L’humorista nacional diu que caca, pet, cul, pixum i que me la xupi (sic) la reina o, tant li fot, la seva filla, i la tribu va i se’ns esvera. Catalunya és aquest humor fet per nanos de quaranta anys que es vesteixen com adolescents, aquesta agrupació sardanista en forma de televisió que censura una brometa inofensiva (perquè no hi ha res més fàcil, menys corrosiu i ressuat que posar-se les calcetes de la infanta a la boca). Però també és aquest exèrcit de piulades feministes que es passen la tarda pontificant sobre els mascles alfa de l’humor i els avorridíssims i espantosos tertulians que, com ara servidor, reflexionen sobre els límits de l’humor l’endemà al matinal radiofònic. Som aquest estrès aparent d’humor tavernari, aquesta broma d’un noi que fa piulades contra la tele que el manté de fa una dècada, i aquest anar fent d’un país que ja no es fa gràcia a ell mateix i només provoca tedi.

Fixeu-vos en el núvol que envolta qualsevol discussió pública a Catalunya, sentiu aquesta bromera mental que ens atueix lentament, aquest cúmul de piulades i de xerrameca que ens entela el magí. Tot previsible, tot sota control. El nano ofereix el fal·lus a la infanta. No a Laura Borràs, ni a Elsa Artadi, ni tant sols a Marta Ferrusola, car si l’acudit toqués alguna de les benplantades nacionals, oju peligru, tots els que ahir piulaven sobre la llibertat d’expressió, i je suis Peyu, i tota quanta verga en vinagre, avui ja estarien omplint la papereta de la comissió parlamentària de torn perquè l’humorista es quedés sense feina. Quina colla de cínics, elles, ells i totis, que són la censura personificada, que han tingut el país adormit durant els últims dos lustres amb les seves mentides i incompliments, ara tots fent positura perquè a la tele es veu que no podem dir que me la xucli la reina.

Però el més graciós de tot plegat és que, com sempre, als catalans se’ns escapa el divan i la teràpia, especialment quan fem broma. En Peyu diu que si fos ric, li agradaria ésser xumat per la reina o la seva filla, i la perversió més bella del tema és que no aconsegueix riure’s de la monarquia, com tampoc se’n fot del sexe oral ni de la successora al tron d’Espanya. Se’n fot d’ell mateix i de les aspiracions d’un poble que associa la riquesa i tenir molts diners a veure agenollada Elionor i vinga que bufa, reina. Aquí rau l’acudit, contra la voluntat dels propis humoristes; el català, amb la bossa plena de diners, no vol comprar mitja Nova York per fer-hi un àtic, ni un avió privat per anar a les absurdes platges del Carib a fer-hi el cagalló. No. El que provoca el somriure és que la màxima aspiració llibertària dels gamberros de la tele sigui veure com la santa Espanya els fot una bona mamada.

Som aquest spoiler constant, una brometa de col·legi elevada a prohibició i tota una estela de savis entretinguts en oblidar l’ocupació per centrar-se en un problema tan candent com és la pedofília. No donem per més

Això és el que ni TV3 ni cap catalanet és capaç de suportar. Durant molts anys, hem pagat una milionada al pobre Toni Soler perquè ens tradueixi el despropòsit i la niciesa del procés als guinyols del Polònia. Llavors érem un poble supertolerant, moralment superior, puix que teníem l’esperit lliure com per escarnir els nostres polítics. Ho veus, Meritxell, si som tolerants? Fins i tot retratem el president Torra com si fos dement! Tot això era suportable i fins i tot en fèiem bandera. Però la simple visió de dos pobres nanos hereus del Soler, uns humoristes que són el producte lògic d’una societat convergent, especulant sobre el somni humit d’una fellatio monàrquica, uix, no, que això ja és massa! Bromes sobre posar el cul encara ens les podem permetre, però, filla meva, que la xuclin les púbers que són princeses de Girona és insuportable, traspassa, diuen els cursis, qualsevol línia vermella.

Quan tot és previsible l’obediència ja és total. Som aquest spoiler constant, una brometa de col·legi elevada a prohibició i tota una estela de savis entretinguts en oblidar l’ocupació per centrar-se en un problema tan candent com és la pedofília. No donem per més. Hem passat d’ésser una broma de col·le a una societat que veu amb parsimònia com el riure enllaunat del tedi li fa la feina de respirar. Toni Soler fent caixa diària. En Peyu dient que el censuren. I l’amic Vicent Sanchis, que és el més llest de tots, trucant a la tertúlia matinal on participo per dir que n’està fins a la pirra de ser director de TV3, sense renunciar a la paga conseqüent i estalviant-se el mot polla per no fer encara més sarau. Catalunya és un pessebre tan decadent que fins i tot el meu geni es queda sense mots. Tot i això, encara me l’estimo i no canviaria de tribu ni per tot l’or del món ni per la més excelsa de les mamades.

A casa sempre hem estat monàrquics. Però també més de fer que no pas de deixar-nos bufar. Sortosament, aquests focs d’artificis duren ben poc i avui, quan llegeixis l’article, ja només perviurà l’eco de la polèmica setmanal. Les trones, les nostres trones, continuaran intactes i la paga, faltaria més, continuarà engreixant la panxeta dels infants terribles de la tribu. Caca, pet, cul, pixum i que me la xupi la infanta. Au, next. I tot igual. I va passant el temps.