Lloa. Aquesta dramàtica comèdia comença la setmana passada, quan vaig comprar-li al meu conill un pinso que li ha canviat la vida. Ell es diu Gurb perquè va néixer fa un any llarg al cor d'Osona i sempre ha estat un animaló literari, no només perquè el seu nom tingui ressons narratius d'Eduardo Mendoza, sinó perquè físicament té unes unes orelles grosses, caigudes i elegants, com Salvador Espriu. Fins ara sempre havia menjat un pinso per conills 'junior', però l'altre dia a la botiga només en tenien un destinat a 'rabbit sensitive'. El concepte, escrit a l'embalatge de la bossa, em va sorprendre, però el que no esperava era que fos tan efectiu: potser per afinitats comarcals, aquest pinso l'ha convertit en una bestiola tan colpida com la Julita del vigatà Martí Genís Aguilar, apotecari i novel·lista romàntic. No exagero, de debò. És més, el conill se m'ha fet tan sensible que dimarts, havent sopat, vaig enxampar-lo cruspint-se un llibre de Francesc Fontanella.

Acte primer. Ja feia dies que havia començat a notar canvis de conducta en el petit mamífer amb qui comparteixo pis. La nova dieta? Divendres, escrivint l'article de diumenge passat mentre escoltava un d'aquells directes de Chet Baker que corren per Youtube on sembla que la mateixa heroïna toqui el saxo, el Gurb va quedar-se quiet i colpit com aquells jazzmans que beuen Cutty Sark amb got de tub als pubs de capital de comarca plens de divorciats que fumen Camel. Vaig acabar de sospitar que aquell pinso era una mena d'LSD per conills quan dilluns, en sentir els diàlegs del tercer capítol de Bojos per Molière, la nova sèrie de TV3, el conill va esclatar a córrer passadís avall com si el perseguís una guineu. No el perseguia cap animal salvatge, però: el perseguia la mediocritat, el xaronisme tevetresí i, sobretot, l'evidència que si la Decadència va ser un engany inventat pels de la Renaixença, la Neodecadència pot ser ben aviat una certesa si la indústria cultural catalana no recupera una visió de país.

Fer una sèrie en català sobre teatre i titular-la amb el nom d'un dramaturg francès ja és una cosa estranya, però que al primer capítol s'hi parli de Macbeth i no es faci menció a cap autor de casa nostra ja és de jutjat de guàrdia. En efecte, si hi ha bojos per Molière és perquè a París es representen obres com El misantrop regularment des de fa segles, igual que Shakespeare segueix ben viu als teatres de Londres, els textos de Goldoni es continuen representant a Itàlia i, evidentment, qualsevol drama de Calderón té el seu espai a la programació teatral de Madrid. Per culpa de la maleïda Decadència, en canvi, a Catalunya creiem que el teatre català va néixer amb Guimerà, ja que cada vegada són més pocs els que recorden Fontanella, autor cronològicament -i qualitativament- de la mateixa època que tots els anteriors. De fet, de rebot hem acabat oblidant un altre autor cabdal com Pitarra; la seva estàtua a la Rambla, just davant d'un edifici abandonat, decrèpit i que cau a trossos com el vell Teatre Principal, és una autèntica metàfora de la nostra ignorada tradició teatral, per molt que José Mourinho pensi el contrari.

Entremès. Nou anys fa ja de la darrera vegada que es va representar a Barcelona una obra importantíssima del segle XVIII com és Lucrècia, de Joan Ramis. Però això no és tot. Mentre TV3 emet Bojos per Molière amb Elisabet Casanovas i Pere Arquillué aguantant tots solets una sèrie que no s'aguanta per enlloc, ja fa trenta-un anys de l'últim cop que va representar-se a la capital catalana Lo desengany, de Francesc Fontanella. Era l'any 1992, hi va actuar el mateix Arquillué i un servidor tenia quatre anys. Precisament va ser aquesta obra, editada per Barcino juntament amb Amor, firmesa i porfia, la que va cruspir-se el meu conill. Com a bon rosegador, li agrada ratar els sòcols de les portes i les potes de les cadires, però mai no ha estat massa amant de mossegar llibres. Amb l'arribada del nou pinso, en menys d'una setmana ja s'ha fotut els lloms de l'Arabesc de Manuel Forcano, l'última novel·la de la Sabina Urraca i, abans-d'ahir, la nova edició de Fontanella a cura de Pep Valsalobre i Albert Rossich. En veure-ho, vaig renyar-lo amb actitud assertiva, ja que ara és sensible, però tanmateix vaig pensar que és ben trist que un conill tingui més fam de teatre del Barroc que tots els promotors, directors i gent del mundillo teatral del país.

Acte segon. Guimerà és Déu, Rusiñol, Vallmitjana i Sagarra en són els seus profetes, Benet i Jornet és el deixeble privilegiat de tots ells i després hi ha els Belbels, Galcerans, Cunillés, Casanovas, Buchacas, Fullanas o un geni joveníssim com Joan Yago, però oblidem massa sovint que abans d'ells hi ha un tal Francesc Fontanella que va ser capaç d'escriure Lo desengany, teatre dins el teatre a la manera lopedevegana, una obra culta sobre com superar els desenganys de l'amor. L'obra de Fontanella, com la de Francesc Vicent Garcia o Joan Ramis, va topar-se però amb un enemic impossible de vèncer: el mercat teatral de l'època, professionalitzat i amb una indústria cent per cent castellana. Sense cort catalana i sense ningú que pagués la festa, en català no va existir mai la professionalització teatral, per això les companyies ambulants que actuaven als teatres de Catalunya venien de Madrid i la gent d'aquell temps va acabar creient que l'únic teatre culte possible era en castellà, malgrat molts no n'entenguessin ni una paraula. 

D'aquí plora la criatura des de fa segles, sobretot si tenim en compte que el teatre, en aquells temps, tenia el paper que tenen les sèries al segle XXI, per això és tan dolorós veure com la història es repeteix de nou i avui, a Catalunya, l'aposta per produccions de qualitat en català és tan escassa com el nombre de pel·lícules nominades als Premis Gaudí que no són en castellà. Si ficcions com Porca misèria, Nit i dia o Merlí han demostrat alguna cosa en els últims vint anys és que, evidentment, es poden fer sèries boníssimes en la llengua d'aquesta pobra, trista i dissortada pàtria. Sèries potents i ben fetes, però pagades per nosaltres per tal que no les acabi comprant un Netflix o un HBO de torn i la gent les acabi consumint en castellà, com va passar amb Sapere Aude o ara amb Crímenes. En cas que es doblin, com diu el meu amic Arnau Rius, cal que si la IP de l'usuari és dins els límits dels Països Catalans, la sèrie només es pugui veure amb versió original subtitulada.

Desenllaç. Pot semblar brusc el que dic, però necessitem productes audiovisuals que reconnectin els espectadors, tant els catalanoparlants com els que no, amb les produccions fetes al nostre país. Ho necessitem perquè l'any 2023 les sèries són la nostra particular pastanaga de cada dia, per això a Catalunya som quatre els friquis que reivindiquem la qualitat literària del Barroc català, però no conec ningú que no tingui compte de Netflix. Potser jo sóc massa sensible, com el meu conill, però demanar cuidar les ficcions catalanes avui millor de com vam cuidar el teatre català al segle XVII no és cosa de tocats del bolet. Un servidor no està boig per Molière, ho reconec, però sí que ho estic per la meva llengua, per això sé que la literatura aplicada al món audiovisual és el pinso que necessitem per sobreviure.