Frida Kahlo, o Magdalena Carmen Frida Kahlo Calderón, nom complet, va morir a Ciutat de Mèxic el 13 de juliol de 1954. Mor allà mateix on neix, a Coyoacán, on avui hi ha el seu museu, la Casa Blava, un indret magnètic en una cantonada preciosa d’un barri tranquil que permet pensar que la coneixes més si veus in situ el seu estudi, fotos, quadres o jardins. Però és una trampa, perquè la materialitat pot desviar el focus. L’artista és un misteri que no es resol amb estridències cromàtiques, cactus o exposicions. Gabriela Miranda, que ha estudiat la seva obra i la relació entre el propi cos masegat pel dolor i l’espiritualitat que destil·la, confessa que admirant els seus quadres podem dir que Frida era “bonica, brillant, esglaiadora”, però que sempre hi hem d’afegir algun aspecte més nostre, barrejar la pròpia vida amb la seva obra.

Frida és l’emblema de dona compromesa políticament, lliure i de trajectòria tortuosa. És la història d’una dona enamorada que pinta, pateix, produeix. La seva simpatia pel partit comunista, el seu ateisme pràctic i la seva distància de la religiositat institucional no són sinònims d’un art secularitzat. En l’obra de Frida hi ha tensió religiosa, i forta. El context mexicà, ple de devocions i religiositat popular, no li era aliè, i el va fer servir com a canal. Precisament a la Casa Azul, on va viure amb el seu marit, el pintor Diego Rivera, hi ha una exposició d’exvots (Retablillos). La necessitat d’un miracle després d’un accident o una situació extrema era el pa de cada dia en una cultura que Frida veia i compartia.

La seva obra reflecteix una cerca de significat i consol enmig del dolor, utilitzant elements religiosos i espirituals per expressar les seves experiències

Frida Kahlo va créixer en una família on la religió tenia una certa presència però no era un condicionant, i clarament la seva obra no es limita a una interpretació religiosa tradicional. Les seves pintures exploren el patiment, la identitat i la resiliència, que poden tenir connotacions espirituals. A l’obra “La columna rota", Frida es representa a si mateixa amb claus clavats al cos, una imatge que evoca la passió de Jesucrist, però també el seu propi dolor físic i emocional. També se l’ha vinculat a la imatgeria de Sant Sebastià travessat amb fletxes.

La relació de Frida Kahlo amb Déu barreja elements indígenes, l’esperit mexicà de la tradició religiosa de sants i la veneració per la Mare de Déu de Guadalupe, i ho relaciona amb el seu propi patiment i expressió artística. La seva obra reflecteix una cerca de significat i consol enmig del dolor, utilitzant elements religiosos i espirituals per expressar les seves experiències.

La van intentar abduir des del corrent surrealista francès, però ella sempre va dir que mentre el món pensava que ella era surrealista, no ho era. “Mai he pintat somnis. Només he pintat la meva pròpia realitat”, repetia. Els primers quadres els pinta a partir de 1925, després de recuperar-se de l’accident d’autobús que deixa el seu cos devastat i amb ferides que no marxaran mai més. Tal dia com avui, abans de morir, va deixar dit: “Espero alegrement la sortida, i espero no tornar mai més”.