La primera imatge que em ve al cap quan sento la paraula blanquejament és la d’un tractament dental. Sobretot, per a algú que ha abusat del te, el cafè o el vi negre. La segona és Michael Jackson i la seva despigmentació progressiva. Tot i això, aquests dies també penso en una altra mena de blanquejament: el que intenta construir la pel·lícula biogràfica Michael, especialment després d’haver vist el documental de Netflix sobre el judici que va acabar amb la seva absolució, El veredicte.
La realitat, però, rarament és blanca o negra. Hi ha persones “bones” que fan coses terribles, innocents que acaben a la presó i culpables que aconsegueixen esquivar la condemna. Mentrestant, el moonwalk continua formant part de l’imaginari col·lectiu i Billie Jean continua figurant entre les cançons més escoltades del món, si és que alguna vegada n’ha desaparegut. No és casualitat que el blanc s’associï sovint amb la puresa, la netedat i la perfecció. La pel·lícula que actualment està als cinemes està dissenyada per a tots aquells que mai vam tenir l’oportunitat de veure Michael Jackson en directe. També convida a recordar un artista que, durant una etapa de la seva vida, va ser considerat extraordinàriament atractiu. D’aquell nen simpàtic i rodonet de The Jackson 5, va emergir un jove magnètic, d’estètica singular i andrògina. Una imatge molt allunyada de la que projectava en els seus últims anys, marcada per les intervencions estètiques i una aparença cada vegada més fràgil i eminentment friqui. Recordo perfectament el dia de la seva mort. Aquella tarda participava en una secció sobre estil de vida i vins a COM Ràdio i algú va suggerir suspendre-la per dedicar la programació a la desaparició del Rei del Pop. Quan vaig explicar que coneixia força bé la seva trajectòria, vaig acabar intervenint igualment, comentant com la seva figura transcendia la música i formava part de la cultura popular contemporània. La seva carrera també va estar marcada per episodis dramàtics, com el greu accident durant l’enregistrament d’un anunci de Pepsi, quan va patir cremades al cuir cabellut. Un episodi que va ser el punt d’inflexió en la seva relació amb els tractaments mèdics que el van acabar matant. També vaig tenir ocasió de veure actuar la seva germana Janet Jackson. Amb els anys, els tractaments dels diferents membres del clan semblaven convergir, fins al punt que Michael, Janet i La Toya compartien la mateixa cara! Cada vegada que veig The Lion King em ve al cap aquella imatge de Michael Jackson mostrant el seu fill Prince Michael des del balcó de l’Hotel Adlon de Berlín, en una escena que va fer la volta al món. La seva filla, Paris Jackson, també ha preferit mantenir una certa distància respecte a la narrativa oficial construïda al voltant del seu pare.
Amb Michael Jackson, costa determinar on acaba la manipulació mediàtica i on comença la veritat
Hi ha nombrosos testimonis del fet que Michael Jackson va ser víctima d’una infantesa marcada per la pressió extrema i per la violència física i psicològica exercida pel seu pare. Això pot ajudar a entendre la seva fascinació pels parcs d’atraccions, la necessitat permanent de jugar o la seva dificultat per relacionar-se amb el món adult. I les pijamades amb nens? Les explicacions no resolen els interrogants que continuen envoltant les acusacions d’abusos a menors. Els documentals, els judicis i les investigacions ofereixen versions sovint contradictòries. Costa determinar on acaba la manipulació mediàtica i on comença la veritat. Si és que tot és blanc o negre. La sensació final és que la justícia sovint depèn tant dels recursos disponibles com dels fets mateixos. Hi havia una perversió real darrere d’alguns comportaments? O bé es va construir un relat exagerat al voltant d’una figura extraordinàriament vulnerable? Com diu la dita castellana, "cuando el río suena, agua lleva", però tampoc no sempre sabem quanta aigua hi passa, realment. Aquesta ambigüitat acaba tenyint-ne el llegat. Les seves cançons continuen sent obres mestres i la seva influència artística és indiscutible, però es fa difícil separar completament l’obra del personatge. El blanc i el negre acaben esdevenint una extensa gamma de grisos. Pel que fa als biopics musicals recents, altres produccions han aconseguit resultats més convincents. La dedicada a Freddie Mercury destaca per la seva força narrativa, mentre que les aproximacions a Elton John, Bob Dylan o Bruce Springsteen sobresurten per la seva autenticitat. Fins i tot Elvis, visualment espectacular, acabava explicant tant la història del cantant com la del seu controvertit mànager. Potser caldrà esperar una segona part per veure representada una de les etapes més sorprenents de la seva vida: el matrimoni amb Lisa Marie Presley, la filla del Rei del Rock. La trajectòria de Michael Jackson va estar marcada, simultàniament, per l’èxit, la innovació i la controvèrsia... o com diu la seva cançó Black or White! Va revolucionar la indústria musical, va redefinir el videoclip modern i va establir nous estàndards per als espectacles en directe. Enmig d’escàndols i rumors terribles i monstruosos.
Com començava l’article, cal recordar que patia vitiligen, una malaltia que provoca la pèrdua de pigmentació de la pell. Malgrat això, una part de l’opinió pública va continuar interpretant la seva transformació física exclusivament des d’una perspectiva racial, simplificant una realitat molt més complexa. Potser aquest és el veritable sentit del blanquejament, quan parlem de Michael Jackson. No tant el color de la seva pell com la temptació constant de netejar, justificar o condemnar completament una figura que desafia qualsevol judici (simple).