Ho digué el profeta de Nova Jersey, ídol sagrat de la catalanor: “You can’t start a fire without a spark”. Aplicat al cas que ens ocupa, l’espurna es tractaria de l’estrena en prime time —diumenge passat— del programa Bestial, ideat per Bibiana Ballbè. I el foc resultant, si més no al món selvàtic de les xarxes, la crítica desmesurada a la decadència dels continguts de TV3. Els experts en pantalles ja han glossat prou aquest espai de la nostra, el qual, diu la teoria, es presentava com “un xou vibrant que celebra i inspira el talent català”, però que, al món dels fets, és una mala còpia de talk shows ancestrals com el del simpàtic Graham Norton, però en una versió més aviat inframental i bilingüitzada en què fins i tot els convidats feien cara de vergonya aliena i que tingué potser com a escena més àlgida la Bibiana demanant-los fer una “sardana col·lectiva”, suposo que en oposició a la versió individual de la nostra dansa.
Seria ben fàcil centrar la crítica a TV3 en un espai fallit com Bestial o en la nefasta decisió de la Corpo de devaluar institucions del país com ara la mateixa televisió pública o Catalunya Ràdio (i la personalitat de cadascun dels seus programes a les xarxes) dissolent-les en noms impronunciables que no aprovarien ni el parvulari de màrqueting. Però, com passa quasi sempre, les explosions no s’esdevenen a l’atzar i la decadència d’un ens públic s’ha de calibrar en termes polítics. Ara és molt fàcil ridiculitzar una programació que busca l’atenció dels joves (és a dir, dels que no miren la tele!) a còpia d'omplir-la d’influencers castellanitzats o de convertir un patrimoni del país com Joan Pera en un bufó espantós. Però la podridura de TV3 va començar quan els polítics que renegaren de l’1-O i malversaren la il·lusió dels catalans, vist que no podrien alliberar el país, van dedicar-se a colonitzar els mitjans.
La pornografia i la despolitització de la televisió nacional s’inicià amb les raspallades nauseabundes de Mònica Terribas a la partitocràcia nacional i, temps després, quan TV3 decidí abandonar el periodisme per evitar-se l’esforç d’explicar que els capatassos de la pàtria ens havien aixecat la camisa. Ara resulta molt fàcil fer piulades contra la fonètica de Laura Escanes o les preguntes d’aparença metafísica de Bibiana Ballbè, però quan calia denunciar l’estafa del procés, aquí tothom callava com un puta, mentre els Minoria i els Abacus de torn es feien d’or venent programets mediocres a preu d’or, mercès al vapor mental del 155. Al seu torn, m’agradaria recordar a tots els conciutadans que blasmen la cúpula actual de la Corporació, que foren ells mateixos, amb el seu vot, qui legitimaren uns mitjans cada vegada menys lliures i més polititzats. Sí, l’abstenció també servia per allunyar-se d’aquest fangar.
La podridura de TV3 va començar quan els polítics que renegaren de l’1-O i malversaren la il·lusió dels catalans, vist que no podrien alliberar el país, van dedicar-se a colonitzar els mitjans
A servidor li fot certa gràcia que hom culpi el PSC de la deriva actual de TV3. La cosa té moltíssima conya, perquè la tendència periodística de no entrar gaire al fons de les coses i de convertir una tele de referència en una suma de reels d’Instagram no l’ha propugnada Salvador Illa. La realitat és encara més dolorosa, perquè els inspiradors d’aquesta nova “televisió de tots” potser s’emparenten amb la normalització violenta dels socialistes posterior a l’amnistia; però els seus perpetradors són gent que encara té la indecència d’anomenar-se independentista. De fet, les crítiques absolutament legítimes d’alguns periodistes de TV3 (és de justícia citar la valentia del meu estimat Pol Izquierdo) són el cultiu perfecte perquè, a la pròxima remodelació de la Corpo, els socialistes puguin acabar de rematar la tele i així estalviar-se que els seus teòrics rivals polítics els facin la feina; serà així de trist.
Com ha dit el mateix Izquierdo, la televisió mai no havia tingut tants recursos per acabar produint un resultat tan pobre. De fet, ja podem dir que el brilli-brilli de la presentació del 3Cat com a gran plataforma audiovisual ha servit com a cortina de fum per encastar-hi programes que, literalment, costen una morterada i que no mira ni puto Déu... perquè ni la mateixa plataforma els publicita (el meu favorit és La república del Mediterrani, presentat per la sempiterna Maria de la Pau Janer, reconvertida en podcaster). Això no vol dir que abracem la nostàlgia per afirmar que tot passat fou millor; a TV3 hi ha grans professionals als quals encara resta molta corda, gent magnífica que podria estar firmant espais culturals (que no cool-turals) de referència, i periodistes que podrien dedicar-se a l’art de fer alguna pregunta incòmoda. Només caldria que els deixin treballar lliurement; això sí que seria bestial.