Ha estat una maniobra tan grollera, que fins i tot la premsa sueca s’ha adonat de l’intent d’Aragonès de boicotejar la campanya de Puigdemont per la via de triar la pitjor data electoral per al seu retorn. Tant la lògica política com el bé públic haurien aconsellat unes catalanes confluents amb les europees, però sembla que ERC està tan aterrida davant la davallada que s’espera, que no perd el temps en subtileses a l’hora de parar paranys. A més, és evident que la data està consensuada amb el PSOE, l’autèntic mastermind dels republicans, a l’hora d’intentar tallar l’herba al president a l’exili. Lluny, doncs, d’haver cercat la data òptima per tal de poder aplicar l’amnistia a tots els represaliats i facilitar el retorn als exiliats, novament ERC ha avantposat els interessos polítics i espuris del seu partit a l’interès del país, la qual cosa ha estat una constant durant tot el seu govern. La lògica del partit per damunt de la lògica del país, i anar fent via.
Emperò, és una maniobra infantil a la qual se li ha vist el llautó i que, de segur, no canviarà gens les coses; primer, perquè Puigdemont ja l'ha driblada amb intel·ligència quan ha renunciat a les europees i ha lligat el seu retorn a la investidura. I segon, perquè aquestes eleccions, passi el que passi, no seran les d’ERC, convertida en subsidiària d’un joc polític que ja fa temps que li passa pel damunt. En aquest sentit, la polarització està garantida, perquè tant Puigdemont com Illa i el tercer en discòrdia, Alejandro Fernández, situaran la qüestió nacional al centre de la campanya, sia per reclamar-ne els drets o per negar-los, en una dualitat Catalunya-Espanya que deixarà fora de plànol tant als Comuns com a ERC, els dos partits que han optat per l’ambigüitat nacional. En el cas dels Comuns, en clara davallada després de l’ensulsiada de Galícia, les patinades de Yolanda Díaz —que ha quedat desdibuixada— i el soroll estrident d’una Ada Colau que no troba qui l’estimi. En el cas d’ERC, perquè s’ha deixat arrossegar de tal manera pel relat comunaire i ha prioritzat tant l’eix ideològic, amb els seus fronts d’esquerres, que també ha perdut el peu en el debat territorial. No cal dir que tots dos partits poden comptar en el balanceig final per a conformar aliances, però no marcaran el debat electoral. Tampoc no ho farà, per lògica democràtica, la gentola de Vox, l’interès ideològic de la qual només serveix per a mesurar el nivell de detritus de la nostra societat. Pura matèria alienígena.
El 12 de maig serà en clau Catalunya-Espanya, i és aquí on ERC i els Comuns queden desdibuixats
Sigui com sigui, seran tres els noms propis que marcaran la campanya, Puigdemont, Illa i Fernández, amb els dos darrers esbatussant-se en el mateix territori de l’ultrisme espanyolista. I aquesta és la novetat que trenca la bipolaritat que podria haver-se establert entre Puigdemont i Illa, la presència d’un candidat del PP dialècticament fort, furibundament espanyolista i radical en les posicions territorials. Amb Fernández, Salvador Illa pot perdre els marges que tantes alegries prospectives li han donat, amb les enquestes a favor. Però si fa uns mesos semblava cavall guanyador, ara s'ha girat la truita. Primer, perquè la presència de Puigdemont l’obligarà a centrar-se en el debat territorial, on el PSC manté les posicions menys centrades. No oblidem que Illa va ser l’home que va validar Societat Civil Catalana, va defensar les manifestacions contra el procés al costat de Vox i va imposar les tesis més radicals, amb un menyspreu permanent cap a l’independentisme. Difícilment, amb Junts plantejant les eleccions com un plebiscit, i amb el líder de l’independentisme al capdavant, Illa podrà escapolir-se d’un debat territorial on té les posicions més radicals del seu partit. Illa "borrelleja"... I si Puigdemont el portarà cap al debat territorial, Fernández l'hi fixarà, perquè és en la qüestió Catalunya/Espanya on el PP vol treure el Sant Cristo Gros. No oblidem que a les catalanes, el PP i el PSOE es juguen el primer gran pols electoral després de la investidura de Sánchez.
Novament, doncs, el 12 de maig serà en clau Catalunya-Espanya, i és aquí on ERC i els Comuns queden desdibuixats, engolits per les seves estratègies ambigües. Si en algun moment havien cregut que podrien superar el debat independentista —ERC, perquè somia a substituir la vella CDC, i els Comuns, perquè són la crossa permanent del PSOE—, han topat amb Puigdemont, que es presenta justament per recuperar l’esperit que va culminar en el Primer d’Octubre. I la seva presència ho capgira tot: les previsions i el relat. Serà un Puigdemont/Illa, amb un Fernández de rèmora, i la resta intentaran sobreviure en el pitjor dels seus escenaris.