El boc expiatori

Encara que no es digui, la discussió espanyola sobre Israel i Gaza és, en realitat, una discussió sobre el futur de Catalunya. A Madrid es barallen per dues estratègies que pretenen portar l’anomenat problema català a la mateixa solució final per dues vies. La dreta defensa Israel perquè vol mantenir a punt la carta de la repressió salvatge del país, en cas que tornem a aixecar el cap. L’esquerra intenta convertir Espanya en la campiona europea de la població palestina desvalguda per tapar l’esquerda que el 155 ha deixat en el sistema democràtic de l’Estat.

Només cal llegir Iván Redondo o José Luis Villacañas, o escoltar Gabriel Rufián, per veure amb quina impudícia l’esquerra espanyola s’intenta apropiar dels valors democràtics europeus. El PSOE de Pedro Sánchez ha vist l’oportunitat de convertir-se en el partit alfa de l’Estat, i fa servir els horrors de Gaza per reforçar la trinxera de l’esquerra sense haver de comptar amb les demandes dels seus socis independentistes. Ni la dreta ni l’esquerra espanyola tenen cap pla que contempli la més petita revisió de la situació de Catalunya.

L’estupidesa espanyola està portant els catalans al mateix carreró sense sortida d’Israel. No és estrany, perquè vivim en un món d’imperis i els imperis odien les nacions. Israel s’ha vist forçada, per la fixació expansionista del món musulmà i l’equilibrisme nord-americà, a una guerra a tot o res per no acabar enterrada pel seu paper de boc expiatori. Com li va passar a Catalunya amb els austríacs i els anglesos, fins i tot els aliats de Tel-Aviv esperen la desfeta d’Israel per apropiar-se de l’obra modernitzadora que els jueus han fet al Pròxim Orient. Només Alemanya calla, esperant que la història li tregui la llufa del nazisme.

Com Israel, Catalunya també es veurà abocada a complir fins al final el seu paper de boc expiatori o bé a canviar de pell per tal de mirar de sobreviure

El món està canviant de pell, i quan la gent canvia de pell has de vigilar de no confondre els teixits morts amb la carn viva. El que passi amb Israel no canviarà la situació de Catalunya, ni farà que Espanya pugui arreglar sense dolor la seva situació interna. Com Israel, Catalunya també es veurà abocada a complir fins al final el seu paper de boc expiatori o bé a canviar de pell per tal de mirar de sobreviure. L’aparició de Sílvia Orriols, i la histèria que han provocat les prediccions de les enquestes, responen a la por que fa aquest fet.

Orriols no es presentarà a les eleccions espanyoles, encara que li pesi a Iván Redondo, perquè Catalunya està canviant de referents. La Catalunya de Vicens Vives, la Catalunya pactista dels Trastàmares, que va infantar Espanya mirant de convertir-se en un imperi financer, està exhausta. No donarà per a més, ni tan sols per a una tercera república espanyola. Als castellans, Orriols els sembla gòtica perquè evoca el país anterior a la formació de l’Estat. Aquella Catalunya no era un país més català que l’actual. Però és un país que ha subsistit sota de l’altre, com un roc a la faixa o com una promesa, perquè la via dels Trastàmares no va acabar de sortir bé.

Pot semblar que vaig molt lluny, però el món que ve pren l’embranzida des de molt enrere, segurament perquè els avenços tecnològics apunten cap a un futur distòpic. Per això el govern dels Estats Units mira de recuperar la base cristiana de la seva constitució; per això Rússia vol recuperar el prestigi de l’església ortodoxa; per això els musulmans tenen cada cop més influència al món i més presència a la Península. Mentrestant, les mòmies repintades de Madrid i Barcelona fan la cort a la buidor i, com de costum, es treuen els ulls esperant que els torni a tocar la loteria de 1492.

Espanya s’haurà de reinventar i ho farà —de forma democràtica o no— sobre la base de les seves nacions. Aquesta és la intuïció que alimenta Orriols. La dèria de la immigració només és una forma de dir que els catalans no tornarem a ser el boc expiatori de les bogeries espanyoles i que, per cavalcar les forces de la història, passarem per sobre de qui calgui. Si Sánchez es recolzés en els catalans en comptes de buscar la solució en Gaza o en la immigració, la seva Espanya potser tindria una oportunitat. Però intenta protegir-se dels mateixos tribunals que persegueixen l’independentisme a costa de Catalunya —d’una Catalunya que ha canviat.