Passi el que passi en les properes hores, després de la (previsiblement frustrada) investidura de Jordi Sánchez, i aparegui o no un pla D, N o Z que desestimi la coronació de Puigdemont al Parlament, evitant així unes eleccions que el sobiranisme tem com els infants un fantasma de llençol i llanterna, resulta evident que, tot i la fortalesa de l’electorat independentista (que va creure cegament en les promeses de restitució fetes pels seus líders als comicis del 21-D), som a punt d’assistir a una desintegració dels partits de sempre que pot fer variar, i molt, el mapa de la política catalana. L’exemple més clar és el PDeCAT, una formació destinada a esdevenir un partit pont que, en cas de tenir intenció de sobreviure, haurà de replegar-se entorn de la nova gent de Junts per Catalunya sota el lideratge de Puigdemont, actual monarca absolut de l’independentisme.

També hi ha el cas d’Esquerra, que si continua pel camí del moderantisme made by Roger Torrent pot acabar retornant a convertir-se en el partit marginal/conservador que regentà Heribert Barrera. De pensar a passejar-se triomfalment per les municipals del 2019, ara hi ha moltíssims alcaldables republicans que viuen amb molta preocupació els cants de retirada del partit de Junqueras i el possible efecte que pot tenir en els seus electors més conseqüents (tots menys el de Barcelona, és clar, que ja està prou content perdent les eleccions). Darrerament, sobta que dirigents i propagandistes dels republicans es trobin repetint com lloros de fira l’argument típicament convergent de l’encara-no-som-prou-gent-per-fer-la-independència, un truc retòric pel qual jo mateix havia escoltat molts republicans insultar la Convergència d’Artur Mas amb mots que us farien esgarrifar.

Serà interessant qüestionar-se qui, després d’una etapa tan misèrrima, de mitges veritats i poca planificació, voldrà dedicar-se a això de la política

Cada vegada resulta més palmari que a l’actual generació de polítics li costarà molt vendre la moto d’una retirada indepe cap a l’autonomisme a un electorat progressivament més determinat a tirar pel dret, i més encara vistes les darreres (i arbitràries) detencions de membres de CDR i l’escorcoll d’ahir mateix al Diplocat, unes performances repressives que s’aniran repetint al llarg del temps i contra les quals no podrà lluitar un govern que se subsumeixi al marc de l’autonomia. El president Puigdemont ha demostrat ell sol que només la determinació i el risc pot servir per despullar l’Estat del seu autoritarisme i deixar-lo en evidència davant d’Europa. Els polítics que s’escudin en la repressió estatal per beneficiar-se’n a curt termini acabaran devorats pel seu propi esperit minso. Una societat civil sacrificada no podrà aguantar líders porucs durant molt de temps.

Dit això, i quan el temps produeixi la seva selecció natural, serà interessant qüestionar-se qui, després d’una etapa tan misèrrima, de mitges veritats i poca planificació, voldrà dedicar-se a això de la política i, en el cas que això sigui així, si el sobiranisme no necessitarà nous espais d’expressió que no estiguin tan contaminats per les dinàmiques partitocràtiques de la darrera dècada. No és estrany que, en aquest punt del post-post-procés, hagi aparegut el Graupera demanant primàries a Barcelona, un moviment que no només es faria bé d’acceptar a la capital, vist el panorama, sinó també d’adaptar-lo a com més àmbits del país millor. Perquè si a l’actual sistema de repressió estatal li sumes l’encarcarament dels partits tradicionals, és normal que a això de la política no s’hi vulgui dedicar ni l’apuntador.

Si el lideratge de Puigdemont s’acaba focalitzant en l’exili i la política exterior de la pseudo-república, a Catalunya necessitarem noves bases i gent per reanimar els partits indepes. Si pot ser gent que ens tracti d’adulta i ens digui no pas la veritat, però quelcom que s’hi acosti el màxim possible, jo ja firmaria. Els incentius són pocs, perquè hi ha repressió i depressió. Però sovint és en temps de decadència quan surt la millor literatura. Esperarem.