Robert Francis Prevost, el 267è papa de l’Església catòlica, va obrir els ulls fa exactament 70 anys a Chicago tal dia com avui, un 14 de setembre. Avui és el dia de l’Exaltació de la Santa Creu. Encara no sabem quina serà la creu del Papa. 

El Papa de cor peruà és nord-americà d’origen. El seu pare era d’origen francès i italià, i la mare, Mildred Martínez, d’arrels espanyoles. Me l’imagino de petit, quan es feia dir Bob, davant d’aquells pastissos de molts pisos i de colors pastel dels anys 50 bufant espelmes i totalment aliè a què seria de gran. Aquell nen que habita ara una de les personalitats més rellevants del món, aquell petit Bob és ara un líder moral que també dedicarà el seu aniversari a repetir-nos que ens hem de pacificar tots plegats. 

El Papa que ara comença la dècada dels setanta, el Papa que encara no ha viscut cap tardor, ni cap hivern al Vaticà, aquest home discret i atent només estava escalfant motors

El Papa que treballa per la pau, en sordina i a màxims decibels si cal, de totes les maneres possibles, és una persona universal. Fer-se agustí ja va indicar que volia vida comunitària i que el concepte de l’amistat era important per a ell, així com la missió, marxar, conèixer nous pobles i establir llaços on fos. Ara aquesta és la seva missió. A LinkedIn si tingués un perfil hauria de posar-hi pontífex, constructor de ponts. Els enginyers que construeixen ponts s’enfronten a un procés complex que reclama planificació, materials, mà d’obra especialitzada i complir amb la normativa. El Papa, per construir els ponts a què està cridat, també necessita moure’s en aquests mateixos paràmetres. Aquest pontífex aparentment discret està conjugant molt bé la tríada de pau, unitat i amor.

Però encara no el coneixem, perquè per moltes audiències, missatges a l’Àngelus i al Regina Caeli, audiències, cartes, discursos, homilies i missatges, des de Jornades Mundials dels Pobres als Migrants i refugiats o als Avis i Gent gran, quan sabrem com és aquest Papa serà quan escrigui encícliques i deixi el seu pensament fixat, i quan viatgi i veiem on tria moure’s. Fins ara està encara encaixonat al Vaticà, i tot i els petits marges que ell es dona —ara vaig a Castelgandolfo, ara em moc per la ciutat—, no l’hem vist en acció, fora de la seva zona de confort. El Papa que ara comença la dècada dels setanta (que pel que veig amb la meva mare i amb companys diversos és la dècada on no es tenen pèls a la llengua, ets conscient del temps i vas al gra), el Papa que encara no ha viscut cap tardor, ni cap hivern al Vaticà, aquest home discret i atent només estava escalfant motors. Atents doncs al septuagenari Lleó.