Al polvorí argentí només li calia el doble clic d’una Bersa 32 per fer-li de metxa. Sortosament, la bala que havia de perpetrar el magnicidi no va sortir del canó, però l’intent d’assassinar l'expresidenta i actual vicepresidenta Cristina Fernández de Kirchner ha fet explotar tota la munició acumulada durant aquests darrers anys. L’Argentina bull, totalment polaritzada entre el peronisme, ferotgement controlat pel kirchnerisme, i l’oposició creixent, dividida, però cada vegada més forta. Només calia, doncs, l’acció violenta d’un sol personatge, per obrir una caixa de Pandora, de conseqüències imprevisibles.

No se sap què va moure el presumpte criminal a intentar matar l'expresidenta, ni de quin forat obscur va sortir, per bé que determinats símbols nazis tatuats al seu cos podrien donar algunes pistes. Però el que sí que se sap és que aquest fet violent, en principi individual, afegeix crispació a una societat que està al llindar de la confrontació civil. I és tal el nivell de frontisme, que minuts després de l’intent d’assassinat, les xarxes argentines ja disparaven dos relats contradictoris, destinats a xocar: des dels seguidors oficialistes, s’utilitzava l’intent d’atemptat per acusar l’oposició d’atiar “discursos d’odi” i, en conseqüència, ser la mà que hauria gronxat el bressol; i des dels antikirchneristes, s’alimentava la idea que havia estat un muntatge per salvar els mobles a una Cristina que està assetjada pels seus escàndols de corrupció. El hashtag, #NoLesCreoNada feia furor.

El peronisme ha demostrat que pensa utilitzar l’atemptat sense cap pudor, com una eina per atiar l’estómac de les masses, criminalitzar els opositors i convertir la lideressa Cristina en santa i màrtir

Més enllà de les xarxes, en la primera línia política semblava que imperava la prudència, si més no per part d’una oposició que, des del primer moment, va condemnar els fets amb contundència. Però aquest miratge de “normalitat” va trencar-se molt aviat per part del govern, que no ha trigat ni un respir en utilitzar grollerament l’intent d’atemptat per criminalitzar l’oposició i polaritzar encara més la situació política. Si el peronisme argentí sempre ha estat populista (mussolinià, des de l’inici), ara ha desfermat la seva cara més messiànica i demagògica. Només faltava un atemptat per poder desenvolupar un victimisme histriònic i alarmant, que té com a únic objectiu la neteja de les misèries de Cristina i el manteniment ferotge del poder.

Els fets són inapel·lables: Cristina Fernández de Kirchner ha protagonitzat presumptament l’escàndol de corrupció més important de la història llatinoamericana, amb una escenografia pròpia d’una república bananera: maletes plenes de diners, mordidas, caixes de seguretat, compres massives de terrenys, avions... El resultat: una fortuna multimilionària que l’ha convertit en una de les grans terratinents del país (fills inclosos), amb un patrimoni estratosfèric, que seria impossible aconseguir amb el seu sou públic. I tot això en un país ric en recursos, que, tanmateix, té severes bosses de pobresa. Fins ara l'expresidenta s’havia anat escapolint de la justícia, però a partir del moment en què ha topat amb un fiscal honest que obertament l’acusa de corrupció i li demana dotze anys de presó, s’han obert les portes de l’infern. “No és un judici contra Cristina, és un judici contra el peronisme”, han arribat a verbalitzar en un intent de convertir una causa de corrupció massiva en una causa de persecució política. Si s’hi afegeix l’èxit de l’oposició, guanyadora rotunda de les eleccions de fa deu mesos, l’histerisme de l’oficialisme ha arribat al paroxisme, i les campanyes contra l’oposició, contra la premsa crítica i contra els jutges han estat una autèntica cacera de bruixes. El darrer episodi, l’amenaça velada del president Fernández al fiscal que acusa Cristina, quan va arribar a insinuar que podria passar-li el mateix que al fiscal Nisman. Fiscal, no oblidem, que fou assassinat després d’acusar l’aleshores presidenta Cristina. No cal dir que ningú no ha estat jutjat pel seu assassinat.

La derivada kirchnerista ha portat el país a una situació insostenible d’ofec on no tenen cabuda ni les idees avançades, ni les iniciatives imaginatives, ni el pensament crític. És un procés de destrucció de la ciutadania, despullada d’individualitat i convertida en massa

Si fins ara la situació ja era irrespirable, especialment a partir dels èxits que va tenint l’oposició, és inimaginable fins a on s’arribarà després de l’atemptat. De moment, el peronisme ha demostrat que pensa utilitzar l’atemptat sense cap pudor, com una eina per atiar l’estómac de les masses, criminalitzar els opositors i convertir la lideressa Cristina en santa i màrtir. De fet, el martirologi ja el varen començar amb manifestacions de suport davant la seva casa a Recoleta, arran de l’inici de la causa, però després de l’acció violenta, han cridat a ocupar el carrer, en una demostració feixistitzant de messianisme cap a Cristina, que resulta molt preocupant. El seu mateix fill, Máximo Kirchner, ja va arribar a dir que els opositors de Cristina estaven “viendo quién mata al primer peronista”, com si els opositors no fossin crítics polítics, sinó terroristes. I ara ja se senten legitimitats per carregar contra qualsevol crítica a l’expresidenta, titllant tots els crítics de “derecha gorila”, i assegurant que “la propagación de los discursos de odio” és responsable de l’atac. És a dir, l’oposició, els periodistes, els fiscals que no ballen al so oficialista, convertits en heretges, no endebades, Cristina és el Messies, el peronisme, la religió i la veritat oficialista, el dogma de fe.

Argentina està al llindar del col·lapse, no només econòmic, sinó moral, intel·lectual i polític. La derivada kirchnerista ha portat el país a una situació insostenible d’ofec on no tenen cabuda ni les idees avançades, ni les iniciatives imaginatives, ni el pensament crític. És un procés de destrucció de la ciutadania, despullada d’individualitat i convertida en massa, una massa que aplaudeix, elogia i segueix la lideressa, sense fer-se preguntes. En realitat, és la mutació de la democràcia en despotisme encobert, un procés de degradació de les llibertats que només pot conduir a l’abisme.