Tinc 44 anys. Vaig néixer a Beni-Sidel, un poble de la província de Nador, al Marroc. D’adolescent em vaig apartar una mica dels meus orígens, però d’ençà que hi vam enterrar el meu pare, el 2016, torno sovint a casa, i ara m’encanta passejar per Casablanca i Tetuan. Vaig arribar a Catalunya quan tenia set anys. Soc psicòleg i escriptor. M’interessa l’escriptura com a eina de recerca de la pròpia identitat i com a forma de configurar la dels altres. Estimo molt els meus pacients, perquè m’obren la seva vida i se sinceren en el seu dolor: hi tinc un vincle diferent de l’amistat, perquè me’ls escolto des d’on em pertoca, per ajudar-los millor. La psicologia i la literatura tenen un nexe comú: les històries que, ben explicades, poden arribar a curar. He publicat novel·les (Límites y fronteras, No) i també assaig (Cartes al meu fill, un català de soca-rel, gairebé). A la foto de perfil de Whatsapp tinc el dibuix d’un divan molt bonic que em va fer la col·lega artterapeuta Carolina Bortheiry.

Saïd El Kadaoui psicoleg - Sergi Alcazar

Fa poc he fet quaranta anys. Tot em sembla una puta merda. Necessito teràpia.
Als quaranta t’adones que la vida és una merda, però que és una merda que val molt la pena de viure. Si fem cas a les estadístiques d’edat en un país com ara el nostre, els quaranta conformen tot just la meitat de la vida. Per tant, t’agradi o no, quan en fas quaranta t’adones que això va de debò, que hi ha problemes que has guardat al calaix i que ara et cal afrontar, que els projectes individuals són importants i que el cos no sempre t’acompanya com voldries. La crisi dels quaranta s’assembla en certa manera a l’adolescència: el cos canvia, manifestant-se en forma de panxa, de dolors musculars. De fet, és justament ara quan t’adones de l’existència del cos: quan perd vigor.

El meu cos s’ha tornat un límit.
És encara més radical que això; el cos es converteix en una metàfora més àmplia, perquè t’adones que tot té un límit. El cos l’has de cuidar, perquè no és il·limitat, però la vida tampoc. Posar límits, per exemple, és assumir que no sempre has de fer el que els altres volen de tu, que no sempre has d’estar sotmès a uns horaris laborals injustos, que no sempre has d’acatar el que s’espera de tu. En aquest sentit, també és millor que l’adolescència, que és un moment d’anar perdut, de moure’t en una mena d’assaig-error constant, en què tens ideals que tot just comencen a florir (i la majoria d’adolescents, i això és bo, els defensen amb molta vehemència). Ara, als quaranta, els ideals ja van prenent forma d’una forma molt menys ingènua.

Però ens tornem gilipolles i acabem fent running.
Hi ha dues maneres d’afrontar la corporalitat. La més adolescent implica intentar sobrepassar-la, en un concurs per forçar el cos. Però també hi ha l’opció de, simplement, tenir-ne cura. No tota la gent que corre ho fa perquè no accepti la seva edat. El cos et connecta amb la teva realitat i et demana que facis moviment, que comencis a cuidar-lo. Jo, per exemple, soc molt gandul per a això de l’esport: he provat de fer natació i pàdel amb els amics, tot i que després de practicar-lo una horeta ens acabàvem fotent unes quantes cerveses les tres hores següents i el negoci no acabava de rutllar. Ara em conformo amb anar del despatx a casa i viceversa caminant.

Una persona que sigui conscient del seu avorriment ja és menys avorrida

T’adones que ets una persona molt menys especial (i més avorrida) del que esperaves.
Si fossis el meu pacient i em diguessis això et respondria: “Anem bé!”. Perquè una persona que sigui conscient del seu avorriment ja és menys avorrida. Només pots lluitar contra els teus límits si t’adones d’ells, si hi has reflexionat una mica. Si tu vinguessis a la consulta, amb quaranta i seixanta anys, i em diguessis que encara ets molt jove (i que fas activitats, vesteixes o penses “com els joves”) llavors sí que tindries un problema greu, perquè estaries perdent el teu “ara”. Aquest tipus d’avorriment que dius és molt positiu, perquè acabava amb el narcisisme infantil: t’adones que tots som més iguals del que sembla i justament per això aquesta època de maduresa acostuma a venir acompanyada d’un redescobriment molt interessant de l’amistat. Perquè els amics són un mirall perfecte: de fet, la majoria d’ells tampoc són el que havien cregut que serien. Jo, per exemple, somiava ser un gran escriptor, i no ho soc. Però soc un psicòleg que fa bé la seva feina i estic content dels llibres que he escrit i de l’interès que han suscitat. Això és el més positiu de fer quaranta anys: conviure amb la realitat i acceptar-la. Això no és resignar-se: és donar forma als teus somnis.

Saïd El Kadaoui psicoleg - Sergi Alcazar

Exercir d’amic no només és bonic, resulta molt útil.
Fixa’t que no tenim amics només perquè ens sigui útil, però l’amistat sí que acaba essent un vincle molt útil per a tothom. Sense l’amistat et perds una part del món, perquè sense donar-te a l’altre (i els pacients que tenen problemes de solitud pateixen moltíssim, pobrets) no pots dir que hagis viscut plenament. Per què em fa falta un amic? Aquesta és una pregunta utilitària, terrible, perquè quan ajudes a un amic, i pateixes amb ell, aquesta sofrença que tu has recollit també te la recolliran a tu algun dia. És en aquest sentit que un amic, també per compartir un gaudi més frívol i oblidar-te dels problemes, sempre és molt necessari.

Follar. Quines ganes, però quina mandra.
Novament, si ho compares amb l’adolescència, l’acte de seducció quan ets jove està molt més pautat: tens les discoteques, els bars... però ara això de seduir et roba molt de temps que potser voldries dedicar a la feina, als amics. En canvi, el vigor sexual el tens igual que sempre o més! En aquest sentit, has d’intentar dur aquesta energia a altres àmbits de la vida. Si gastéssim tota la potència que tenim només en el sexe també acabaríem malament. De fet, si ho redueixes tot a les demandes d’aquesta cosa que et penja entre les cames, sí que et tornaries ben avorrit! Cal intentar conduir el vigor a aspectes que et donin més seguretat, perquè aquest sí que és un avantatge de la quarantena. En l’àmbit de la feina, per exemple, pot ser molt probablement el teu millor estadi de la vida. Jo ara gaudeixo com mai del meu ofici. M’haig de cuidar, dosificar-me i mirar de no acabar cremat, però soc un psicòleg molt feliç.

No vull tenir fills. És greu?
En absolut. Mira, jo vinc d’una societat en què la vida era ―i és― tremendament pautada: has de fer les coses “d’una manera”, pensar-les “d’una manera”, etcètera. Això és molt còmode, perquè tens poc marge d’elecció i tot molt regulat. Però aquí podem ser una mica més lliures. Això, no obstant, implica altres problemes: a la novel·la No vaig tractar el tema de la neurosi relacionada amb la por a la llibertat. El seu protagonista diu no voler tenir fills, però no para de tenir relacions sense preservatiu amb moltes dones, i no saps fins a quin punt és realment autèntic en la seva negativa. El pes de la llibertat afecta molt l’individu i la nostra cultura superjoica ens pot moure a buscar parella o tenir fills per inèrcia. Però quan un troba la pròpia veu s’adona que no hi ha cap problema en no seguir aquesta norma.

La crisi de la quarantena no és femenina.
Les crisis són un fenomen cultural que no escapa a ningú, perquè som el que hem mamat i les societats on vivim: en aquest sentit, les dones també són sensibles i perceben moltíssim el pas del temps, en aspectes com ara la relació amb el propi cos, que al seu torn també afecten la idea que una dona té del desig o de la sexualitat. La dona, i això també és un punt de vista més cultural, pateix més la força d’allò superjoic, de tot allò que ens han ensenyat, del pes de la cultura. El superjò és allò que la cultura ens mana fer, i sempre té un pes superior en el cas de la feminitat. Ara vivim en una societat alliberada i les crisis arriben no tant per la repressió com per l’agressivitat: una crisi com la dels quaranta també pot implicar una certa rebel·lió, perquè també lluites contra allò que la cultura espera de tu.

Tenim massa por a la ira

Exigeixo el dret a la ira.
Això m’interessa moltíssim, perquè la societat ens ven sempre que la ira, o l’agressivitat, és un sentiment o un estat emocional negatiu. A la consulta ve molta gent emprenyada, amb ganes de carregar-s’ho tot. I jo sempre els dic que no passa res, perquè estar enfadat no és sinònim de cremar-ho tot! Desitjar carregar-se algú no implica necessàriament matar-lo! És molt sa cagar-se en déu, per exemple! La gent ara se sent així en entorn social on impera el políticament correcte: i cal entendre que l’agressivitat no genera necessàriament violència. Sense una mica de mala llet no podem anar pel món. De fet, una de les constants més grans que jo veig en els pacients és la por a la ira, perquè s’associa a l’agressió, a la negativitat. Però la ira és com la sal en un menjar: si n’hi ha massa és infumable, però si n’hi ha poca allò resulta molt fat. La gent intenta obviar els sentiments que tenen mala premsa. Tu no pots carregar-te la teva parella perquè estàs gelós! Però té molta més possibilitat de fer-ho algú que no és conscient de la seva pròpia gelosia, que no pas algú que sap que pateix per això. Si sento gelosia, o enveja, no soc necessàriament una mala persona.

Saïd El Kadaoui psicoleg - Sergi Alcazar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat