Un dels pocs al·licients d’aquesta campanya electoral, que encaro amb certa desídia, serà el de veure quines fórmules utilitzen els partits sobiranistes per referir-se a l’1-O. Allò que havia de ser un referèndum vinculant i el resultat del qual els nostres líders mai no van aplicar ni defensar, ha passat a ser recentment, en veu de Marta Rovira, una mera “proesa” del poble de Catalunya. Continuant en l’esperit creatiu, el president Puigdemont s’ha referit al 21-D com una “segona volta” de l’1-O, la qual cosa palesa que Catalunya serà el primer país de la història galàctica que refermi el resultat d’un referèndum d’autodeterminació en unes eleccions convocades pel règim del qual hom es volia separar. Haig de confessar que, entusiasta com sóc de la nostra llengua, m’ho estic passant pipa amb aquest nivell de cabriola sintàctica que ens referma com un poble molt atent a l’originalitat.

Els polítics catalans podrien haver fet ús i abús d’altres fórmules, començant per enunciar la puta veritat. Podrien haver dit, i això els hauria humanitzat, per exemple: “No vam aplicar ni defensar el resultat de l’1-O perquè no crèiem que els ciutadans aguantéssiu la violència policial espanyola amb tanta dignitat”. Fem-ho un pèl més barroc: “No vam preveure cap defensa de la república després de declarar-la, pel simple fet que mai no pensàrem aplicar el referèndum, sinó que volíem utilitzar-lo com una eina de pressió per negociar amb Espanya.” Fins i tot podrien anar més lluny: “No només vam renunciar a aplicar l’1-O, sinó que després del 21-D, amb la Generalitat ara molt més intervinguda i amb molts polítics electes sota amenaça contínua de presó, ens serà encara més impossible de fer-ho.” Tot això es podria dir, ai las!, però a risc de tractar d’adults els electors.

Ben aviat fins i tot nosaltres oblidarem que un bell dia de tardor vàrem tenir l’Estat espanyol contra les cordes i mig món admirant la nostra fortalesa

Com ja vaig avisar fa setmanes en una d’aquestes idees clares i senzilles que als cursis us pertorben tant, a mesura que passi el temps serà el mateix independentisme el que s’encarregui d’esborrar tota la força simbòlica i política del referèndum. Però tot és positiu, amics meus, perquè ara es pot entendre perfectament per què a molts líders del país (i alguns malànimes que en comanden l’estratègia des de l’ombra de l’estat major) el referèndum sempre els va incomodar i no s’hi van apuntar fins que la massa dels seus electors els hi abocà de forma inexorable. De fet, contràriament al que s’ha dit sovint, no és que els partits indepes tinguessin això de la república poc preparat: sobre el futur estat s’hi va pensar molt, però no es va dedicar ni un sol minut a veure com se’l defensaria. Això explica tanta cabriola verbal sobre l’1-O: és el mirall del millor i pitjor que hem fet.

No obstant això, podeu estar tranquils. Entre concerts, espelmes i memorials de greuges, ben aviat fins i tot nosaltres oblidarem que un bell dia de tardor vàrem tenir l’Estat espanyol contra les cordes i mig món admirant la nostra fortalesa. Oblidar la pròpia força és un dels clàssics paràmetres dels pobles mesells. Bé, que gaudiu molt d’aquesta segona volta. Encara ens divertirem molt més.