Contra el que pugui semblar, les delirants negociacions a contrarellotge entre convergents i republicans per formar govern seran d’una gran utilitat per als electors independentistes. Abans i durant la campanya del 14-F, la ineptocràcia indepe va posar la fita de superar el 50% dels vots com a condició prèvia a preparar allò que, segons el diccionari cursi-separatista, conformaria “un nou embat a l’Estat”. Per enèsima vegada, i no és un afer d’opinió sinó purament objectivable, els partits van mentir els ciutadans a dretcient; s’ha superat el límit del 50% i, com ha quedat palès, la independència no només s’ha foragitat de l’agenda política, sinó que els partits s’han dedicat a perdre miserablement el temps sobre afers menors com el paper del Consell per la República i la capacitat de l’independentisme per forçar l’Estat no arriba ni a poder collar-lo per tornar a muntar una d’aquelles tristes, pobres i dissortades taules de diàleg on polítics com Josep Maria Jové negocien amb els socialistes amb el jou d’una possible sentència de presó rere l’orella.
Cal entendre que els partits aixequen i aixecaran la camisa als seus electors pel simple fet que porten pràcticament dos lustres fent-ho sense cap mena de penalització electoral aparent (i escric aparent, perquè el 14-F més de 700.000 conciutadans van girar l’esquena a Junts pel Sou i Esquerra). De fet, la situació actual faria el mateix tuf de ridiculesa encara que el vot independentista hagués arribat al 60%, car els implícits de la política catalana es funden en el fet que les elits tenen barra lliure per prometre i els electors, de moment, cap eina eficaç per contrarestar la fraudulència. Tot això resulta molt útil, insisteixo, per entendre que l’únic objectiu de l’independentisme és cuinar una situació de pax neoautonòmica que possibiliti els indults (el virrei català al Gobierno, Jaume Asens, ja ha dit que la mesura podria tramitar-se durant l’estiu) i que, en el fons, la cúpula del secessionisme no té cap inconvenient a dissimular que avantposa l’excarceració dels presos polítics a l’alliberament de la tribu. Les coses, per fortuna, estan clares.
L’independentisme, en el fons, busca un nou pacte del 78 a través dels indults als presos i del retorn xino-xano al catalanisme pujolista de verb calent i pactisme assenyat. L’única lluita real entre els partits, per molta batussa que es fingeixi, és la de lluitar per aquest espai simbòlic que tradicionalment havia ocupat Convergència i que ara volen acaparar els republicans. Però la tàctica de la nostra ineptocràcia té diversos punts febles. Primer, que si alguna cosa ha demostrat el procés és que la Generalitat és una administració ordida a Madrid per fer creure als catalans que tenen quelcom semblant a una autonomia i així castrar els anhels de l’independentisme amb quatre rals que es reparteixen pocs centenars d’alts càrrecs, una elit que abans juraria la bandera rojigualda de genollons que perdria el jornal. Segon, i conseqüència d’això, que presidències folklòriques com les de Quim Torra han deixat la presidència amb menys efectivitat política i glamur que la possibilitat de liderar una escala de veïns sostinguda amb bigues corcades.
Cada dia serem més i, per fortuna, hi haurà un moment que els partits catalans es veuran acorralats en les seves mentides, car, com ens ensenya la vida mateixa, la veritat acaba surant mercès a l’imperi inexorable del temps
Les elits independentistes no només han menystingut el fet d’haver perdut 700.000 vots el 14-F, sinó que han escarnit la possibilitat que la societat que elles mateixes han endormiscat a base de les seves picabaralles de tres al quarto pugui tramar alternatives polítiques al seu imperi de mínims. Els partits, i per això parlo d’un nou règim del 78, confien que la sola figura dels presos polítics caminant lliures pel carrer podrà segellar aquesta nova transició i que el xantatge emocional d’haver passat per la presó farà impossible que la ciutadania els faci una sola esmena. Afortunadament, els electors no som imbècils del tot i sabem diferenciar la repressió de l’Estat, que n'hi ha i és cruenta, del fet que ens hagin venut una sèrie de motos de les quals ja no en queden ni les rodes. Per fi s’ha entès, i no és pecat d’assumir-ho, que Puigdemont i Junqueras treballen per segellar un pacte amb Espanya i estan molt més interessats que la Viquipèdia els immortalitzi com a màrtirs d’una causa perduda que no pas en fer efectiva la independència.
Fa tres o quatre anys, quan escrivia articles com aquests, els meus lectors m’acusaven de tenir el cor de marbre, d’haver renegat de l’independentisme i de viure obsessionat per ser columnista de l’ABC. De moment, ja ho veieu, a casa no només vivim encantats sense rebre trucades de Julián Quirós (i, mal que pesi a molts, escrivint en aquestes belles i grogues pàgines d’El Nacional), sinó que ens alegra veure com cada dia hi ha més ciutadans que han decidit emancipar-se del processisme i tornar al camí de l’independentisme. Cada dia serem més i, per fortuna, hi haurà un moment que els partits catalans es veuran acorralats en les seves mentides, car, com ens ensenya la vida mateixa, la veritat acaba surant mercès a l’imperi inexorable del temps. Les excuses de Pujol per tenir castrada la tribu van caure, les promeses d’Artur Mas (estructures d’estat al capdavant) han quedat en immenses columnes de fum... i ben aviat el processisme veurà com la seva podridura ja no pot aguantar un descrèdit que primer avorria i ara fa riure.
D’aquest final del procés no només en resultarà una ciutadania molt més desvetllada, i això sempre és una bona notícia, sinó una nova fornada de joves per als qui l’1-O no serà només una data simbòlica sinó un principi fundacional de llibertat irrenunciable. Mentre els partits s’entretenen en uns pactes que ja no interessen ningú, el nou ordre es va formant en les ments del futur i la seva estampida serà imparable. Si la meva generació manté el tipus, i els amics no acaben venent-se a canvi d’una caseta amb jardí com han fet Pablo Iglesias i Albert Rivera, aquesta regeneració del mapa polític català que culminaran en els millennial serà encara més ràpida. Que les elits vagin rient, que els volcans acostumen a tenir la simpàtica decència de no avisar quan esternuden tones de lava.