A vegades hi ha d’aquelles notícies importantíssimes susceptibles de provocar un brogit estentori que passen desapercebudes al comú com la carícia d’una cortesana quan et vol indicar el camí cap a l’alcova. Així la setmana passada amb l’atorgament del tercer grau a l’antic tresorer de Convergència Democràtica de Catalunya, Daniel Osàcar, condemnat a tres anys i sis mesos de presó pel Tribunal Suprem degut al transvasament (sic) de comissions il·lícites de Ferrovial i altres empreses d’amiguis al Palau de la Música. A partir d’ara, Osàcar ja no dormirà al centre penitenciari de Brians 2, sinó en un piset tutelat per a presos. La notícia ens sobtà com un calbot inesperat, i no només pel fet que Osàcar hagi passat només setanta-cinc dies a la presó (hi va ingressar a finals de juny!), sinó perquè el tercer grau de la condemna a l’antic courier de Convergència ha estat proposada per fiscalia.

Així doncs, mentre Millet i Montull passaran els dies jugant a dòmino a la trena, tot recordant les antigues nits de glòria, concerts i putes, Osàcar (l’home a qui Artur Mas encara enguany dedica elogis quan dina al privat de ca l’Isidre) podrà gaudir d’un règim de semillibertat i tot per obra i gràcia d’un altíssim representant de la pèrfida judicatura espanyola. No és l’única sorpresa a comentar, puix que, com avançava la seductora caçanotícies Lola García fa pocs dies a La Vanguardia, l’equip de Pedro Sánchez ja treballa amb Jaume Asens (actual virrei català del quilòmetre zero) un projecte de modificació ad hoc del Codi Penal que “actualitzaria” els delictes de rebel·lió i de sedició recalcant-ne la violència física, mesura que provocaria una relectura de les condemnes als presos polítics i, si la providència no ho impedeix, acabaria en la seva llibertat en poc més d’un any.

Déu me’n guardi mai de comparar Osàcar amb els nostres presos polítics (ans al contrari, l’antic tresorer de Convergència fou un pobre comissionista més aviat grisot, mentre que els nostres estimats líders han comès errors i ens han colat falòrnies molt més greus per al país que quatre sobres curulls de bitllets de cinc-cents), però aquestes són dues notícies que expliquen molt bé la rendició de l’independentisme al poder espanyol. Per una banda, i com s’ha fet amb tots els culpables de finançament il·legal dels partits, l’Estat ha acabat exonerant un convergent de sempre, i no només perquè hagi perpetrat malifetes molt menors a les dels seus equivalents madrilenys, sinó també perquè al poder central li interessa viure en paus amb la Convergència as usual, lladregota però pactista.

 Hom podria entendre que la premsa de la tribu passi de puntetes per l’enèsim tracte de favor al membre d’una trama corrupta ben nostrada, però que s’accepti com a normal una pax romana que acabarà amb qualsevol pretensió independentista diria que passa de mida

Per altra banda, negociant amb els partits catalans una reducció exprés del seu delicte amb la mediació dels Comuns, els aparells ideològics d’Espanya s’asseguren que els líders que han passat per la presó continuïn influint en la vida política catalana durant dècades. Per dir-ho clar i català, els enemics tindran l’absoluta certesa que els presos polítics continuaran exercint la via del processisme (a saber, aquella conducta que consisteix a declarar-se independentista però no fer la independència jamai dels jamais) i Catalunya s’adormirà en la letargia d’un nou pujolisme de líders molt carismàtics, amb el glamur d’haver passat per la garjola i la repressió, però lligats de mans i peus a l’hora de fer cap avenç substancial en la sobirania del país. Per veure el gest no cal ser un gran analista, car això de reformar les lleis per assegurar la pervivència l’antic règim és pura marca Espanya.

El que sí que sorprèn en gran manera és com els meus conciutadans assisteixen impassibles a l’enèsim atado y bien atado dels nostres estimadíssims veïns (que compta, evidentment, amb l’aquiescència de la cúpula de l’independentisme, que és igualment contrària a la llibertat dels catalans) sense immutar-se ni escandalitzar-se. Hom podria entendre que la premsa de la tribu passi de puntetes per l’enèsim tracte de favor al membre d’una trama corrupta ben nostrada, però que s’accepti com a normal una pax romana que acabarà amb qualsevol pretensió independentista diria que passa de mida. La cosa no m’hauria de sorprendre, vist que els partits catalans no han fet sinó mantenir-se en aquella existència xup-xup tan pròpia del catalanisme consistent a bramar molt però no llençar cap paper a terra. Però dels ciutadans, inclòs de mi mateix, esperava un pèl més de rebel·lia.

Admeto la culpa de tenir anhels tan naïfs, impropis d’algú que aspira a la condició de filòsof. De fet, si alguna cosa ens ha ensenyat el bitxet groc de Wuhan és que d’acatar l’Estat els catalans en som especialistes. Potser la cosa és ben lògica; a mesura d’exercitar-se en l’obediència i en el no passar comptes amb les nostres altíssimes instàncies, hem acabat convertint-nos en un poble perfecte de cara a dissimular les rendicions. Si encara us costa veure-les, no patiu, que en el futur en tindrem a cabassos i exercitar-se en la caça al vol serà tot un entreteniment... 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Enric Vila
Opinió Torra i els presos Enric Vila
Bernat Dedéu
Opinió Del dolor a l’esperança Bernat Dedéu