Quan fa dos diumenges la ciutadania mos gitàvem tard mirant resultats per la tele i creent que venia una certa treva electoral —que llargues i pesades es fan les campanyes, marededéusinyó— i quan ja teníem lo cap a la revetlla de Sant Joan, poc mos podíem imaginar que, probablement a la mateixa hora, en algun despatx de La Moncloa encara hi havia un llum encès, maquinant la inesperada maniobra de resposta.
No sortim d'una campanya que ja estem en precampanya dels següents comicis. Segons com, ja podrien dixar penjats los cartells als fanals i no imprimir més prograganda, ni fer més bustiatge. Total, ja sabem qui és qui i no mos ho llegirem gaire per no dir gens. Mos estalviaríem una despesa innecessària i cada cop més inútil. De vegades em pregunto què passaria si un partit (o més) decidís presentar-se, però no fer campanya ni malbaratar.
Encara amb la lleganya penjant i amb tots los pactes municipals per a decidir, aquell dilluns de ressaca electoral lo president espanyol, Pedro Sánchez, amollava la bomba i tombava el tauler. La Melero encara té la boca oberta, a la Barceló li dura l'empipada, la Rosel encara porta les mans al cap i el Cruanyes ja ha hagut d'anul·lar la reserva a la casa rural que tenia aparaulada a Horta de Sant Joan. Això per citar només alguns exemples de periodistes. Però si mos haguessen fet una foto a la resta de mortals, segurament l'expressió o la reacció seria similar.
Amb la cantarella que ve el llop, mos tornen a convocar a unes eleccions espanyoles perquè aturéssem la pujada de la dreta i l'extrema dreta, apel·lant a una suposada responsabilitat. I mos ho demanen los mateixos que, quan los hi va interessar per a anar contra l'independentisme, van donar-li peixet als partits que ara han pujat com l'escuma i que amenacen amb allò de Una, grande y libre com a única consigna possible. L'únic argument que mos donen és lo de la temor i allò que si tu no hi vas, ells tornen (usat, per cert, ja fa més de 15 anys). Que d'acord que tot torna, però això no caldria.
Prou de xantatge emocional, d'usar l'argument de la temor o d'intentar fer-mos sentir culpables com si la població fos ximple
Ara resulta que hem d'anar a traure'ls-hi les castanyes del foc als de l'A por ellos, als del 155 o als que van dir-mos que els catalans havíem despertat al feixisme. Potser que prou de xantatge emocional, d'haver de fer-los la faena als qui no només no la fan sinó que la fan malament. I potser que prou també d'intentar fer-mos fer sentir culpables, com si l'exigència no anés amb vatros —que teniu càrrecs institucionals i hi sou per a això—, com si la població fos ximple.
Amb lo panorama nacional i estatal, hauria de començar a normalitzar-se l'abstenció com a opció de protesta legítima, per a actuar en defensa pròpia, perquè ningú no s'apropie fraudulentament del nostre vot. Cal dixar d'assenyalar els qui la trien com a millor, cada cop en són més i molts ja mos ho plantegem seriosament. A les darreres municipals a Catalunya es van quedar a casa gairebé la meitat dels cridats a les urnes (un 44,5%). Si l'abstenció computés, seria la força més votada arreu del país. Proposo, a partir d'ara, fer constar l'abstenció als gràfics, en color negre. Potser així seria evident la desconnexió dels electors.
Per la seua banda, lo president Aragonès fa una crida a la unitat i reclama un front democràtic per a defensar Catalunya el 23-J. A bones hores! Amb qui i per fer què? La millor manera de defensar Catalunya és la independència, a la que sembla que este govern ha renunciat. Ara, després de la patacada de les municipals, tot són presses. Que comencen a tractar-mos com a adults. I si la setmana passada començàvem esta secció amb una cita de Joan Fuster, ara n'usem una altra per a acabar: "O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble". Però la unitat que siga per a marxar d'Espanya, no pas per apuntalar-la.