La setmana passada, el periodista Quico Sallés esvalotà els televidents de la sabatina processista de TV3 afirmant que Quim Torra “mai no hauria d’haver estat president de la Generalitat de Catalunya”, reblant que “per respecte institucional, al Palau i a la tradició d’aquest país, jo en el seu curriculum vitae esborraria que he estat president”. “Una presidència de la Generalitat”, deia Sallés, “no és activisme, no és sentir-se sol, no és trencar-se, no és pensar-se que això és organitzar una manifestació de l’ANC i Òmnium un 11-S”. Com us podeu imaginar, després de titllar de “mal president” Torra, al pobre Quico va començar a esquitxar-lo tota la bilis juntista-llacista que no només està poc avesada a la crítica d’un informador independent sinó que, a més a més, té una relació emocional (a saber, malaltissament tarada) amb qualsevol valoració que es relacioni amb els fets.

Sallés va quedar-se molt curt, car l’entrevista que Cristina Puig va fer al 131 va ser un exemple de pornografia política difícilment superable en què Torra va lamentar com un ploricó que la seva administració no avancés cap a la independència, com si ell hagués estat un simple bidell de la Casa dels Canonges i tota la seva nul·la acció política hagués configurat un lleuger entrebanc vers l’alliberament de la tribu. Disfressat d’una càtedra moral que només veu ell mateix, Torra pontificava als partits l’obligació de pensar “en un bé superior”, la independència, al qual cal supeditar “tots els interessos particulars”. Ell, ho heu llegit bé, que només aprofità el poder per fer una desobediència playmòbil, penjant una pancarteta fora d’hores al balcó del Palau de la Generalitat, una heroïcitat per la qual el 131 ja gaudeix de jubilació i xofer ben garantits pel Reino de España.

El processisme no és esmenable pel cabàs d’errors polítics que ha perpetrat. És una màquina de maldat difícilment superable que perverteix la moral del ciutadà a través d’un xantatge fastigós

En un atac de sinceritat, l’antic president va dir que el politiqueig curtterminista del país es detectava en assumptes menors com que “hi hagués una subvenció de 200 milions d’euros destinada a no sé què”. És a dir, que Torra no té cap inconvenient a explicar-nos que els mateixos membres del seu Govern disposaven del pressupost que sufraguem entre tots els ciutadans segons la seva capritxosa pebrotera. Però tot això és excusable, segons l’activista, pel fet que durant la pandèmia es va sentir molt i molt sol i va plorar molt i molt, mentre el trucaven els seus amics per enviar-li escalf “quan estava en un túnel absolutament fosc”. En qualsevol país del planeta, i després d’una tragèdia amb milers de morts, a cap polític se li acudiria fer pornografia de la pròpia solitud: però Catalonia is different.

Això de plorar les teves condicions de treball mentre la gent moria, estimat Quim, no és de ser mal president, que també: és directament ser mala persona. Això d’anar acusant la penya de negligència mentre no has fet ni un sol pas per avançar cap a l’autodeterminació no només és de ser mal president; és de tenir molta barra. I finalment, Quim, això de passar-se tota la vida esmenant els polítics perquè no són prou valents per ordir la secessió mentre tu t’estàs fent un palauet a Girona només per haver posat un cromo al balcó de la Generalitat, estimat examic, és de ser mal president... i molt mal bitxo. En Quico, pencaire i intel·ligent com és, es va quedar curt, i espero que ara entengui que guanyarà molt més prestigi dient les veritats al públic del FAQS que no pas entretenint-lo amb tota quanta disfressa.

El processisme no és esmenable pel cabàs d’errors polítics que ha perpetrat. És una màquina de maldat difícilment superable que perverteix la moral del ciutadà a través d’un xantatge fastigós. Que Quim Torra es faci perdonar la seva covardia excusant-se en la seva condició de cocodril hauria d’escandalitzar tot el país, molt més que no pas el fet que un periodista tingui la valentia de dir el que és evident. Però a Catalunya, ai las, el que és evident fa massa por i encara provoca desmais. Sí, Quim. Un mal president i una mala persona.