Diumenge passat, un diari digital del Raval publicava una entrevista a l’ex-presa Dolors Bassa en què la periodista Txell Partal (Catalunya, que bonics els teus cognoms!) preguntava a l’antiga consellera quina és la crítica que més li molesta després d’haver passat per la garjola. Bassa va fer-me un homenatge que li agraeixo d’antuvi i començà dient: “Sempre responc: en comptes d’estar al sofà fent la crítica, haguessis vingut allà!” (el sofà ja ha adquirit la categoria de clàssic i és una cosa digna de tesi doctoral, car tothom està d’acord que els piulaires poc compromesos amb la lluita tuitem des del sofà, i no pas del defecador o al Jardí de l’Ateneu). Bassa reblava amb la mateixa idea, però amb un pèl més de sofisticació que també apreciem: “Recordo que quan vam sortir la primera vegada, em deien que no ho havíem defensat prou. Però, qui em va venir a defensar en el moment que ens van venir a detenir? Quanta gent hi havia davant de casa meva?”.

Repico mans i orelles i torno a donar les gràcies a Bassa, car, en això del cinisme i la majoria d’afers importants de la vida, les dones acostumen a ser molt més clares que no pas els tediosíssims mascles! I qualifico la seva resposta de doble o triple moral, perquè l’antiga consellera sap del cert que, com es va palesar l’1-O, el comú de la tribu estava més que disposada a posar el cos davant la bòfia per la causa. Com va dir Manuel Delgado de forma genial, els polítics del procés no van castrar la independència perquè tinguessin por dels morts, sinó dels vius! Així fa Bassa, que escuda tots els seus incompliments (ho escriuré fins a la nàusea i pesi a qui pesi: promeses que ella i els seus companys havien signat com a integrants d’un Govern i d’un Parlament que ells mateixos, i no la Verge Maria, havien declarat sobirà). Però lluny d’admetre la barra, l’incompliment i la mentida... Bassa té prou ovaris com per donar les culpes al ciutadà per no haver evitat el seu captiveri.

L’argument és tan bèstia, tan delirant i barrut, que paga la pena fer-hi sesta i analitzar-lo. Perquè si alguna cosa sabien del cert els ex-presos polítics era que, durant l’1-O i els dies posteriors, la ciutadania hauria fet els sacrificis físics que haguessin calgut o ―si més no, per dir-ho de forma més prudent― ho haguessin intentat amb tossuderia. Si l’ANC hagués convocat un pla de resistència no-violenta (que hauria d’haver començat encerclant el port on s’amagaven els piolins de la bòfia enemiga el mateix dia de la votació), milers de bípedes haurien aixecat el cul del sofà com si estiguessin asseguts a un cactus desèrtic! L’argument de Bassa és pervers, puix que, sense haver fet aquesta convocatòria, l’antiga consellera assumeix la passivitat dels ciutadans, bo i reforçant el prejudici processista segons el qual un bon català garla molt però a l’hora de la veritat quan hi ha hòsties, tanca la paradeta de casa, engega TV3 i mira els calbots al Telenotícies.

No vau implementar l’1-O i no ens vau demanar que ens plantéssim a casa vostra justament perquè sabíeu que la gent ho faria i, sota un paternalisme molt més malèfic que qualsevol toga espanyola, vau decidir tirar pel dret entregant-vos a la judicatura enemiga

Doncs repetim-ho, si cal, fins a esgotar tots els sacs de tinta. És mentida. És fals. No és veritat. A la propera avisa, Dolors, i ja veuràs com tindràs la teva portalada de Tarroella plena de gent (fes-ho amb una mica de temps, si és possible, perquè hauríem de sortir en taxi de Vall-Llobrega i ja saps que les gestions a l’Empordà tenen el seu ritme i els cors hi baten en adagio sostenuto). Et diré més, Dolors. No vau implementar l’1-O i no ens vau demanar que ens plantéssim a casa vostra justament perquè sabíeu que la gent ho faria i, sota un paternalisme molt més malèfic que qualsevol toga espanyola, vau decidir tirar pel dret entregant-vos a la judicatura enemiga. És mentida, com dius a l’entrevista, que “estem en les mateixes condicions que el 2017 i tots veiem clar que no hem guanyat.” Recontrano: estem en les condicions del 2017 justament perquè els líders del procés han demostrat que les seves promeses eren fum i que la repressió de l’Estat funciona.

Precisament abans de l’octubre del 2017, un bon amic va preguntar en privat a Soraya Sáenz de Santamaría si Espanya podria arribar a plantejar-se convocar l’exèrcit a Barcelona. Amb el seu somriure funcionarial d’habitud, l’antiga vicepresidenta li respongué que l’Estat no tenia ni un euro per a la benzina dels tancs, però que Espanya disposava d’entitats molt més valuoses que un projectil, com ara el Tribunal de Comptes, reducte pseudolegal que permetria a l’administració, diguem-ho amablement, fer passar quisvulla de la via unilateral a l’independentisme pragmàtic. En efecte, malgrat l’intent de pax autonòmica que Pedro Sánchez ha intentat mitjançant els indults, la màquina trituradora de la judicatura continua mostrant que la implicació d’alguns polítics és directament proporcional al tremolor que els fa la cartera quan els la toques. Espanya no ha necessitat violència: sap que cada polític català té una etiqueta amb el seu preu.

Sigui com sigui, Dolors, ai Dolors, porta’m al ball, t’ho prego. No te’n cardis de la gent amb arguments de taverna. I, de debò t’ho dic, si algun dia ho voleu intentar sense entabanar-nos, avisa’ns: tindràs la sort de rebre una bona sorpresa. De franc, només faltaria.