Si Artur Mas hagués tramat el 9-N com un referèndum vinculant, sense pervertir la votació per acabar convertint-la en una performance noucentista (copyright, Enric Vila) i si Carles Puigdemont hagués aplicat el meravellós resultat de les urnes l’1-O quan tocava, el sobiranisme hauria ordit un cop de força musculós i efectiu davant d’un espanyolisme agònic i sense capacitat de mobilització al territori. Dissortadament, les estructures d’estat que no eren ni estructures ni d’estat, la llei de transitorietat que no era ni transitòria i la declaració d’independència sense independència han regalat un temps valuosíssim a l’espanyolisme per reafirmar-se políticament i ocupar uns carrers que ja no seran sempre nostres. Catalunya va despertar la fera d’Ibèria amb el procés, i el pitjor de tot plegat és que el nacionalisme espanyol (es digui Vox, Casado o Rivera) pretén reprimir l’independentisme com si la secessió hagués estat un projecte seriós i plausible.

Per això resulta curiosa la sorpresa general davant l’emergència de Vox a Andalusia, quan de fet fou la mateixa esquerra i Pedro Sánchez en especial qui publicitaren el partit de Santi Abascal amb la intenció de disgregar el vot dretà, pensant-se que la cosa no passaria de fet marginal. També l’entorn de l’independentisme que, tot i comptar amb una important quota de genis per metre quadrat, va oblidar el teorema de parvulari segons el qual sempre que Catalunya mostra voluntat d’alliberament, Espanya s’africanitza. Mireu si té gràcia la vida, que Vox ha nascut a l’ombra de les televisions d’esquerra estatals i ha tingut una plataforma privilegiada a TV3, on els cranis privilegiats del FAQS hi han convidat regularment els seus estrafolaris portaveus (paradoxalment, mai dels jamais n’han convidat a cap speaker de les Primàries: se’ls deu haveu passat, al duet d’ulls de poll...).

La declaració d’independència sense independència ha regalat un temps valuosíssim a l’espanyolisme per reafirmar-se políticament i ocupar uns carrers que ja no seran sempre nostres

Lluny d’esmenar els seus errors, el sobiranisme i l’administració Torra continuen a la recherche del momentum indepe mentre la divisió dels partits és d’una radicalitat total. Només així s’explica aquesta curiosa vaga de fam (i escric curiosa no perquè li regategi valor i força en tant que moviment clau de l’estratègia no-violenta, sinó perquè aquesta protesta deu ser la primera de la història de la humanitat que s’inicia dient explícitament que no arribarà fins a límits on la salut perilli) només secundada pels antics consellers de Convergència i Jordi Sànchez, l’home de David Madí a l’ANC, una protesta que l’àmbit republicà no només ignorarà, sinó que ha enfurismat de valent Junqueras, conscient que els convergents són tremendament hàbils contraprogramant el seu auge. Pobra Esquerra, filleta meva, que sempre acabes caient a la trampa del germà gran.

Fa mesos, situacions d’engany com aquesta m’acostumaven a emprenyar de valent. Però ara que som de ple en l’era de la neo-autonomia, no tinc més remei que aplaudir amb les orelles la tasca de la propaganda convergent, magistral a convertir qualsevol crítica a aquesta vaga de fum en una mostra d’inhumanitat, esperit gèlid i al·lèrgia a l’angoixa versemblant que viuran els nostres presos. Abans m’aïrava, insisteixo, però ara tot el meu esperit acata la perícia propagandística dels de sempre i la seva inigualada capacitat per convertir qualsevol esmena en un xantatge emocional que assenyali com a inhumà o mal patriota quisvulla amb pretensions crítiques. També cal dir, no obstant, que si un deu per cent, què dic un deu, un u per cent d’aquesta ciència del xantatge s’hagués invertit a fer la independència, la tribu ja seria lliure de fot segles.

Tian Riba
Opinió La rebel·lió dels animals Tian Riba
Agustí Colomines
Opinió L’esclerosi del règim del 78 Agustí Colomines