Per aquelles curiositats de la vida, els catalans estem processant a comptagotes la veritat sobre els preparatius de l’1-O i la no aplicació del referèndum gràcies a la (tan prevaricadora com tossuda) tasca del jutge Pablo Llarena, que no només ha resultat ser el braç polític de la repressió judicial amb què Rajoy, Sánchez i Rivera pretenen silenciar l’independentisme, sinó també un dels nostres grans informers. Dilluns passat, sense anar més lluny, Marta Rovira tornava a insistir en el fet que demanà a Carles Puigdemont que aturés la votació el migdia de l’1-O, tot just quan les imatges de la policia colpejant salvatgement la població començaven a viatjar a tots els grups de whatsapp del país. La cosa té certa gràcia, perquè fins ara i sotto voce, eren els piuladors clandestins d’Esquerra qui et contaven irats com fou el PDeCAT qui va pretendre tocar la corneta de la retirada el matí del referèndum no aplicat, per por que la violència augmentés radicalment durant el dia.

El jutge Llarena s’ho deu passar pipa veient com els independentistes no només es desacrediten davant dels seus electors (admetent que ni havien pensat a aplicar el referèndum ni tenien cap mena de preparació efectiva per, si més no, intentar-ho; la qual cosa, dit sigui de pas, no és només una estratègia de defensa), sinó també admirant com els partits catalans juguen a un sálvese quien pueda on tothom afirma haver estat el primer a avisar el Molt Honorable 130 que el procés s’havia d’aturar per tornar-lo al cau tranquil i estèril de la legalitat espanyola. Així Marta Pascal, ai las, que declarant al Suprem semblava tan convençuda del seu marc legal com si ella mateixa hagués escrit l’article vuitè de la Constitució del 78: ni els estrafolaris jacobins de VOX, pobrets meus, van gosar demanar fiança per a la colíder convergent. Llarena, insisteixo, deu pregar perquè el judici s’eternitzi.

Junqueras faria bé de lluitar i fer tot el possible perquè el Parlament escollís el candidat que van votar els catalans i posar-se a disposició d’un nou govern Puigdemont

Esquerra creu ingènuament que només arribarà a regnar en el món de l’independentisme si modera el llenguatge dels seus líders i així guanya temps i aire amb la conegudíssima excusa d’eixamplar la base social del secessionisme. Però si continua per aquest camí, el partit republicà no només no serà hegemònic en termes electorals a Catalunya (on el predomini del moderantisme, les veritats a mitges i el sí-però-no el té apamadíssim el món convergent), sinó que acabarà espedaçat en lluites internes com així li ha passat al PDeCAT. En comptes d’escriure cartes sobre l’amor des d’Estremera, Junqueras faria bé de lluitar i fer tot el possible perquè el Parlament escollís el candidat que van votar els catalans i posar-se a disposició d’un nou govern Puigdemont, que és —ara per ara— l’única incomoditat que pot incomodar les marmòries estructures de poder espanyol.

Al seu torn, Rovira només podrà continuar essent una líder independentista amb credibilitat si reivindica com ella mateixa va estar en contra de suspendre la declaració d’independència i va enfrontar-se directament i forçuda a Junqueras quan el vicepresident es va posar de perfil quan el Govern renuncià a la unilateralitat. Fent-se la moderada i escudant-se novament en la violència de l’Estat, Rovira no només està justificant que l’independentisme reculi davant l’amenaça de força bruta espanyola (que és justament allò que els ciutadans no van fer l’1-O, mostrant un coratge que encara fa tremolar), sinó que deixa Esquerra exposada al suïcidi innecessari de convertir el seu partit en una cosa pujolista. Dit això, esperem que en les properes setmanes siguin els nostres polítics qui ens diguin la veritat: perquè tenir-la via un jutge espanyol fa una certa vergonya aliena.