És lògic que la cursa dels mascles més rics del món per ser el primer home que comercialitzi vols a l’espai sideral sigui risible per a la majoria de bípedes que ja en tenim prou amb els merders que hi ha al planeta. Però la fal·lera de Jeff Bezos i companyia per cardar el camp del globus no és només un afer per veure qui té la nau més grossa, sinó que resulta lògicament d’una intuïció fonamentada segons la qual el nostre entorn serà ben aviat un indret poc segur per viure. Escric aquesta peça de metafísica d’estar per casa mentre els radiofonistes del país diuen que fa molta calor, impostant aquella veu d’escolanet per advertir la tribu que fugi del bosc i es guardi els llumins a la butxaca. Després d’un any d’estrès per la covid i el posterior tancament, els mitjans necessiten quilos de por fresca i aquestes últimes setmanes les fotografies dels focs de Grècia els han donat pinso de franc.
Som en plena onada de foc, la terra crema, i els opinaires del món entonen el missal apocalíptic del canvi climàtic amb aquella salmòdia tan cristiana de personalitzar la natura i recordar als irresponsables humans que els boscos del món són cendra perquè la natura es pren la venjança del nostre maltractament. Guaiteu qualsevol de les portades dels diaris dels últims dies i el substrat conceptual de les imatges ja no són els pagesos que perden els conreus ni les famílies que han de cardar el camp de sa casa, sinó la ira dels arbres i la mala llet de la selva retornant el dolor que han patit per aquella llauna de cervesa que vas llençar al mar quan anaves taja pel port de Barcelona. Entre els nous drets que ha adquirit el medi, a qui filòsofs com Serres havien dotat de subjectivitat legal, ara ja hi ha la capacitat de retornar la bufetada, la força per igualar el dany rebut.
El reclòs a la llar va configurant-se com el ciutadà ideal per al poder: pot treballar les hores que calgui, consumeix sense protestar i té la gràcia de deixar l’arbust en pau
Tot això és la macrofotografia pensamental i la política hi respon d’una manera molt curiosa. Avui mateix llegíem que la Generalitat restringirà l’accés al medi natural en més de tres centenars de municipis catalans. Primer es va confinar l’ésser humà per la seva potencialitat de contagiar el virus de Wuhan i ara les administracions de tot el món s’han autoimposat l’obligació de tancar la mateixa natura per evitar que es contagiï de l’estultícia humana. Després d’enclaustrar homes, dones i éssers en transició sexual a casa durant mesos, ara la política posa el forrellat al bosc mentre adverteix als súbdits que facin vacances però amb precaució. El reclòs a la llar va configurant-se com el ciutadà ideal per al poder: pot treballar les hores que calgui (o, si és funcionari, deixar de currar sense que es noti tant), consumeix sense protestar i té la gràcia de deixar l’arbust en pau.
Aquesta transformació del ciutadà en un objecte que sobreviu a casa i la humanització del medi com una font a preservar de la nostra interferència no és cap broma. Forma part del mateix i idèntic pla per retirar els homes de la vida al carrer; ben aviat, el món no haurà de patir pels desnonats, sinó per una quantitat inquantificable d’éssers humans que es tanquen a casa amb la sola companyia de les seves pantalles. En un entorn així, de venjança natural i d’isolació antropològica, és ben normal que els rics del món vulguin adaptar-se als nous temps i construir-se una caseta a l’espai, l’únic indret on els éssers humans encara no han provocat un incendi. La intuïció de Mr. Amazon i companyia no és una mamarratxada, insisteixo; primer van veure clar que el futur del món seria el consum a domicili i ara ja planegen una vida idíl·lica en una capseta a Mart.
La terra crema i és un bon motiu perquè et quedis a casa. No surtis, literalment, a fotre el camp. Com a màxim, i ja és molt, tresca fins al supermercat i compra't vianda ecològica. Endolla Netflix i toca’t els picarols al sofà. Els interiors seran sempre nostres i els boscos t’ho agrairan. Ben aviat, creieu-me, fins i tot els dictadors es faran ecologistes.