Com que això d’enximplar la base independentista també ha d’arribar als ciutadans que abracen la cultura islàmica, aquesta darrera setmana els capatassos d’Esquerra s’han dedicat a promocionar el retall d’un vídeo d’Els Matins a TV3 en què l’activista i diputada d’ERC al Parlament, Najat Driouech, defenia l’ús del hijab amb un argumentari interessantíssim: “El vel és una peça de roba –afirmava Driouech– i té el significat que tu li vulguis donar; pot ser religiós, pot ser identitari i pot ser masclista quan és imposat, però també és un acte de llibertat.” Deixant clar que no hi ha coacció estètica tolerable, i afegint que procedeix d’un entorn estrictament matriarcal, la diputada explicava també que decidí posar-se’l quan va morir la seva àvia i els seus valors “van trontollar”: amb seguretat marmòria, titlla l’acció com un fet “personal, molt meditat i no imposat per ningú”.
Formar part o adoptar les pautes i les creences d’una cultura determinada mai no és una decisió enterament lliure ni, sobretot, ha d’estudiar-se com a fonamentada en l’arbitri. Així passa també amb els resultats físics-corporals d’una tradició heretada: ningú decideix vestir-se, menjar o cardar d’una forma concreta, i fins i tot en canvis d’aparença radicals que volen exhibir un tipus determinat de militància política (com ara l’estètica butch, amb la qual moltes lesbianes s’abillaren com homes els anys setanta per ressaltar frívolament la contingència entre gènere i sexe; consulti’s Judith Butler a Gender Trouble) aquestes transformacions s’acullen a una cita prèvia de pautes que algú ha pensat per nosaltres. Posar-se vel o dur texans no és una decisió enterament lliure ni individual i just per això cal avaluar-la des del grau de llibertat o gaudi col·lectiu que provoca, no de la qual és causa.
Un dels grans filòsofs d’Esquerra a Twitter, Joan Tardà, defensava la seva companya de militància comparant l’acte de tapar-se el cap amb un vel amb menjar bacallà en Quaresma, dur una gorra Nike o el famós colador que els pastafaris s’encastaven a la closca. Tot això són fenòmens culturals menats per pautes (i el capitalisme, en l’àmbit de les marques, n’imposa moltes amb més força que algunes deïtats), però remeten a objectes que no tenen els mateixos resultats castradors en la seva capacitat vexatòria, car ni el bacallà ni les gorres han provocat una discriminació religiosa que, ai las, té la particularitat d’aplicar-se només a la melena femenina. La societat del capital ha cosificat forçosament el cos de la dona, sovint amb la mateix opressió que el vel? Correcte, però el liberalisme resultant li ha regalat molts més instruments per tal d’alliberar-se’n.
Formar part o adoptar les pautes i les creences d’una cultura determinada mai no és una decisió enterament lliure ni, sobretot, ha d’estudiar-se com a fonamentada en l’arbitri
De fet, si la senyora Driouech pot arribar a pensar que l’acte de posar-se al cap una tela que vexa i encara coacciona milions de dones de tot el món (una gràcia divina que, insisteixo, és curiosament molt més laxa amb els mascles i la seva tofa) és mercès a la societat liberal derivada de l’ateisme, l’única –com explica el filòsof Slavoj Žižek– en què hom pot creure i abillar-se com vulgui amb garanties de no ser exclòs, posar-se una gorra Nike quan faci solet o menjar bacallà quan hom tingui ganes de halar-ne. Com a liberal, només faltaria, abraço que tothom marqui el seu cos com vulgui, però d’aquí a l’equiparació d’amagar part d’un cos a perpetrar un acte performatiu amb un colador al cap hi ha una diferència de llibertat resultant que fins i tot el pobre Tardà pot arribar a entendre, si s’hi esforça una miqueta i deixa d’abaixar el llistó de la intel·ligència per eixamplar la beneiteria.
Quin enyor, estimats lectors, d’aquella esquerra anticlerical que vetllava perquè les dones poguessin ballar nues, ben lluny dels cossos tapats, i que tenia la valentia de detectar la imbecil·litat amb tanta agudesa, i més quan aquesta venia servida per la insofrible cosa beata dels creients. Com heu canviat, republicans, i quin mal us està fent això de voler quedar sempre bé amb tothom.