Una de les curiositats dels preludis eterns d’aquesta campanya electoral, d’ençà de la no aplicació del referèndum de l’1-O, ha estat la de comprovar com l’espanyolisme polític ha guanyat terreny a Catalunya a base processitzar els seus usos i costums. La mostra més primària són les manifestacions, en les quals Societat Civil Catalana ha aconseguit mobilitzar un seguit de conciutadans interessats no només a mantenir la unitat d’Espanya des de Catalunya, sinó particularment jolius imaginant la idea de fotre el Molt Honorable 130 a la garjola. L’unionisme no només s’ha manifestat al carrer (amb xifres inflades que copien fil per randa la pràctica indepe), sinó que ha ressuscitat amb el sentiment d’orgull espanyol als carrers de Catalunya i també ha calcat a la perfecció el gest d’incorporar membres de les entitats civils a les llistes dels partits.

Al seu torn, i la cosa hauria de preocupar el sobiranisme, existeix un pacte tàcit entre Ciutadans, PSC i PP a partir del qual no hi haurà cap problema a investir el candidat més votat de les tres formacions, en cas de poder arribar a la majoria necessària al Parlament. Amb les enquestes a mà, la cosa encara sembla un cas de ficció, però cal entendre que, per primera vegada en democràcia, l’espanyolisme és conscient que hi ha uns comicis on es juga el pa i la sal. Lluny queden les eleccions dels anys noranta on, per exemple, la majoria de votants del PSOE ni sabien que hi havia comicis a Catalunya o fins i tot es podien permetre el luxe de votar Felipe a Madrid i un alcalde mig sobiranista als seus municipis. El tripartit del 155, com així l’anomena hàbilment Puigdemont, es presenta amb el somni humit que tenia Patxi López: demostrar que una Catalunya sense sobiranistes és ben possible.

Si l’independentisme creu que explotant la repressió dels seus polítics empresonats en té prou, crec que la cosa no pot pintar gaire bé

A diferència d’altres comicis, la mobilització espanyolista al país augmentarà pel simple fet que la majoria de cadenes d’àmbit estatal ja tenen previst encastar els seus platós a Barcelona amb tal de fer-hi especials informatius maratonians. D’avorrir sobiranament les audiències fa mesos, el problema català ha recobrat ara l’asil del prime time, i aquest no és un fet purament comunicatiu: a l’espanyolisme li interessa molt i molt explotar les contradiccions d’uns polítics independentistes que no han acabat de complir les promeses fetes als seus electors i, curiositats de la vida, comparteix amb el bàndol opositor (exceptuant la CUP) la intenció d’esborrar la imatge de l’1-O com un referèndum autènticament vinculant. Ho vàrem palesar fa pocs dies en el debat entre Arrimadas i Rovira a ca l’Évole: es tracta de posar els sobiranistes a la defensiva per explotar-los el cangueli.

Si els polítics independentistes continuen visitant televisions espanyoles seria interessant que es preparessin millor els debats per tal d’evitar el paper galdós que Rovira va fer a La Sexta, on fins i tot el presentador podemita va haver d’acabar-la ajudant per donar un pèl més de joc a la conversa. Si l’independentisme creu que explotant la repressió dels seus polítics empresonats en té prou, crec que la cosa no pot pintar gaire bé. És ben possible que el 25% d’indecisos de la darrera enquesta del CIS no només pertanyin a la facció espanyolista i potser molts d’ells, més que espelmetes i martirologis, estan esperant encara que els seus possibles líders els donin més explicacions sobre tot el que ha passat aquests darrers mesos i com pensen sortir d’aquest atzucac. Amb un espanyolisme processitzat i al carrer, en aquestes eleccions encara hi ha molta partida per sorpreses.

Dit això, sobta que els únics que encara parlin d’unilateralitat i reivindiquin les urnes i el seu resultat siguin els diputats de la CUP, el partit més fidel al sacrifici del poble català. Sigui com sigui, la fi precipitada del procés ha fet que fins i tot els espanyols es prenguin seriosament les eleccions autonòmiques. Comptat i debatut, es pot considerar tot un èxit...