la qual la grada obscenament ironitza. No cal ara que entri a parlar de temes psicoanalítics sobre la positiva utilitat de l’obscenitat en el real. Jaume Asens, que també ha tret la seva bilis moralitzant contra la grada a Twitter, s’hauria de preguntar què ha fet l’Ajuntament de Barcelona sobre la prostitució xinesa il·legal. Com l’opinolatria, el govern barceloní dels comuns només viu de la moral i l’estètica—mai de la pragmàtica transformadora de la llibertat i la justícia. És la marca capellanesca i catòlica tant de la nostra opinolatria com de la nostra política.

Jaume Asens, que ha tret la seva bilis moralitzant, s’hauria de preguntar què ha fet l’Ajuntament de Barcelona sobre la prostitució xinesa il·legal

D’una manera semblant es pot desmuntar la crítica als suposats insults que surten de la grada. És un xoc a la cultura lingüística políticament correcta. Acostumat com estic a emprar aquest newspeak orwellià del nostre temps, pot semblar que la creació de l’eufemisme lèxic signifiqui la fi de la grolleria i l’obscenitat intrínseques del concepte substituït. En cada victòria del vocabulari políticament correcte ens allunyem una mica més del real i esterilitzem el nostre pensament i les nostres accions. En la distorsió de la Catalunya-colònia, on som capaços de parlar de sobiranisme, procés i dret a decidir per evitar els termes reals, el newspeak es converteix en un element més d’humiliació i castració nacionals.

Si deixem de banda l’ús de la moral i l’estètica en l’opinolatria periodística sobre la grada d’animació del Camp Nou, el que realment ens hem de preguntar és si els membres de la grada d’animació han comès algun delicte o han vulnerat la justícia. La resposta és que no. No hi ha hagut cap incident violent, els càntics són innocus, els hipotètics insults que s’hi han proferit no han vulnerat la dignitat de ningú —ni en racisme, homofòbia, el que es vulgui—, i la pancarta del darrer derbi no es pot comparar ni de bon tros al fet que els pericos tractessin de puta la dona de Gerard Piqué—a més, essent Shakira aliena al món del futbol.

En el món adult cal acceptar la diferència i el que no t’agrada si el que no t’agrada no vulnera ni la justícia ni la llibertat de l’altre

La grada d’animació del Camp Nou és una de les nostres darreres grans excuses. És l’excusa per aferrar-nos al fet que som una Catalunya-colònia, una Catalunya anòmala. La nostra infantilització es manifesta a través de catilinàries on els arguments són sempre estètics i morals—com si l’existència en si del hooliganisme ja fos un delicte. Obviem la llibertat i la justícia perquè aleshores no podríem dir res contra la grada. En el món adult cal acceptar la diferència i el que no t’agrada—si el que no t’agrada no vulnera ni la justícia ni la llibertat de l’altre. L’actual directiva del Futbol Club Barcelona ha de tenir ben present la insubstancialitat dels arguments periodístics contra la grada. Encara que no ho sembli, hi ha molt més en joc: la grada és mirall de les derrotes i misèries catalanes. La fermesa del club demostrarà si estan al costat de la moralitat o de la justícia, si som una societat esclava o una societat lliure. Qualsevol acció contra la grada d’animació seria injusta i vulneraria la seva i la nostra llibertat.

Si la grada d’animació del Camp Nou aguanta l’embat de la catalana opinolatria moralista i esteta, aleshores tal volta puguem abordar la gran qüestió tabú pendent: que 11 anys després de la seva expulsió de l’estadi, avui ja no hi ha motius per continuar vetant Boixos Nois com a col·lectiu dins el Camp Nou.