El Tribunal Europeu de Drets Humans acaba de donar la raó a Arnaldo Otegi i a quatre demandants més dictaminant que l’Audiència Nacional va violar el seu dret a un judici just pel cas Beteragune. “Clatellada de la justícia europea a Espanya”, titulava ahir el meu estimat Nacional. Doncs miri, jo parlaria més aviat de calbot amical sense cap mena d’efecte: en primer lloc, perquè la sentència dels magistrats d’Estrasburg (on es diu explícitament que la jutgessa del cas “havia proferit públicament opinions que implicaven una visió prèvia poc favorable del demandant i n’implicaven la manca d’imparcialitat”) no comportarà ni una sola multa o esmena contra la magistrada en qüestió, Ángela Murillo. Al seu torn, i com a conseqüència, el sistema judicial espanyol camparà igual de parcial i sectari en casos que tinguin relació amb el sobiranisme basc i català, pel simple fet que la sentència té un valor simbòlic sense cap mena d’efectes pràctics rellevants.

Això no vol dir que el text en qüestió sigui un fet menor, només faltaria. Però la realitat del cas és que, a pesar d’aquest dictamen judicial, a Arnaldo Otegi ni déu li tornarà els sis anys i mig que es va passar a la trena i que l’antic líder independentista només ha guanyat honor moral. I la cosa ètica, als aparells ideològics de l’estat espanyol, no els la podria ressuar més. Perquè Otegi va anar al trullo per la simple intenció espanyola d’escarmentar la classe política basca i d’humiliar un home que, ja en aquell temps, apostava clarament per la pau. Però tot això, insisteixo, al kilòmetre zero els sona com una indigesta òpera russa. De fet, fins i tot en termes europeus, Espanya pot respirar ben tranquil·la; el 2017, el TEDH va emetre 1.068 sentències amb preeminència de Rússia (305), Turquia (116), Ucraïna (87) i Romania (69). Només sis de totes aquestes van referir-se a assumptes espanyols, cinc de les quals foren condemnatòries. Xavalla.

El sobiranisme sempre ha somniat en la via Otegi, perquè li resulta molt més fàcil anar a dormir amb l’esperit angèlic de la víctima que no pas donar batalla a l’enemic

És possible que el mateix tribunal dictamini d’aquí a uns anys que els judicis dels líders sobiranistes han tingut el mateix nivell de frau que el d’Otegi? Completament, de fet resulta quasi segur! Però l’important del cas és notar com l’Estat pot respirar tranquil·líssim i fumar-se tots els puros que calguin quan arribi l’esmentada sentència que, si triga el mateix, no haurà evitat que els nostres presos polítics visquin anys a les (nostres) presons. Legitimitat moral? Tota i més! Però la victòria política continuarà essent netament estatal, car les guerres es guanyen amb llances i no pas amb poemes d’amor i d’enyor. El sobiranisme sempre ha somniat en la via Otegi, perquè, com passa sempre, li resulta molt més fàcil anar a dormir amb l’esperit angèlic de la víctima que no pas donar batalla a l’enemic. I així passen dècades i segles en els quals anem tocant la pilota i tenim un enorme percentatge de possessió, però la Champions la guanya l’altre. 

Si us explico tot això, que és cosa prou sabuda i objectiva, és només perquè quan us venguin l’enèsima moto a partir de la qual ens hem de carregar de raons davant d’Europa, ordir mobilitzacions massives a Brussel·les, fer que tot el continent conegui la nostra dissort i tota la mandanga possible, us continuen prenent el pèl i encastant-vos en el paper de víctima que, a banda de ni olorar la independència, només serveix perquè els genis del procés continuïn assegurant-se la nòmina mensual. Sento si us entristiu, però ja sabeu que mai no escric articles per a creients.