Ara que els compatriotes han tornat a reeditar el règim de la Catalunya autonòmica el passat 14-F, serà fàcil comprovar com els espanyols ja no necessitaran jutges ni buròcrates per exercir la repressió; els fan la feina, i d’una forma exemplar, els polítics de la Generalitat. Aquesta setmana els Mossos d’Esquadra buidaven l’ull d’una conciutadana, un altre ull de la cara, i el comú dels catalans acceptava amb naturalitat que el conseller d’Interior Miquel Sàmper tingués els sants picarols d’afirmar que cal un canvi en el model de seguretat pública del país (dic que cal pebrotera curulla per afirmar-ho, car qui ho sosté és conseller des del 3 de setembre de l’any 2020!). Per si això fora poc, un tuitaire anomenat Quim Torra s’ha passat la setmana regalant consells sobre com caldria gestionar la policia catalana. Sí, ho heu llegit bé; Quim Torra, el president que anomenà Sàmper i el seu il·lustre antecessor Miquel Buch. Quins collons, diria aquell savi...

Les races jovenívoles i vigoroses del país tornen a cremar els carrers, i no pas perquè el Gobierno més progressista de la història foti un raper a la garjola, sinó perquè la precarietat laboral dels menors de 26 anys a Barcelona és d’un 90% i ja em diràs què coi has de cardar de nit si els bars tanquen i el teu país et recorda a diari que no cal que t’escarrassis en formar-te perquè aquí tot el peix està venut. Aquesta violència no és costosa perquè cremi contenidors ni semàfors; el dolorós és que resulta ser un decorat més d’un escenari on tota la política està intentant reeditar el pacte de la Transició com si l’1-0 no hagués passat i els discursos de fa quaranta anys poguessin reciclar-se. Cada vegada em trobo més amics independentistes que, de sobte, s’assemblen als seus pares convergents i diuen que això nostre no és realista i ara el que cal és tenir un govern que gestioni l’autonomia d’una forma eficient. Volíem la llibertat i tenim Pere Aragonès.

la nostra preocupació ha de ser la de com formar homes i dones lliures en un entorn on l’albir no té cap incentiu i tothom busca una sortida fàcil a les fogueres

Quan els ciutadans sospiren per la tecnocràcia dels epidemiòlegs estrella o s’abandonen al carrer per jugar a fet i amagar amb els Mossos és que ja no tenen cap mena d’esperança en el seu present. Des de dues posicions ben diferents, hom assumeix que la política ja no pot fer res per l’individu, i per això la confies al doctor Argimon de torn o te’n vas a l’Eixample a incendiar-li la cantonada a la padrina. Mentre passa tot això, les negociacions per la formació de govern són com un petit sainet que no interessa ningú més enllà de les oligarquies dels partits polítics i les seves respectives agències de col·locació. Més enllà de qui presideixi l’autonomia, que és una cosa ben poc encigaladora, ara la nostra preocupació ha de ser de com formar homes i dones lliures en un entorn on l’albir no té cap incentiu i tothom busca una sortida fàcil a les fogueres. És igual qui governi ara, perquè l’únic objectiu que podrà tenir és fer-li la feina bruta als espanyols.

Primer van enviar els nanos a l’aeroport amb un toc de queda fictici per fer veure que s’aturava el país. D’allí també en tornaren amb un ull i un testicle menys. Ara fan que els nanos s’entretinguin al carrer perquè la Generalitat intenti imposar una nova ètica del seny i l’ordre. De moment, la farsa ja ha costat un altre ull de la cara. Què fem Quim? Continuem apretant? Segur?