El transhumanisme, com a moviment cultural, intel·lectual i científic nou, s’està convertint en la tecnoreligió gnòstica del segle XXI. És l’alerta que exposa, entre d’altres, el barceloní i expert Albert Cortina, que hi veu més riscos que possibilitats. Tecnologia sí, però amb ètica. Els transhumanistes advoquen pel deure de millorar la humanitat a través de la raó aplicada, especialment amb aplicacions de biotecnologies que alimentin aspectes que no ens agraden de la condició humana, començant pel dolor i seguint per la malaltia, la discapacitat, l’envelliment, i la perla final, la condició moral. En canvi, es volen potenciar al màxim les capacitats fisiològiques cognitives i sensorials de la persona. Portant-ho a l’extrem, viure 200 anys o fins i tot no morir mai. Les idees, per tant, de tantes religions sobre la transcendència, el bé comú, la dignitat i la llibertat de la persona, queden en contraposició amb aquests nous anhels.

Cortina, en les seves reflexions sobre posthumanisme, transhumanisme, etc., és advocat i urbanista i s’acosta a aquestes qüestions per veure’n els desafiaments ètics, jurídics, científics, socials, econòmics, i també espirituals. En un sintètic volum sobre Transhumanismo, la ideología que desafía a la fe cristiana, de l’editorial Palabra, on hi circulen conceptes com novacè, algoritme, cíborgs, androides, superlongevitat, superbenestar, singularitat, noosfera, metavers o avatar. Cortina veu en el transhumanisme una bioideologia dissolvent. Les premisses de Cortina no són un preàmbul a una sessió de catequesi que interessi a gent creient, sinó provocacions que fan pensar. Si la mort no existeix, canvia el sentit de la vida, de sentir-se criatures, i aquesta radicalitat en la concepció de què és la persona humana té conseqüències, tant si ets creient com si no. A més, per a les persones religioses que creuen en un Déu creador, la provocació és pertinent perquè afecta la noció que tenen de vida humana com a do. I ja no diem en la noció de cos i ànima, resurrecció, etc.

Max More, transhumanista, afirma que les persones busquem la millora en nosaltres mateixos i en el nostre entorn, i fins aquí estem d’acord. Però considerar a les persones humanes com una etapa de transició entre l'animal i el posthumà ja és un salt considerable. Hi ha encara dos mons contraposats, el dels avenços científics i el dels postulats humanistes, i les institucions, les universitats, les escoles, els centres cívics, les llibreries i els teatres ens han de brindar molts més espais i reflexions perquè entenguem cap on estem anant i si es pot albirar un posthumanisme constructiu, que no ens dissolgui i ens hibridi tant amb les màquines que ens faci perdre la nostra essència. Hem d'evolucionar i fer-ho bé i pensant en tothom, no només en qui s'ho pugui permetre i a segons quin preu. Hem de reduir el dolor i mitigar patiments, però reconeixent que la vida no és només benestar i llum. Preservar la condició humana ha estat la feixuga càrrega de molts segles d’història i l’acceleració actual podria arraconar a milers de persones d’aquesta lluita per la dignitat i la llibertat.